Passen els anys i en la societat es respira un creixent neguit associat a l'educació d'infants i adolescents. No és només un neguit dels pares i mares, sinó una realitat compartida per mestres i també pels entrenadors.
Sovint ens cenyim a una explicació que implica un circuit o cercle viciós. A continuació apunto algunes idees que circulen i que alimenten aquest cercle viciós, i que ens permeten afiançar una visió monolítica de la realitat que ens impedeix afrontar el canvi amb èxit (o mirat d'una altra forma, ens permet mantenir-nos fidels al no canvi, i per tant tenir èxit en no canviar). Allò que el creador del psicodrama Jacob Levy Moreno anomenava "conserves culturals".
De vegades comencem dient els temps han canviat. És tant evident que l'època actual és diferent a fa 20 o 40 anys no ens dona més informació sobre la joventut. Que hagi canviat no implica que necessàriament hàgim anat a pitjor. Dir que hem anat a pitjor és un judici excessivament simplificador de la realitat social en la que vivim.
Els joves d'avui en dia no respecten el que tenen. Els avenços de la democràcia i de les anomeades societat del benestar han donat comoditats. Segons quins sectors crítics (una vessant catastrofista que s'ha apoderat del ram de l'educació) argumenta que ha des-valoritzat la necessitat de guanyar-se les garrofes. Lluny de ser conseqüència directa del que els pares poden donar ara als seus fills, estem davant una assumpció que pretén donar-nos certeses però que està equivocada: més comoditats materials no implica, necessàriament, que no es respecti o es valori el que es té.
Les figures d'autoritat estan posades en dubte. Pares i mares que els costa relacionar-se amb els seus fills i fills, mestres que no poden presentar els continguts de l'assignatura per que estan en situacions precàries per manegar el grup, entrenadors que tenen queixes airades dels jugadors cap als àrbitres... Es tracta realment d'un problema d'autoritat? O bé és un problema de que les tècniques i recursos que maneguem les famílies i la comunitat educativa són insuficients pels reptes que hem de fer front?
Tot plegat ens apareix la necessitat de revisar els rols educatius tradicionals i veure si la fesomia amb que els confeccionàvem és una maniobra intel·ligent per manegar els reptes que tenim davant. Sóc del parer en que hem de trencar primer el motllo de l'educació tal com l'hem viscut i recreat durant les darreres dècades per poder abraçar fòrmules més enginyoses. Hem de refundar el vincle educatiu siguent capaços de modificar les pautes que, sense revisió veritablement crítica, ens porten a fracàs continuat amb el que fem.
No és només que el temps hagin canviat, que als joves tinguin més facilitat per accedir als béns bàsics (i d'altres que no ho són), i que les figures d'autoritat han de afiançar-se en el panorama educatiu. També ens trobem amb que la tècnica educativa ha avançat molt poc, i que la recerca (ja sigui aplicada a la pròpia praxi del grup, com puguin ser la tècnica dels grups operatius; o bé recerca bàsica, sobre la base de neurociències, PNL o avenços en teoria de la comunicació humana) no arriba a les llars, les aules i les pistes. Així és francament difícil de tirar endavant tot el que comporta educar amb èxit i satisfacció.
dimarts, d’octubre 30, 2007
dijous, d’octubre 25, 2007
LLUNY DEL QUE DIEM VOLDRÍEM HAVER ESTAT, PERÒ SEMPRE APROP DEL QUE VOLEM SER
Feia temps que no escrivia en la vessant de gestió esportiva, en concret avui sobre funcionament de club i dirigents. He tingut un flaix mentre revisava la pàgina dels meus serveis professionals i se m'ha acudit una idea per un article. Sovint funciono d'aquesta manera: tinc algun flaix, de cop i volta, i de seguida que puc me'l poso a escriure. O simplement ho anoto per quan tinc una mica de temps per desenvolupar-ho.
De vegades les associacions esportives, comandades per una sèrie (sovint reduïda) de persones de la Directiva, comencen a operar en un camp que és nou per a molts d'ells i elles (són bàsicament pares i mares d'esportistes). En aquest començar a funcionar es crean una sèrie d'hàbits o estereotípies (com diria Pichon-Rivière), pautes de comportament grupals que estructuren el funcionar de la Directiva, però alhora també l'horitzó de tot el club. El desig de la Directiva no esgota els desitjos dels socis, però marquen un horitzó.
És possible que ens trobem que les persones que comanden el vaixell perden de vista l'horitzó global del camp on operen per tal de solucionar el que interpreten com inmediat i urgent: les fuites d'aigua del dia a dia. Així el vaixell pot anar a la deriva. També pot passar que l'accionar diferents projectes sumi una sèrie d'esforços, però que no s'encaminin cap a un port determinat, sinó que siguin propostes inconnexes i que a la llarga perjudiquen l'orientació global del projecte.
