EDUCATION & COACHING EXPERIENCES

Un blog dedicat als apassionats pel bàsquet que els agrada pensar i reflexionar

dimecres, de juny 27, 2007

ENTRE TOT I RES

Aquest migdia he visitat alguns companys de l'Àrea de Formació de la Federació Catalana de Bàsquet que estan fent el curs d'Iniciació al Col·legi La Salle Bonanova, a Barcelona.

Hem dinat junts en la pausa que tenien ell per dinar. Hem parlat de bàsquet i sobretot de la formació.

M'he pogut quedar a la classe que feia un company i amic, en Joan Cortés, i m'ha agradat veure com en un estil/registre diferent al meu propi hi ha persones que es mouen amb agilitat dins del món de la formació dels tècnics.

De vegades els educadors ens tanquem en la bombolla del nostre mètode, de la nostra didàctica per un curs i ens oblidem que hi ha altre opcions viables, interessants, per tenir en compte.

Avui se m'ha passat pel cap que, mentre escoltava en Joan fent la classe, molts educadors hem viscut de vegades davant de la preocupació d'influir molt (i arribar a taponar la iniciativa de l'alumne) o, en l'extrem oposat, gens (deixant-los a la seva sort). Allò que podem dir, explicar, reflexionar els que vivim l'educació amb la sensació del poc o massa, del gens o molt, del res o tot. Però és la gama dels tons grisos fan possible la vida amb esperit crític.

Quan dic això del poc-gens-res enfront del massa-molt-tot és per que penso que venim de dècades on el professor es centrava en ser el focus d'atenció de l'alumne, i la balança es decantava desmesuradament per el triumvirat del TOT. Parlo d'algú que vol controlar tot el que passa a l'aula (com si estiguéssim en una societa pseudopolicial), vol molta atenció i silenci per part dels alumnes (sense plantejar-se si els interessa allò que explica, si ja ho saben), es preocupa massa per donar l'aparença de saber-ho tot molt bé i transmetre-ho adequadament (ens fa por dir que no sabem, donar la paraula a l'alumne, que articuli un discurs desaforat en relació a les nostres idees). El risc, si seguim aquest model, és voler-ho tot molt, tot, massa.

D'aquest model hem anat passant, progressivament, a un model diferent que busca un altre tipus d'interacció. És el triumvirat del RES. La comunicació ja fa dècades que hem vist (un altra cosa és acceptar-ho i que això nodreixi la nostra pràctica docent) no és qüestió d'un emisor convicent i un receptor atent i obedient, sinó d'un altre tipus de relacions humanes. Aquest formador vol poc protagonisme (que els alumnes es facin càrrec del seu aprenentatge de manera activa, que agafin la veu), no pretén controlar gens ni mica tots els aspectes de la classe (només dibuixa algunes normes bàsiques, de funcionament general), no té res a veure amb voler donar la sensació de "portador del saber" (ja que vol que l'alumne desenvolupi el seu propi interès i es faci càrrec del que està aprenent).

He dibuixat aquest continu amb l'esperança d'obrir els ulls i descobrir quines són les moltes maneres de donar classe a futurs entrenadors. Jo sóc partidari fervorós del poc-massa-res, però reconec que podem entrar perillosament en el camí de no fer res al respecte de la formació. No podem inhibir-nos completament, hem de prendre partit amb un cert discurs, ni que sigui un discurs de com han de funcionar i regular-se les seves intervencions.

Hem de tenir clar que, per respectar de debó l'alumne en el seu procés de formació, no podem optar per controlar-ho tot o no deixar res en les nostre mans. A l'alumne l'hem de fer partícip dins de la dimensió del grup de formació (atenció a les interessants aproximacions a partir dels grups operatius). L'hem d'ajudar a atrevir-se a ser visible dins del grup, a que l'aprenentatge s'articuli socialment en el grup (revisar les teories de l'aprenentatge situat).

Però al mateix temps ha trobar-nos molt presents a nosaltres, els educadors-formadors-coordinadors del grup, com una presència evident sense arribar a ser acapadora. Una presència dissenyada per fomentar, des de la nostra presa de partit, un rol determinat de l'alumne en la formació. Es tracta de treballar cada dia que passa més a través d'una aposta estudiada i teatralitzada per part dels educadors, que ajudi als alumnes a situar-se en llocs on aprendre.

dilluns, de juny 25, 2007

101 ENTRADES AL BLOG

Estic d'aniversari. En una mica més d'un any he realitzat 100 entrades al meu blog. Amb aquesta faig 101.

Vull dedicar aquesta entrada amb meus seguidors fidels (per sort en tinc!). Amics i amigues, companys i companyes de professió, us agraeixo el feedback que de diferents maneres hem feu arribar, per diferents vies i en diferents intensitats i freqüència, però sempre amb un caliu molt agradable.

Us haig de dir que comença un estiu atípic. Els darrers estaven farcits de campus, cursos d'entrenador i un reguitzell d'activitat frenètica. Un cert continuisme dels 10 mesos frenètics de la temporada. Aquest juliol me l'he près de manera un xic diferent.

Estic molt content de "donar-me" una mica de temps aquest mes de juliol. Tinc dos setmanes ocupades, però la resta encara lliure. Així que si voleu comptar amb mi per alguna cosa... Ja ho sabeu.

Estic molt il.lusionat. Avui mateix m'ha confirmat que estaré de coordinador d'un campus que es celebra a Mallorca. Estaré aportant la meva experiència en la setmana del 9 al 13 de juliol, treballant amb el monitors d'allà i tenint les tardes lliure per fer una mica de relax. És quelcom de nou coordinar un campus al·liè a la Federació Catalana o l'estiu passat a Salesians de Mataró. La veritat és que em resulta interessant professionalment. M'ha demanat que hi vagi, i això és tot una lloança per mi, sobretot en la mesura que han volgut comptar amb mi sobretot per el que escric en aquest blog.

Una altra activitat que em fa molta il·lusió és fer de professor en el curs de concentració de categoria sènior (antigament Segon Nivell) a Manresa. Faré classes de Metodologia i Planificació del 16 al 20 de juliol, i de Direcció d'Equip a entrenador de formació (antic Primer Nivell), també a Manresa. Em fa molt de goig poder reviure l'atmòsfera que, com alumne, vaig poder gaudir a Màlaga al juliol del 2003, quan vaig fer el Curs Superior.

Un estiu atípic, amb activitats seleccionades (i en certa manera) selectes. Un estiu a mida i apassionant, per carregar bateries de cara a la pretemporada, i amb marge per empendre altres aventures noves, refrescants i innovadores que em puguin proposar.

divendres, de juny 22, 2007

PROPOSTES PER A LA FORMACIÓ EN LA TEMPORADA 07-08

Sisè dia a l'illa de Menorca. Avui escric (el meu diari, el nou llibre, aquest escrit) al matí-migdia. El matí ha tingut molts núvols, i ha propiciat quedar-se a l'habitació.

Aquests dies he estat preparant altres materials. M'han sortit idees per tres clínics i tres xerrades, i d'algunes ja n'he tret molt de suc, i els tinc pràcticament enllestits.

Les xerrades són: una sobre direcció de grups (la idea és que hem de canviar la nostra manera de veure i entendre les relacions), una altra sobre comunicació (per tal de fer front a situacions habituals que ens trobem i ens desgasten) i la darrera sobre lideratge (fent esment de la crisi del lideratge carsmàtic en un sentit tradicional). Totes tres tenen punts en comú però es desenvolupen en marges diferents: direcció, comunicació, lideratge.

Els clínics tenen temes més diversos, que no puc agrupar en un fil conductor com les xerrades que m'han sortit. Un que m'agradaria desenvolupar més a fons i que ara no he trobat els continguts concrets és un sobre defenses en zona (trencant amb una certa imatge negra d'aquesta defensa); un altre és sobre les possibilitats d'atac que dona el sistema que molts equips ACB juguen i que de vegades denominen "voltes"; el darrer que m'ha vingut al cap és de preparació física, presentant activitats de pista (activitats de bàsquet) que aportin elements a l'entrenament aeròbic i també a l'anaeròbic.

Bé, aquests dies he trobat un filó d'inspiració allunyat del món... urbà, anava a dir, però d'aquest ja vaig escapar fa dos anys i mig quan vaig marxar de Barcelona per anar a viure a Premià de Mar. Ara em sorprenc a mi mateix quan visito Barcelona (un cop i de vegades dos per setmana) i em sento una mica "estranger".

dijous, de juny 21, 2007

MÉS BÀSQUET ACB A L'NBA

Cinquè dia a l'illa dels 5 fars, com titula l'especialista en comunicació Ferran-Ramon Cortés al seu long-seller. Començo a estar una mica moreno, malgrat les llargues tardes a l'habitació de l'hotel amb l'aire acondicionat a tope i davant del portàtil.

Estic sosprès per les dues victòries del Madrid a la lliga ACB. No per que no els consideri capaços d'imposar-se al Barça (sobretot després del cop d'efecte de guanyar el primer partit i endur-se la lliga de futbol el mateix dia), sinó per que el propi Barça sembla que ha venut barata la seva pell als dos partits a Vistalegre.

No vaig veure cap partit de la final Sant Antonio - Cleveland, en previsió de que seria un swept total, o com es diria en català, una escombrada dels homes de Popovich.

Espero, en altre ordre de coses, que Scola (fa uns dies menjant peixet a Ciutadella, ja us ho explicava) fitxi per Sant Antonio i puguem veure minuts de qualitat Oberto-Scola. No per que Horry o Elson no sigui bons acompanyants per Duncan, sinó per que l'NBA quedaria al·lucinada pel seu joc entre pívots i aprofitant l'espai per darrera del taulell i fins la línia de fons.

També espero que Ukic s'afegeixi als euro-Raptors. Aleshores tindran realment tres bases, i aposto que els podrem veure algun cop coincidint a pista (potser no durant aquesta temporada).

I que en Marc sigui escollit per un equip en clara reconstrucció (fa unes setmanes el posaven en la segona ronda de Boston) o amb algun altre espanyol (la setmana passada sonava segona ronda de Portland). Imagineu-vos a Marc Gasol fent parella interior amb Greg Oden i rebent les assistències del Sergio Rodriguez!

Descobreixo que Marc ha caigut del nº12 al nº 13 de la segona ronda, l'elecció dels Hornets, un altre equip que segur que ha de crèixer. Sembla que els Blazers (mai m'ha agradat això de dir-los Trail Blazers) escollirien a Zoran Erceg, un jugador de la mateixa edat que en Marc i que es complementaria millor amb en Greg Oden, ja que té un perfil de '4'.