La metàfora del vaixell em serveix per dir que les associacions esportives tenen un neguit continuat i gairebé malaltís pel dia a dia. No es tracta d'enunciar que preocupar-se del dia a dia sigui perjudicial, però cal dir que sovint es perd de vista el funcionament estratègic de l'organització, i per tant no se sap cap a on es navega.
Quan passen les temporades i s'ha instal·lat una certa pauta que ha passat desapercebuda per la gent del club, o que no li han donat importància, pot aparèixer una preocupació per canviar amb el que es fa. Però el que es va fent, en la lògica d'un poderós motor per mantenir les coses igual i sense canvis importants a partir de "l'anar fent", arriba un punt de vol ser desafiat. I ens costa de desafiar-lo i trencar els esquemes previs, que es viuen com naturals i innegociables. Vaja, gairebé com el nostre marc constitucional, per fer un paral·lelisme amb l'escena política espanyola.
Quan arriba aquest punt de desig de trencament ens donem una mica més de compte del que ha anat passant. Girem la vista enrera i veiem què hem anat fent, quina història hem constituït. No obstant això, és fictici dir que el que hem fet no ho volíem fer així. De fet, ho hem fet així precissament per que ho hem volgut així, encara que voler-ho així potser ha estat no cuidar-se prou o no mirar-ho des de cert punt de vista, fent segons quin anàlisi.
Per tant, tant per un excés de preocupació (passant per alt altres circumstàncies que podrien ser vitals) com per l'oblit sistemàtic d'alguna veu, assumpte o projecte, el que hàgim fet amb el club és un viu reflexe del que volíem fer, per acció o per omissió.
Aleshores es planteja la necessitat de no perdre de vista tot allò crucial per la vida de l'associació, i per tant cal adoptar una mirada tant des de dins com també des de fora del que estem fent. La visió des de dins ens permet conèixer què passa, tot i que estem molt lluny de satisfer les necessitats mínimes de constituir un grup de treball. La visió des de fora ens la pot facilitar un supervisor o consultor, fent-nos fixar en les dinàmiques del grup de dirigents que al mateix temps indica una dinàmica institucional.
Tot plegat, les mesures que prenguem han d'anar en una línia de millor planificació: observar la vida associativa, crear un grup de treball, formar-se en la tasca i per la tasca que s'ha de dur a terme, dissenyar polítiques d'acció, demanar supervisió sobre el procés de treball, revisar els resultats dels projectes que hem engegat. Al cap i a la fi, una feina necessàriament professional.
De vegades les associacions esportives, comandades per una sèrie (sovint reduïda) de persones de la Directiva, comencen a operar en un camp que és nou per a molts d'ells i elles (són bàsicament pares i mares d'esportistes). En aquest començar a funcionar es crean una sèrie d'hàbits o estereotípies (com diria Pichon-Rivière), pautes de comportament grupals que estructuren el funcionar de la Directiva, però alhora també l'horitzó de tot el club. El desig de la Directiva no esgota els desitjos dels socis, però marquen un horitzó.
És possible que ens trobem que les persones que comanden el vaixell perden de vista l'horitzó global del camp on operen per tal de solucionar el que interpreten com inmediat i urgent: les fuites d'aigua del dia a dia. Així el vaixell pot anar a la deriva. També pot passar que l'accionar diferents projectes sumi una sèrie d'esforços, però que no s'encaminin cap a un port determinat, sinó que siguin propostes inconnexes i que a la llarga perjudiquen l'orientació global del projecte.
La metàfora del vaixell em serveix per dir que les associacions esportives tenen un neguit continuat i gairebé malaltís pel dia a dia. No es tracta d'enunciar que preocupar-se del dia a dia sigui perjudicial, però cal dir que sovint es perd de vista el funcionament estratègic de l'organització, i per tant no se sap cap a on es navega.
Quan passen les temporades i s'ha instal·lat una certa pauta que ha passat desapercebuda per la gent del club, o que no li han donat importància, pot aparèixer una preocupació per canviar amb el que es fa. Però el que es va fent, en la lògica d'un poderós motor per mantenir les coses igual i sense canvis importants a partir de "l'anar fent", arriba un punt de vol ser desafiat. I ens costa de desafiar-lo i trencar els esquemes previs, que es viuen com naturals i innegociables. Vaja, gairebé com el nostre marc constitucional, per fer un paral·lelisme amb l'escena política espanyola.