Rudy apareix al número 21 de la primera ronda pels Sixers (una altra franquícia en reconstrucció, després de marxar Webber i Iverson) a DraftExpress des de fa algunes setmanes. Potser no serà el millor lloc per ficar-se als playoffs, però si un lloc en tenir minuts sent rookie. I és que no tots els rookies arriben a la lliga amb el prestigi de Garbajosa, titular des de ben aviat a Toronto.

Splitter no ha baixat pràcticament des de les primeres apostes. Ell està en el 18 de la 1ª ronda, i faria més temible les possibilitats futures dels Warriors. Si pensem en el que ha fet Don Nelson jugant sense pívots (Harrigton de '4' i de '5'; Biedrins de '5', l'únic pívot de tall clàssic; l'agradable sorpresa de Matt Barnes, que és un '4' en un cos de '3'; Stephen Jackson de fals '4' quan juguen amb 4 petits), afegir a Splitter por significar poder anotar des del pal baix i donar altres registres a l'equip d'Oakland. Seria l'alternativa ofensiva a un Biedrins molt gris en el seu joc d'atac.

Després de repassar als ACB que poden jugar a l'NBA la temporada vinent (Scola, Ukic, Marc, Rudy, Splitter), em dono compte que no he mencionat Navarro. La veritat és que seria una altra sorpresa agradable, però ja sabem com està l'aspecte contractual i la clàusula.

Per últim. Dir que els Suns (l'altre equip que m'agrada de l'NBA actual, juntament amb Toronto i els Warriors) volen afegir un altre jugón amb l'italià de gran talent Marco Belinelli en la posició nº 24 de la 1ª ronda. A la seva segona ronda (nº 29) apunten a quelcom que semblaria els fa més falta, un 2,08 format a la prestigiosa universitat de Syracuse, en Darryl Watkins. Aquest nom i cognom cal no confondre'l amb en Darryl Dawkins, famós per com trencava els taulells, ni tampoc amb en Darryl Hawkins, brillant base esquerrà sortit de la "fábrica de churros" (Andrés Montes) de North Carolina.

dimecres, de juny 20, 2007

CLÍNICS I LLIBRE AVIAT

Quart dia a Menorca. No puc escapar d'algunes idees que es disparen i em venen al cap. Si bé és cert que he agafat bé i amb alegria el ritme de 2 o 3 hores cada matí a la platja, i al vespre una bona passejada per Ciutadella, les tardes (havent dinat) segueixen sent un moment de posar-se al davant de l'ordinador i escriure.

En el 2008 em publicaran el meu primer llibre, però lluny de quedar-me content davant d'aquests perspectiva, estic treballant de fa uns mesos en el segon. M'agradaria que anés acompanyat d'un tercer i fer una mena de trilogia. El primer està ben a prop de ser una realitat (potser en uns mesos); el segon va agafant forma; el tercer encara em volta pel cap com enfocar-lo.

El llibre que tinc a la editorial recull les meves experiències amb equips de formació, fins aproximadament fa 3 anys. Amb l'afegit d'unes pinzellades de teoria i reflexions que hi he posat (no és cap biografi ni diari d'entrenador), assumeixo que serà plaent per la lectura i que servirà per obrir els ulls sobre alguns assumptes associats amb el bàsquet de base i la visió que en tinc jo, il·lusionada i crítica.

El llibre que ara estic escribint és més "teòric". És un text sobre pedagogia esportiva, sobre el procés d'ensenyament-aprenentatge. Repassa diferents aspectes, des de dinàmica de grup a construcció d'habilitats motrius. Tot el que tingui a veure amb aprendre i educar, lligat a l'esport, vull plasmar-ho en aquest nou llibre. Té una perspectiva més general, una visió més àmplia que el que sortirà al 2008, que resegueix esperiències personals i mostra alguns camins.

Aquests dies també he aprofitat per prendre algunes notes sobre materials nous, més breus. Em serviràn per desenvolupar els clínics i xerrades que em ve de gust fer al setembre, tornant de vacances. He estat recollint un reguitzell d'idees per un clínic sobre defenses zonals; un altre que podria ser una xerrada sobre direcció de grup; un altre més, de caire més específic, en relació al sistema "voltes" que molts equips fan servir.

Vacances amb platja no són sinònim (en el meu cas) de desconnectar completament del bàsquet. Dues o tres hores al dies segueixo pensant en bàsquet, en escriure, també en llegir. Quan m'hi poso sembla que el decans i esbarjo de les altres hores ajudin a millorar la meva creativitat.

dimarts, de juny 19, 2007

SCOLA (I MÉS GENT DE BÀSQUET) A MENORCA

Tercer dia de la meva estada a Menorca. Ahir dilluns al vespre vaig veure Luis Alberto Scola sopant amb la família al port de Ciutadella, concretament a un dels millors locals per menjar peix, el Cafè Balear.

Fa dues setmanes Marc Gasol va venir a passar uns dies, "deconnectar" i entrenar-se una mica. Tinc entès que la FEB s'encarrega de que els possibles integrants de la Selecció tinguin sempre a la seva disposició un Pavelló on poder-se entrenar.

El cap de setmana passat va estar-hi Salva Maldonado per a un parell de clínics, just després d'haver signat la seva renovació pel Gran Canària Grupo Dunas el divendres.

La veritat, em sento a gust pel bon temps que estic trobant-me, les platges que he visitat aquests dies i per les visites il·lustres que es van succeïnt. Demà veurem si m'inspiro per escriure alguna cosa més creativa, avui m'ha sortit la vena descriptiva.

diumenge, de juny 17, 2007

LES ALTERNATIVES A GARBAJOSA

Acabo de penjar un post sobre els Raptors i tenia des d'ahir al vespre ganes d'escriure sobre els candidats a cobrir la possible baixa de Garbajosa a l'Europeu.

Estic a Menorca des de fa unes 3 hores, he dinat i m'he instal·lat en un aparthotel ben bufó. He defugit una escapada a la piscina per "desfer-me" d'algunes idees que em volten pel cap i que amenaçàven de rondar-me aquests dies de vacances a l'illa.

El primer paquet d'idees està ja enllestit en el paquet de El passa(por)t europeu dels Raptors. El segon l'estic a punt de començar a narrar en les següents frase.

Garbajosa és menys cridaner en el seu joc que Pau o que Navarro, però té una presència incontestable en defensa (ho ha demostrat als Raptors) i un líder dins de la joventut del combinat nacional.

Però Garbajosa és possible que no arribi a temps a la cita de l'Eurobasket. Apuntaré tres noms per substituir-lo, partint de la base de que si Marc Gasol va anar al Japó, aquest any repetirà i no serà la sorpresa. Els seus bons números amb l'Akasvayu han esborrat tota mena de dubte sobre el seu talent. I per parar a Scorchianitis, el baby Shaq dels grecs, ens anirà molt bé tenir-lo.

Jordi Trias. El gironí ha estat MVP de la Copa del Rei i un fixe en els plantejaments d'Ivanovic. Si bé és cert que als playoffs la seva presència s'ha reduït (fruit al meu entendre de l'excel·lent estat de forma de Marconato, la reaparició de Kasun i l'eclosió de Vázquez), és un jugador a tenir en compte. El handicap més gran és que no tira de 3 ni amenaça de mitja distància: tot el que sigui tirar per a ell són dubtes. El que té a favor és la seva capacitat defensiva, l'ètica de treball i l'habilitat de jugar sense pilota per la línia de fons i per darrera del taulell.

Fran Vázquez. La seva esquena el va fer caure de la convocatòria de Pepu l'estiu passat, i decir-li el lloc a en Marc. Ha passat de no comptar pràcticament per res per Ivanovic a ser una peça imprescidible del millor Barça que hem vist aquesta temporada. Ha jugat de '5' acompanyant a Trias i de '4' amb Marconato. El millor que podem dir d'ell és que sembla que ha madurat (malgrat carregar-se sovint en els darrers partits amb faltes al primer quart). L'altre apunt posotiu és que ha passat d'un joc unidimensional de taponar, córrer i esmaixar a introduir un llançament de 5-6 metres molt perillós pels pívots rivals.

Albert Miralles. És indubtable que qui té més números d'anar a la selecció és Vázquez. Però el "tapat" i el meu preferit és l'Albert. Ha millorat molt en les darreres temporades, i el joc de Katsikaris (pívots a dalt, blocs i pantalles pels petits, acabem a un a dins i quatre oberts) l'ha beneficiat.

La meva candidatura és rotunda. Miralles és l'únic de tots tres que pot estar fora de l'arc de 6,25 i buscar dividir per acabar ell o doblar la pilota. És l'únic que pot amenaçar de 3 punts, per dir-ho d'alguna manera, de la manera com ho fa Garbajosa. Trias no tira; Vázquez pot tirar, potser no de triple, però en quasevol cas difícilment amenaçarà el tir i després anirà cap a l'anella. O li donen per esmaixar-la com un animal o rebrà i tirarà en suspensió, en un tir molt complicat de defensar.

Miralles no és tant atlètic com Vázquez, però l'hem vist rebotejant com un boig aquest any i va fer un gran paper en la sèrie Madrid-Pamesa. Esperarem a veure la llista de Pepu.

EL PASSA(POR)T EUROPEU DEL RAPTORS

Amb la recent incorporació de Carlos Delfino, escorta argentí pretés l'estiu passat pel Barça i amb passat a la Lega, els Raptors han fer un altre gir de rosca i són encara més europeus.

Els coneguts (i admirats, no només a Espanya) Garbajosa i Calderón són només algunes de les cares europees dels Raptors. Tenen Andrea Bargniani, un 3-4-5 que desborda talent i punteria en els triples. Al joc interior Nesterovic fa el seu paper i en molts partits ha fet un temible "triple post" amb Garbajosa i Bosh. A la banqueta tenen Uros Slokar, un prometedor talent eslové que no ha jugat però que serà un jugador que anirà agafant minuts.

Després de la lesió de Garbajosa, el seu tècnic ha fet servir més als alers no titulars (Dixon, Peterson, Graham), així com més minuts al titular (amb números extraordinaris) i indiscutible rei d'Europa amb el Maccabi, l'Anthony Parker. aquest també el compto com "europeu" o com a mínim com europeïtzat.