Quan arriba aquest punt de desig de trencament ens donem una mica més de compte del que ha anat passant. Girem la vista enrera i veiem què hem anat fent, quina història hem constituït. No obstant això, és fictici dir que el que hem fet no ho volíem fer així. De fet, ho hem fet així precissament per que ho hem volgut així, encara que voler-ho així potser ha estat no cuidar-se prou o no mirar-ho des de cert punt de vista, fent segons quin anàlisi.
Per tant, tant per un excés de preocupació (passant per alt altres circumstàncies que podrien ser vitals) com per l'oblit sistemàtic d'alguna veu, assumpte o projecte, el que hàgim fet amb el club és un viu reflexe del que volíem fer, per acció o per omissió.
Aleshores es planteja la necessitat de no perdre de vista tot allò crucial per la vida de l'associació, i per tant cal adoptar una mirada tant des de dins com també des de fora del que estem fent. La visió des de dins ens permet conèixer què passa, tot i que estem molt lluny de satisfer les necessitats mínimes de constituir un grup de treball. La visió des de fora ens la pot facilitar un supervisor o consultor, fent-nos fixar en les dinàmiques del grup de dirigents que al mateix temps indica una dinàmica institucional.
Tot plegat, les mesures que prenguem han d'anar en una línia de millor planificació: observar la vida associativa, crear un grup de treball, formar-se en la tasca i per la tasca que s'ha de dur a terme, dissenyar polítiques d'acció, demanar supervisió sobre el procés de treball, revisar els resultats dels projectes que hem engegat. Al cap i a la fi, una feina necessàriament professional.
dimecres, d’octubre 24, 2007
VORA 150
Concretament 146 entrades fins ara i 147 amb aquesta que començo.
Frapa una mica veure com ha crescut aquest projecte virtualíssim des de que vaig penjar-hi les primeres entrades al mes de maig de 2006. Recullo ara un fragment que em sembla llunyà però que en el fons és l'essència de la meva il·lusió, el punt de partida del meu projecte: "Aquest blog va ser creat el dia 19 de maig per compartir amb entrenadors de bàsquet, i d’altres persones interessades en aquest àmbit, experiències i idees sobre l’entrenament amb gent jove i sèniors."
Ha passat ja gairebé un any i mig des de les meves primeres entrades i estic inmensament orgullós del que vaig començar escrivint i molt sorprès de mi mateix pel que he anat afegint.
Amb una producció in crescendo, he desenvolupat un estil propi i cada cop he concretat més les meves propostes, creant línies temàtiques presents des del primer moment: Direcció de grups compta ja amb 30 entrades i Formació d'entrenadors amb 19. Totes dues són de les més prolífiques i al mateix temps, les dues més veteranes. També hauria de mencionar les 25 (amb aquesta 26) d'Autobiogràfics.
De la mateixa manera, crec que em sento especialment orgullós del gir que li he donat als meus escrits en els darrers mesos amb la creació de dues etiquetes. Són Epistemologia i Psicodrama i grups operatius, amb unes humils 3 i 7 entrades respectivament. Humils però encapcelant tot un nou cos de coneixement i reflexió, actualment en un estat embrionari, però que al mateix temps constitueix una base ferma des d'on operar amb il·lusió i èxit.
Frapa una mica veure com ha crescut aquest projecte virtualíssim des de que vaig penjar-hi les primeres entrades al mes de maig de 2006. Recullo ara un fragment que em sembla llunyà però que en el fons és l'essència de la meva il·lusió, el punt de partida del meu projecte: "Aquest blog va ser creat el dia 19 de maig per compartir amb entrenadors de bàsquet, i d’altres persones interessades en aquest àmbit, experiències i idees sobre l’entrenament amb gent jove i sèniors."
Ha passat ja gairebé un any i mig des de les meves primeres entrades i estic inmensament orgullós del que vaig començar escrivint i molt sorprès de mi mateix pel que he anat afegint.
Amb una producció in crescendo, he desenvolupat un estil propi i cada cop he concretat més les meves propostes, creant línies temàtiques presents des del primer moment: Direcció de grups compta ja amb 30 entrades i Formació d'entrenadors amb 19. Totes dues són de les més prolífiques i al mateix temps, les dues més veteranes. També hauria de mencionar les 25 (amb aquesta 26) d'Autobiogràfics.
De la mateixa manera, crec que em sento especialment orgullós del gir que li he donat als meus escrits en els darrers mesos amb la creació de dues etiquetes. Són Epistemologia i Psicodrama i grups operatius, amb unes humils 3 i 7 entrades respectivament. Humils però encapcelant tot un nou cos de coneixement i reflexió, actualment en un estat embrionari, però que al mateix temps constitueix una base ferma des d'on operar amb il·lusió i èxit.
QUAN NO SÓN FUTILS LES REFLEXIONS?
Li agraeixo molt i molt a la Laura haver-me mencionat la conveniència de fer-li certa reflexió a un jugador sènior de l'equip que entreno i de la que ella és delegada. Una frase dita de passada però des del conveciment, que es podria haver quedat en simple soroll de fons després d'una aplaudida victòria, m'ha donat corda per consagrar-me a l'escriptura apassionada d'aquest article, nascut amb forta convicció ideològica i amb el que m'identifico fins el moll de l'ós.
Em demano, en to retòric, sobre un assumpte sobre el que ja fa temps que tinc un criteri format. Per mi les reflexions són sempre futils.
Introducció
En l'educació esportiva, i de fet en l'educació en general, segueix vigent el principi metodològic segons el qual l'educador arremet contra la inmaduresa de l'infant per donar-li convenientment forma. És a dir, l'educador pren partit en l'educació creant un univers artificial per l'infant, un univers que cau del cel de l'educador per instal·lar-se com escenari i espai d'acció de l'infant.
L'infant de vegades és també un adult dret i fet, com per exemple un sènior. Fa anys que he deixat l'esperança inútil d'il·lustrar-los un camí magnífic, sensacional, idoni per amb ells. El camí l'han de fer ells o elles, però no pas sols. L'apassionament que tinc durant les darreres setmanes amb els grups (veure entrades recents com La importància de l'emergent als grups, Liderar o coordinar?, Rols, Incursions als grups), fruit d'anys d'un profund procés d'elaboració personal, és precissament acompanyar-los.
Mirant la reflexió amb lupa: consideracions ètiques
La reflexió com instrument crea i consolida una determinada relació entre l'entrenador i l'esportista, cenyint-nos a partir d'ara a l'àmbit esportiu. El tipus de relació que estableix és de dependència, i de vegades fins i tot manipulació. Educar a través de la reflexió és perillós, encara que per un ampli ventall de població sigui la manera de fer creure la gent en quelcom. S'educa gràcies al seny que li mostrem a l'esportista. I dic que és perillós, sobretot, ja que podem voler tenir la raó, com entrenadors, sobre qüestions que són perfectament prescindibles pels esportistes. El que per nosaltres és important pot no ser-ho per l'esportista.
Fem un judici de valor, enunciem una reflexió i ens quedem tant amples. No ens prenem la molèstia d'observar sense jutjar, ni de demanar-li què vol fer a aquella persona que tenim a l'equip, sinó que fixem i projectem el nostre desig en els esportistes. No estaria de més donar-nos compte que la reflexió és una camí sutil per crear dependències.
En la mesura que estem establint un tipus de vincle determinat amb els esportistes, és crucial que ens fixem una mica més en com queda definida la relació. Potser així podríem veure que es poden arribar a adscriure, des de posicions de poder o autoritat com ara la de l'entrenador/a, certs rols a les persones. Cal adoptar una mirada, una perspectiva epistemològica diferent a la que maneguem en la nostra cultura per adonar-nos que aquells rols els epsortistes potser no volen actuar-los.
Més consideracions: resultat i efectes pràctics de la reflexió
Més enllà d'aquestes consideracions ètiques (referit al sentit que ètic serà allò que s'ajusti al desig de la persona, al seu projecte), ens estem plantejant el canvi des d'una òptica que resulta contraproduent. La reflexió no la podem comptar entre les estratègies que puguin assolir més èxit per abordar el canvi d'actituds, que en el fons acaba sent el nostre objectiu pedagògic. Fer reflexionar és forçar molt les coses, i forçar-ho d'una manera que en general els alumnes (i també els esportistes) han après a respondre satisfactòriament la nostra ànsia de sentir-los enunciar un discurs pseudoadult convergent amb una certa moral social i educativa.
Cal que ens plantejem com, amb més traça de l'habitual, podem abordar aquestes situacions on el canvi es situa com objectiu operatiu. No volen repetir un episodi de la nostra història com a grup no implica que hàgim de pasar-los la ma per la cara per dir-los què han fet malament, ni tan sols és imprescidible donar-los una advertència amb un to paternalista. Hi ha altres estratègies que ens donen alternatives a un carreró sense sortida, l'educatiu, en el que nosaltres mateixos ens hem ficat.
Després de segles d'una pedagogia que vol convèncer i alliçonar enlloc de situar la persona que aprèn en el lloc de protagonista i del que ha de decidir què vol fer, ara ens venen les presses de voler arreglar-ho tot. I ens oblidem, com hem vingut fet durant suficient temps per gairebé oblidar que hi ha altres estratègies, que sense parar prou atenció en la visió que nosaltres mateixos adoptem del món, no podem veure amb claredat què passa. Afectats pels nostres prejudicis educatius, ens costa pensar que no és només que els joves han canviat, sinó que les estratègies educatives són cada dia més obsoletes i poc operatives.