Diuen les males llengües que Gherardini, vicepresident i assistent del GM Colangelo, va passar pel Palau fa unes setmanes per parlar amb Savic i dir-li que aquest estiu s'endurien Roko Leni Ukic. Tenen els drets del croat, que faria la competència als dos bases de l'equip, Calderón i TJ Ford.

Així tenim que els Raptors tenen el nòmina a Calderón, Delfino, Garbajosa, Bargniani, Slokar i Nesterovic. Apurant una mica, Parker també és en part europeu. Pot arribar en breu Ukic, i està per veure què escolliran en propers drafts (en el d'aquest any els canadencs no tenen cap elecció ). La línia dels fitxatges sembla clara: europeïtzar la NBA des del Canadà.

dijous, de juny 14, 2007

EL COMIAT DE XESCO AL BARÇA-CIFEC, BONA NOTÍCIA PELS PREPARADORS FÍSICS

Acabo de sentir que Xesco Espar no continuarà com a entrenador del Barça-Cifec. Era un rumor que corria de fa mesos que en Xesco no continuaria amb l'equip, i que arribaria un entrenador de la vella escola com Manolo Cadena per posar ordre.

Consideracions de metodologia i direcció de grup a banda (em sento proper a Xesco i allunyat de la imatge que ens donen els mitjans del tècnic que espera), la notícia de que el Barça aculli en Xesco dins de l'entitat és una gran notícia. De seguida ho explico.

En Xesco és reconegut com un professor esplèndid de Planificació, i ha estat Preparador Físic de l'handbol mentre l'equip el dirigien Valero Ribera i el seu fidel ajudant, Toni Rubiella.

Que el Barça l'hagi ubicat com a coordinador de la preparació física (primer equip de futbol al marge) ens diu molt als preparadors físics: que es farà un treball assenyat, planificat al detall i ben coordinat per un professional de cap a peus com en Xesco.

Des d'aqui vull desitjar-li el millor a en Xesco en la seva nova aventura professional, al que vaig conèixer fugaçment gràcies a un amic en comú, el Richi Serrés. I anuncio que els preparadors físics tindrem més feina, de ben segur, per la feina de marketing que pugui fer en Xesco dins i fora del FCB.

dilluns, de juny 11, 2007

RIQUESA D'ESPERIT

La vida de la persona està lluny de ser dirigida des de fora per institucions (família, escola, Estat) o per mercats (l'econòmic, el cultural, els mitjans de comunicació).

Lluny de viure, doncs, en una tirania policial tipus 1984, nosaltres mateixos ens aclimatem molt bé a les limitacions que, subtilment, ens (auto)imposem.

Més enllà de les caracterítiques en la societat en que vivim, la nostra riquesa d'esperit s'està empobrint considerablement. Amb això no vull anticipar que parlaré de temes teològics: no pretenc obrir el meu blog a la religió, tot i que és evident que del que més parlo és d'una nova espiritualitat per viure.

La riquesa de l'esperit per mi, en el segle XXI, té com a base l'entrenament de les nostres habilitats d'observació, anàlisi i decisió ètica.

El pensament corrent ens indica que hi ha una sèrie de normes universals que hem de respectar i a les que ens hem d'adaptar. No parlo ja d'un "no mataràs", sinó de definicions més específiques de la naturalesa humana. Per exemple, de dir: "Aquesta persona serà més feliç i completa si desenvolupa la seva potencialitat i el seu talent per aquesta activitat".

La nostra ètica a Occident es basa de manera coherent en aquesta idea. Les virtuts individuals han de desenvolupar-se en un pla individual per aprofitar el potencial de la persona i no malbaratar-lo, aprofitar-se en un pla societal per maximitzar-se pel benefici del major nombre de gent, i no menysprear-se en un pla grupal o de petita comunitat per no provocar l'enuig dels que, dins del grup, es consideren menys preparats que aquells més dotats.

No valen consideracions del tipus que hem mencionat. En el pla individual, per exemple, exigint ser, des de fora a la persona, el que volem que sigui. En el pla societal, seria un altre cas flagrant, veient el perjudici per aquells que no podran gaudir-lo (com si la persona estigués al servei dels altres, del seu entreteniment). Finalment, en el pla grupal, com si conviure amb algú dotat d'una excel·lent condició o disposició per a fer alguna cosa l'obligués a tenir predisposició a fer-la.

Per mi, i lluny de les clàusules del pensament corrent que hem anunciat en els tres plans (individual, societal, grupal), no hi ha res més ètic que respectar allò que la persona ha confrontat i ha decidit millor per a ell mateix/a.

Això trenca amb la imatge que durant segles hem viscut sobre el conreu de la virtut des del temps dels antics grecs, de l'aprofitament de les habilitats en una societat democràtica en la que hi ha un nebulós principi de solidaritat o que per no crear envejes dins del grup (o d'un equip), tots hem de caminar a assolir el màxim.

No hi ha màxim que nosaltres no vulguem dibuixar per a nosaltres mateixos. El màxim que els altres posen en nosaltres, en qualsevol dels tres plans, són qüestions absurdes que només hem de mirar de resoldre per a nosaltres mateixos. Un veritable procés per elaborar aquestes tensions és el que després es va concretant en la personal i intrasferible riquesa d'esperit de cadascú de nosaltres.

diumenge, de juny 10, 2007

LA CRISI DELS PERSONATGES EDUCATIUS

Hi ha l'acceptació general d'un cert desconcert en l'educació (Salvador Cardús). Fa uns anys vam sentir el missatge de Divertim-nos fins morir de Neil Postman, que després va continuar en La fi de l'educació. Molt apocalíptics caminen lliures de marca.