Em demano, en to retòric, sobre un assumpte sobre el que ja fa temps que tinc un criteri format. Per mi les reflexions són sempre futils.
Introducció
En l'educació esportiva, i de fet en l'educació en general, segueix vigent el principi metodològic segons el qual l'educador arremet contra la inmaduresa de l'infant per donar-li convenientment forma. És a dir, l'educador pren partit en l'educació creant un univers artificial per l'infant, un univers que cau del cel de l'educador per instal·lar-se com escenari i espai d'acció de l'infant.
L'infant de vegades és també un adult dret i fet, com per exemple un sènior. Fa anys que he deixat l'esperança inútil d'il·lustrar-los un camí magnífic, sensacional, idoni per amb ells. El camí l'han de fer ells o elles, però no pas sols. L'apassionament que tinc durant les darreres setmanes amb els grups (veure entrades recents com La importància de l'emergent als grups, Liderar o coordinar?, Rols, Incursions als grups), fruit d'anys d'un profund procés d'elaboració personal, és precissament acompanyar-los.
Mirant la reflexió amb lupa: consideracions ètiques
La reflexió com instrument crea i consolida una determinada relació entre l'entrenador i l'esportista, cenyint-nos a partir d'ara a l'àmbit esportiu. El tipus de relació que estableix és de dependència, i de vegades fins i tot manipulació. Educar a través de la reflexió és perillós, encara que per un ampli ventall de població sigui la manera de fer creure la gent en quelcom. S'educa gràcies al seny que li mostrem a l'esportista. I dic que és perillós, sobretot, ja que podem voler tenir la raó, com entrenadors, sobre qüestions que són perfectament prescindibles pels esportistes. El que per nosaltres és important pot no ser-ho per l'esportista.
Fem un judici de valor, enunciem una reflexió i ens quedem tant amples. No ens prenem la molèstia d'observar sense jutjar, ni de demanar-li què vol fer a aquella persona que tenim a l'equip, sinó que fixem i projectem el nostre desig en els esportistes. No estaria de més donar-nos compte que la reflexió és una camí sutil per crear dependències.
En la mesura que estem establint un tipus de vincle determinat amb els esportistes, és crucial que ens fixem una mica més en com queda definida la relació. Potser així podríem veure que es poden arribar a adscriure, des de posicions de poder o autoritat com ara la de l'entrenador/a, certs rols a les persones. Cal adoptar una mirada, una perspectiva epistemològica diferent a la que maneguem en la nostra cultura per adonar-nos que aquells rols els epsortistes potser no volen actuar-los.
Més consideracions: resultat i efectes pràctics de la reflexió
Més enllà d'aquestes consideracions ètiques (referit al sentit que ètic serà allò que s'ajusti al desig de la persona, al seu projecte), ens estem plantejant el canvi des d'una òptica que resulta contraproduent. La reflexió no la podem comptar entre les estratègies que puguin assolir més èxit per abordar el canvi d'actituds, que en el fons acaba sent el nostre objectiu pedagògic. Fer reflexionar és forçar molt les coses, i forçar-ho d'una manera que en general els alumnes (i també els esportistes) han après a respondre satisfactòriament la nostra ànsia de sentir-los enunciar un discurs pseudoadult convergent amb una certa moral social i educativa.
Cal que ens plantejem com, amb més traça de l'habitual, podem abordar aquestes situacions on el canvi es situa com objectiu operatiu. No volen repetir un episodi de la nostra història com a grup no implica que hàgim de pasar-los la ma per la cara per dir-los què han fet malament, ni tan sols és imprescidible donar-los una advertència amb un to paternalista. Hi ha altres estratègies que ens donen alternatives a un carreró sense sortida, l'educatiu, en el que nosaltres mateixos ens hem ficat.
Després de segles d'una pedagogia que vol convèncer i alliçonar enlloc de situar la persona que aprèn en el lloc de protagonista i del que ha de decidir què vol fer, ara ens venen les presses de voler arreglar-ho tot. I ens oblidem, com hem vingut fet durant suficient temps per gairebé oblidar que hi ha altres estratègies, que sense parar prou atenció en la visió que nosaltres mateixos adoptem del món, no podem veure amb claredat què passa. Afectats pels nostres prejudicis educatius, ens costa pensar que no és només que els joves han canviat, sinó que les estratègies educatives són cada dia més obsoletes i poc operatives.
dimarts, d’octubre 23, 2007
LA IMPORTÀNCIA DE L'EMERGENT EN ELS GRUPS
"El emergente de un grupo es el sujeto que por su historicidad como individuo, ante determinados temas y/o determinados sentimientos, los denuncia en un momento del proceso grupal; esta denuncia adquiere la posibilidad de objetivarse al grupo frente a lo que ocurre y, el coordinador y el observador [en el caso deportivo todo en uno, el entrenador] (la otra parte del grupo), puede señalar o interpretar dando contenido y forma sintética a lo hasta ahora sucedido, y el grupo pasa a otro momento.