En una època de raonaments escanyolits i retrògrades, així com de l'anticipació de futurs apocalíptics (com ja hem dit, caldria mencionar al clàssic d'Umberto Eco Apocalípticos e integrados), l'educació necessita agafar impuls i trencar amb la imatge que arrossega en les últimes dues dècades.

La imatge que presenta no captiva a la gent. Sembla, certament, que hi hagi un dèficit d'autoestima en els personatges educatius. Professors, entrenadors, psicopedagogs, dirigents d'organitzacionsa educatives, treballadors socials, monitors de lleure semblen estar dins d'una nebulosa d'indefensió apresa... Però apresa quan, com, per què?

L'aparença que dona i l'ànim que transpira el sector educatiu és el de ser un racó de la societat sense capacitat de resposta als canvis que des-figuren el món que coneixíem i con-figuren l'escenari actual en el que hem de batallar. Hem de posar-nos les piles. És com si de cop i volta els educadors ens haguèssim quedat desarmats alhora de fer front als canvis que es donen en el món en general, i també en la nostra realitat més propera de l'educació.

Jo considero que hi ha una crisi, un desengany respecte els personatges que ens inventem nosaltres mateixos. Parlo de la imaginació per animar les nostres pròpies esperances i il·lusions, quelcom indispensable per fer la nostra tasca educativa a diari. És clar que el món canvia de manera accelerada, però hem de fer un esforç per trobar les estratègies per fer front aquesta allau de canvis. Amb la nostra manera segura i inflexible de funcionar no podrem tenir gaire èxit.

Hem de moure'ns amb una altra soltura, trencar el joc habitual. Cal una pedagogia radical per a un entorn nou però en que seguim tenint les persones que, malgrat es digui que han canviat tant, segueixen sent molt reconeixibles en els seus comportaments (si tenim la mirada entrenada).

Podem actuar de manera agossarada, trencar el motllo del que s'ha vingut fent. Aquest és el camí per tenir èxit quan les solucions semblen no funcionar. En el fons, com algunes terapeutes apunten, hem de comprovar si la solució no és el problema. Vull dir que de la manera com ens mirem les coses podem veure-ho com un problema, quan realment prenent aquest punt de vista, potser l'estem cronificant, tal com estem fent que passi. Potser amb les solucions que assajem estem fent "el problema" més gros i complicat del que realment és.

Descobrir noves-velles maneres de fer les coses de manera encertada pot donar-nos pistes de què hem de fer. No és tant difícil com ens pensem, al cap i a la fi. Hi ha plantejaments alternatius a les solucions que hem près, tradicionalment, per solucionar els conflictes. Veure l'expressió de punts de vista enfrontats com un problema aporta més maldecaps que si entenem que no hem d'estar necessàriament d'acord. Prendre partit en relació a un tipus de persona (per exemple: "no esperava que aquest bon alumne fes això"), estem limitant les possibilitats de les persones alhora de decidir què volen ser.

És precissament el cas que apunten en un passatge del seu llibre Fenstermacher i Soltis (1999:58). Una certa visió de l'educació suggereix, dona a entendre que "[l]as diferencias individuales del estudiante sólo cuentan en la medida en que el docente pueda usarlas o superarlas para lograr el aprendizaje de algún tema específico".

Aquests dos autors que he mencionat presenten tres enfocaments o estils d'ensenyament: el de l'executiu, el del terapeuta i l'alliberador. En propers articles parlaré, amb més deteniment, d'aquesta enginyosa i senzilla classificació.

Finalment, apuntar una darrera reflexió en relació al tema que estic tractant. Compta molt el què pensem que són les persones. Vull dir, és definitiu en la manera com eduquem com veiem les persones. L'eix de bondat-maldat del que hem de distanciar-nos per no caure en prejudicis estúpids que ens ennubolen la mirada ens sedueix de manera constant, continuada. No podem tenir una mirada crítica i reflexiva si ens deixem endur per una visió maniquea del món. El maniquïsme, aquesta contraposició de contraris, ens cega alhora de veure un món que té munts de matissos.

La crisi no és tal com ens la volem imaginar. En el fons, no estem davant d'una missió impossible. Només cal que siguem una mica més hàbils, més capaços, més enginyosos. En una paraula, intel·ligents. No podem fer de la situació actual una renúncia més o menys clara dels educadors a seguir educant. La filòsofa María Zambrano diu que un educador no es pot permetre dimitir. Com actors que ens fem un personatge educatiu a mida, hem de mirar de quina manera ens podem vestir de la millor manera possible... per tenir èxit i fer exitosos a aquells dels que ens envolten i volen fer allò necessari per ser-ho.

Bibliografia
- Fenstermacher, G. i Soltis, J. (1999) Enfoques de la enseñanza. Amorrortu, Buenos Aires.

dijous, de juny 07, 2007

DEL TEAMING AL BA-LON-CES-TO

Rijkaard serà entrenador per el Barça 07-08 si guanya la Lliga. En canvi, Pepu va ser entrenador a Estudiantes durant una pila d'anys i els resultats, l'obligació de guanyar, no crec que hi fos present.