De ahí que el emergente es uno de los elementos básicos, es el que marca los discontinuos, es el individuo que sale al paso del suceder grupal como parte comprometida del grupo, y elegida por éste en la interrelación para enunciar lo que está en juego, así su individualidad aparece significada en lo social, es decir, que su individualidad como intimidad se deshace frente a la tarea, para asumir su compromiso grupal y, rehacerse a través de aquella. Así, su historicidad adquiere actualidad sentida y pensada en el trabajo grupal...".
- Armando Bauleo, "Grupo operativo"
Sovint, dins de la nostra precària visió de tècnics respectuosos del model directiu (i de vegades autoritari), se'ns apareix com inadmissible, com una bogeria flagrant, la possibilitat d'escoltar el grup per tal de poder enrahonar després amb els nostres jugadors.
La nostra visió d'entrenadors està tenyida de la necessitat d'orientar, des d'un primer moment de la temporada, la direcció que prén l'equip. L'ansietat de poder no estar concretant prou el projecte ens fa perdre de vista el temps necessari per elaborar les tensions internes del grup. El camí que cal emprendre, el viatge que estem planificant per nosaltres i els jugadors, cal que sigui una operació clara i sense dubtes sobre com organitzar-la. Hem de tenir clar què hem de fer, i què cal que facin els altres per satisfer el que volem fer. Però pel camí perdem indicis interessants, com els que aporta l'emergent del grup.
Parlem de líders en el nostre dia a dia, però poc sentim a parlar d'emergents. Com diu Bauleo, l'emergent és un individu que, per la seva circumstància (Pichon-Rivière parlaria del vector de verticalitat del grup) "destapa" un succés o situació que restava oculta, invisible a la visió del grup. El grup, no per gràcia divina ni gràcia de l'entrenador, pot veure en primer terme una nova dimensió que apareix i re-situa el grup en relació a la tasca. Podríem dir que moltes vegades, per primer cop i alhora gràcies també a l'assenyalament que necessàriament ha de fer l'entrenador que sàpiga el que passa als grups, l'emergent marca UN camí a seguir.
Nosaltres, com entrenadors disciplinats en el model directiu, pensem que tenim en la nostra ment EL camí. Com si la clau estigués en nosaltres els tècnics: la clau, ja ens enganyem prou, està en un altre lloc, als budells del grup. Però som tant badocs que no ens donem compte de que el mateix grup, a través de l'emergent, ens està donant peu a entrar per un camí franc a la victòria. L'èxit resideix en la nostra habilitat per observar, escoltar i identificar l'emergent del grup, posant-lo en el centre de les mirades dels esportistes, més en una operació com coordinadors que no pas com a líders en un sentit clàssic. Així, com coordinadors atents als emergents del grup, se'ns facilita molt i molt la Tasca amb majúscules: entrenar dur, jugar intel·ligent, guanyar els partits.
De ahí que el emergente es uno de los elementos básicos, es el que marca los discontinuos, es el individuo que sale al paso del suceder grupal como parte comprometida del grupo, y elegida por éste en la interrelación para enunciar lo que está en juego, así su individualidad aparece significada en lo social, es decir, que su individualidad como intimidad se deshace frente a la tarea, para asumir su compromiso grupal y, rehacerse a través de aquella. Así, su historicidad adquiere actualidad sentida y pensada en el trabajo grupal...".
- Armando Bauleo, "Grupo operativo"
Sovint, dins de la nostra precària visió de tècnics respectuosos del model directiu (i de vegades autoritari), se'ns apareix com inadmissible, com una bogeria flagrant, la possibilitat d'escoltar el grup per tal de poder enrahonar després amb els nostres jugadors.
La nostra visió d'entrenadors està tenyida de la necessitat d'orientar, des d'un primer moment de la temporada, la direcció que prén l'equip. L'ansietat de poder no estar concretant prou el projecte ens fa perdre de vista el temps necessari per elaborar les tensions internes del grup. El camí que cal emprendre, el viatge que estem planificant per nosaltres i els jugadors, cal que sigui una operació clara i sense dubtes sobre com organitzar-la. Hem de tenir clar què hem de fer, i què cal que facin els altres per satisfer el que volem fer. Però pel camí perdem indicis interessants, com els que aporta l'emergent del grup.