Penso que si l'any passat Rijkaard era entrenador de moda, després de guanyar Lliga i Champions, i l'estil soft que promulgava (alguna cosa semblant a l'autogestió del vestidor) estava en boca de tothom, aquest any Pepu és el protagonista mediàtic del món dels entrenadors. Com comentava en el meu últim post, acaba de publicar llibre. Fruit del seu contracte amb FEB surt un anunci d'un marca de llet, fa conferències i clínics multitudinaris per a públics de tots els colors (d'empresaris a nens i nenes), és un home desitjat.

M'ha vingut al cap que seria divertit (i també interessant) trobar quines serien les diferències entre Rijkaard i Pepu, els darrers entrenadors de moda. No estic segur d'encertar-les al 100%, però a veure fins a quin punt m'acosto.

  1. LIDERATGE: Rijkaard ha demostrat tractar de manera diferent als jugadors, un canvi abismal si pensem en les maneres de Van Gaal, però no se sap fins a quin punt el seu lideratge és respectat dins el vestidor. En canvi Pepu té una gran influència sobre els jugadors, no només els sortits d'Estudiantes, sinó sobre tot el grup dels que van anar a Japó.
  2. GRUP HUMÀ: Rijkaard té aparentment un grup de jugadors que s'han acomodat després dels èxits més recents. Alguns lluiten per aconseguir més protagonisme que el del costat. En canvi Pepu té als Campions del Món amb moltíssimes ganes de guanyar el Capionat d'Europa aquest any. Un grup està en dinàmica despressiva (i Rijkaard també té a veure), l'altre té ganes de menjar-se el món, de donar cada dia més de si mateixos i de jugar amb els amics.
  3. IMATGE PÚBLICA: Pepu té una aparença seriosa, responsable, un tarannà professional. Ha estat sempre en el seu lloc i ha sabut repondre a les exigències del moment. De Rijkaard recordem com colpejava el plàstic d'una banqueta en un gest infantil, de vegades el President l'ha desautoritzat (veure cas Eto'o), el fet de jugar amb els jugadors els rondos l'apropa tant als jugadors que no es diferencia prou d'ells. I hauria de ser sempre i clarament un de diferent.
  4. MOMENTS DIFÍCILS: Pepu va enfrontar la final amb Grècia sense Pau Gasol. Rijkaard juga un derbi clau, molt probablement, sense Ronaldinho. Quin rendiment donaran els jugadors del Barça? Quina mentalitat i concentració es veurà? Seran capaços de guanyar amb claredat?
  5. EXPERIÈNCIA: He dubtat en posar aquest punt. Pepu té un currículum molt extens en bàsquet base, ha estat un munt d'anys dedicat als més joves... I això és una gran escola per un entrenador. Rijkaard és jove, sense experiència abans d'arribar al Barça (recordem com va passar sense pena ni glòria per la selecció orange). Segur que podrà millorar molt.

Tinc la sensació que tot i que tots dos desprenen una certa imatge d'entrenadors no tradicionals, la versió Pepu 8.0 està a anys llum d'un Frank 1.4. No puc dir que sigui imparcial, ja que el bàsquet és el meu esport i en molts sentits em sento molt proper a Pepu. Però en la gestió de Rijkaard he vist ja massa relliscades i alguns tics molt poc madurs. Per això m'apunto al BA-LON-CES-TO de tècnic espanyol i em desmarco de Rijkaard, amb una filosofia esportiva i de direció de grups incompleta, que encara li falta.

dimarts, de juny 05, 2007

INFLUÈNCIA DE L'ENTRENADOR/A EN L'ÈXIT DE L'EQUIP

"Decidamos menos y mantengamos más. Decidamos lo que podamos y sepamos mantener."
P. Meireu (2004:36)

De vegades pensem quin grau d'influència tenim sobre el rendiment de l'equip. A les sessions, amb les càrregues d'entrenament i les correccions que introduim; als partits, amb els temps morts i els canvis de jugadors i/o estratègies.

Jo penso molt sovint que, a banda d'aquestes maneres d'influir en l'èxit de l'equip, hi ha una manera més subtil. La direcció de l'equip, el maneig psicològic del grup, és una de les meves debilitats i crec que un dels reialmes més desconeguts de l'entrenament esportiu.

Es desconeixen alguns fonaments bàsica, i es parla massa d'algunes coses com la motivació, la dinàmica de grup o l'autoritat.

De vegades sento com la gent parla d'un tracte exigent, dur, sense concessions com la manera de portar els grups. Com si hagués d'estar present una necessària duresa per tal de poder obtenir resultats victoriosos.

L'ACTUALITAT DE LA INFLUÈNCIA DE L'ENTRENADOR/A
Avui he conegut dues notícies relacionades amb l'èxit experimentat de manera diferent, sense la necessària duresa.

Pepu Hernández presentava aquest matí a les 12:00 a Madrid el seu llibre Entrenar el éxito. Fins i tot he trobat un video molt breu, de menys d'un minut, en que explica en que es basa el llibre.