Parlem de líders en el nostre dia a dia, però poc sentim a parlar d'emergents. Com diu Bauleo, l'emergent és un individu que, per la seva circumstància (Pichon-Rivière parlaria del vector de verticalitat del grup) "destapa" un succés o situació que restava oculta, invisible a la visió del grup. El grup, no per gràcia divina ni gràcia de l'entrenador, pot veure en primer terme una nova dimensió que apareix i re-situa el grup en relació a la tasca. Podríem dir que moltes vegades, per primer cop i alhora gràcies també a l'assenyalament que necessàriament ha de fer l'entrenador que sàpiga el que passa als grups, l'emergent marca UN camí a seguir.
Nosaltres, com entrenadors disciplinats en el model directiu, pensem que tenim en la nostra ment EL camí. Com si la clau estigués en nosaltres els tècnics: la clau, ja ens enganyem prou, està en un altre lloc, als budells del grup. Però som tant badocs que no ens donem compte de que el mateix grup, a través de l'emergent, ens està donant peu a entrar per un camí franc a la victòria. L'èxit resideix en la nostra habilitat per observar, escoltar i identificar l'emergent del grup, posant-lo en el centre de les mirades dels esportistes, més en una operació com coordinadors que no pas com a líders en un sentit clàssic. Així, com coordinadors atents als emergents del grup, se'ns facilita molt i molt la Tasca amb majúscules: entrenar dur, jugar intel·ligent, guanyar els partits.
dilluns, d’octubre 22, 2007
P&P, COM EL R&R
Com el Rock&Roll a nivell musical, en el bàsquet jo és fet una descoberta vital amb el P&P (la Preparació i el Projecte). Enrique Pichon-Rivière parla de tres moments en el treball amb grups operatius: "pre-tarea, tarea y proyecto".
Moltes vegades els tècnics ens centrem exclussivament, en una il·lusa posició de saber fragmentat i estereotipat, en el segon moment, el de la tasca. Aleshores cometem dos grans errors: primer oblidant que abans hem d'escoltar el soroll de fons que fa l'equip, allò que es diu, es fa o s'intueix abans de posar-se a fer feina, a jugar o entrenar; i segon, no divisar la importància de concretar el projecte de l'equip dins i a través de la tasca.
Quan parlo de P&P, de Preparació i Projecte, també vull fer referència a que els entrenadors moltes vegades també ens escudem en "hem de treballar més això o allò altre als entrenaments", com si això ens donés una coartada pels resultats assolits fins aquell moment. Ens autoconvencem, amb un discurs molt propi del nostre àmbit profesional, que més Preparació ens portarà a assolir millores. Com si fos tant matemàtic la manera com arriba l'èxit. Per més càrrega d'entrenament, per exemple. Fem un mini-stage de 3 dies, doble sessió. Fem sessions més extenses, treballant més el físic, més l'estratègia, etc. Canviem sistemes de joc per desentortolligar l'atac o la defensa. No apareix la idea bàsica, fonamental, insustituïble de Projecte, com diríem en castellà, "ni por asomo".
En definitiva, amaguem el cap sota l'ala i fugim d'estudi sense detindre'ns a pensar que potser hi ha alguna altra cosa, algun treball de base o sobre el nostre propi enfocament, que no estem fent bé. Parlo de situacions com ara no calmar les ansietats del grup davant un període d'adaptació (a un nou sistema de treball, una nova categoria, a nous companys, etc.) que ha de viure's, per no perjudicar l'equip, com normal. O bé de posar gradualment sobre la taula la dimensió històrica de l'equip, allò que és un tret propi del seu fer i amb el que ells s'han identificat amb el pas dels anys, i al mateix temps projectar cap al futur les ambicions i el desig del grup.
Aquestes propostes són bàsicament les que un entrenador hauria de fer front en el seu propi projecte de tècnic. Malauradament ens venen explicant coses molt errònies, que no apunten ni de bon tros als fenòmens que són propis de la vida dels grups, i que en definitiva ens situen en un escenari ben pobre on sovint no sabem com desenvolupar veritables mesures exitoses dins de l'entrenament. Tot és donar-se compte de quina mirada val la pena prendre i quines maniobres resulten adequades per assolir millores.
Moltes vegades els tècnics ens centrem exclussivament, en una il·lusa posició de saber fragmentat i estereotipat, en el segon moment, el de la tasca. Aleshores cometem dos grans errors: primer oblidant que abans hem d'escoltar el soroll de fons que fa l'equip, allò que es diu, es fa o s'intueix abans de posar-se a fer feina, a jugar o entrenar; i segon, no divisar la importància de concretar el projecte de l'equip dins i a través de la tasca.