De tots els tècnics mediàtics, només Rijkaard i Xesco Espar (curiós, tots dos en l'òrbita braugrana) semblen proper a la manera d'entendre les relacions humanes del fabulós tècnic format a l'Estudiantes. Capello, Mourinho, el polèmic Piterman, i tot un grapat més mostren la falsa necessitat de la duresa, fins i tot de la rudesa, alhora de dirigir grups.

L'altra notícia arriba per TV3. La secció d'esport del Telenotícies migdia anuncien el relleu a la banqueta de l'equip de l'handbol. Xesco, al que diuen que volen recol·locar dins de l'organigrama de la secció, tindrà com a substitut un entrenador dur que, segons anuncia el presentador Xavier Valls, arriba "per recuperar el control del vestidor".

Fa anys i anys que penso que hi ha maneres diferents d'aconseguir els resultats desitjats. Ara farà 12 anys que vaig descobrir el deliciós Sacred Hoops de Phil Jackson. Sis anys després publicaba la traducció (Paidotribo, 2002). Al 2008 em publicaràn el meu primer llibre. Fa 12 anys, fa gairebé 6 anys, d'aqui un any.

SER CAPAÇOS DE MANTENIR
Però tornem al tema. Considero que no és mai qüestió de ser dur, sinó seguint la idea de Meireu, ser capaços de mantenir el que hem dit. La nostra força dins d'un grup no resideix en la nostra capacitat de demostrar la nostra força, sinó de fer possible la idea que en un ambient de treball, es puguin marcar una sèrie de normes i caminar plegats.

Se'ns escapa de que vegades som poc coherents i no sabem mantenir la nostra idiosincràsia. Hem de ser coherents en el nostre dia a dia, mesurar les nostres actuacions per tal de portar a terme el nostre pla. El disseny de les nostres intervencions és la nostra assigantura pendent. Quan trenquem amb la lògica que ens ha costat tant de temps mantenir, el que estem trencant no és només amb lo nostra paraula sinó també una sintonia que estem creant amb els jugadors.

No podem deixar-nos endur per la idea de que "els jugadors no es donaren compte", ja que cada relliscada que tenim segur que la detecten. No podem badar, no li podem donar l'esquena a que els jugadors es fixen en els detalls i veuen quina és la nostra manera d'afrontar les problemàtiques de l'equip.

La veritat és que la nostra actitud i perseverança per mantenir-nos en les normes i l'ordre de l'equip que hem disposat resulten un element imprescindible per l'èxit. Potser és l'element clau per fonamentar qualsevol projecte, ja que sense aquest ordre intern que desprenem nosaltres, sense una necessària sensació de tranquilitat, no podem actuar amb fonament per aconseguir l'èxit de l'equip.

Bibliografia
- Meireu, P. (2004) Referencias para un mundo sin referencias. Barcelona, Graó.

divendres, de juny 01, 2007

PRESENT I FUTUR A LES BANQUETES ACB

Fer l'equip és molt més que fitxar d'aqui i d'allà. I si no que li demanin a Trifón Poch, el primer "guillotinat" pel descens de l'Etosa a la LEB. El Lucentum Alacant s'ha cobrat la seva primera víctima fa uns dies, i potser no serà l'última.

En Salva Maldonado ha portat al Gran Canària a guanyar els seus dos primers partits de playoff de la seva història. Ben pot merèixer això la renovació. Un gran paper pel pressupost més baix de l'ACB.

Pesic diu que continua amb el projecte d'Akasvayu, però sembla que Maceiras i Amat no volen permetre que "faci el pont" a cap càrrec, ni tampoc que parli malament del club de portes enfora (les declaracions van ser: "El club és una entel·lequia").

De Pablos sembla que s'ha guanyat la confiança de començar el nou curs a Estudiantes, tot i els mal resultats després de la sonada desfeta en la semifinal de la Copa ULEB a mans de l'Akasvayu.

Casas podrà preparar una temporada amb temps i gaudirà del clima a Menorca. Al final la plantilla del Pamesa no estava tant malament com semblava. Stojic MVP i jugador mediàtic, bones sensacions amb el rodamón Paul Shirley, gran Chris Moss.

Katsikaris ha imprimit una mentalitat guanyadora al Pamesa que va deixar un deprimit Casas. Douglas ha revifat als playoffs, Oliver i Avdalovic han estat majestuosos, en debutant Claver una veritable meravella. Bones perspectives per l'equip "tronja".

Ponsarnau es mereixeria continuar a la banqueta del Ricoh, però cal veure si els fitxatges claus de jugadors va acompanyat d'un nou tècnic. Tornada de Maldonado a Manresa?

Aíto està que se surt a Badalona, i està a les portes de poder classificar-se per l'Eurolliga.

Plaza ha renovat pel Madrid, que té equip per competir a l'Eurolliga. Veurem que fan amb els lesionats Varda, Hamilton i Milic. De moment han signat al prometedor Sergi Llull per a 2 temporades, tenen (de moment) un intimidador com Jerome Moiso, també va arribar Sekulic a mig curs. I Sinanovic vestit de carrer.

Imbroda ha renovat per dues temporades, cansat de fer de comentarista televisiu.

Vidaorreta continua a Bilbao, i Moncho López ha estat "tallat" pel Caja San Fernando.

Desconec les situacions particulars de Valdeolmillos, Scariolo, Hussein, Ivanovic, Boza, Casimiro.