Quan parlo de P&P, de Preparació i Projecte, també vull fer referència a que els entrenadors moltes vegades també ens escudem en "hem de treballar més això o allò altre als entrenaments", com si això ens donés una coartada pels resultats assolits fins aquell moment. Ens autoconvencem, amb un discurs molt propi del nostre àmbit profesional, que més Preparació ens portarà a assolir millores. Com si fos tant matemàtic la manera com arriba l'èxit. Per més càrrega d'entrenament, per exemple. Fem un mini-stage de 3 dies, doble sessió. Fem sessions més extenses, treballant més el físic, més l'estratègia, etc. Canviem sistemes de joc per desentortolligar l'atac o la defensa. No apareix la idea bàsica, fonamental, insustituïble de Projecte, com diríem en castellà, "ni por asomo".
En definitiva, amaguem el cap sota l'ala i fugim d'estudi sense detindre'ns a pensar que potser hi ha alguna altra cosa, algun treball de base o sobre el nostre propi enfocament, que no estem fent bé. Parlo de situacions com ara no calmar les ansietats del grup davant un període d'adaptació (a un nou sistema de treball, una nova categoria, a nous companys, etc.) que ha de viure's, per no perjudicar l'equip, com normal. O bé de posar gradualment sobre la taula la dimensió històrica de l'equip, allò que és un tret propi del seu fer i amb el que ells s'han identificat amb el pas dels anys, i al mateix temps projectar cap al futur les ambicions i el desig del grup.
Aquestes propostes són bàsicament les que un entrenador hauria de fer front en el seu propi projecte de tècnic. Malauradament ens venen explicant coses molt errònies, que no apunten ni de bon tros als fenòmens que són propis de la vida dels grups, i que en definitiva ens situen en un escenari ben pobre on sovint no sabem com desenvolupar veritables mesures exitoses dins de l'entrenament. Tot és donar-se compte de quina mirada val la pena prendre i quines maniobres resulten adequades per assolir millores.
dijous, d’octubre 18, 2007
DEMÀ PASSAT COMENÇA TOT
Com el títol de la tendra pel·lícula Hoy empieza todo, puc dir-me a mi mateix que dissabte començo de nou la meva relació amb el bàsquet. Em torno a enamorar.
Amb 13 anys (sóc dels que vaig començar a jugar tard) vaig enamorar-se del joc. Així va començar tot: primer, com jugador fixe a l'estona dels patis, cistella gran o cistella petita, amb rivals de l'edat o de més grans. Poc després també començaria a competir amb un equip pre-infantil a la lliga escolar del CEEB.
Als 15 ja em vaig començar a enamorar d'entrenar fent d'entrenador ajudant, també al CEEB, al meu col·legi de tota la vida, el Frederic Mistral (després, per allò de la globalització que aleshores ni s'anomenava, es fusionaria amb el Tècnic Eulàlia). Després vaig començar a veure món en les meves visites a CB Grup Barna, AESC-Ramon Llull, CIC, Casp, BAM, etc.
Ja una mica més curtit, al 2002 i per tant amb 24, tinc la meva primera (i curta, de només 3 mesos) experiència amb la Direcció Tècnica del CB Grup Barna. Després vindrien experiències una mica més extenses a BAM, AB Premià i Salesians de Mataró.
I ara, abans de donar altres passos com pugui ser fer de dirigent d'algun club d'aqui uns anys, al 2007 i amb 29 anys començo de nou amb i en el bàsquet. Penso: em torno a enamorar del bàsquet, però ara des d'una altra mirada a l'esport fent d'àrbitre dels partits d'Escola d'Àrbitres de la FCBQ.
Les properes setmanes és ben possible que inaguri una etiqueta en el meu blog sobre aspectes arbitrals i comenci a escriure sobre les meves experiències.
LIDERAR O COORDINAR?
El text que segueix a continuació i que aniré comentant és d'Armando Bauleo. És un fragment d'un article de títol "Aprendizaje y comunidad" i la cursiva que apareix és meva.
"Si uno va a liderar un grupo va a hacer las indicaciones concretas de su organización. En cambio, si uno va a coordinar un grupo va a posibilitar, va a permitir, va a facilitar que el grupo permanentemente se dé la organización que necesita para llevar a cabo su tarea, su finalidad o su objetivo, es decir, que ellos determinen su organización; por lo tanto, ellos van a determinar los líderes que necesitan para la organización que se den."
Es planteja una diferència entre l'actitud de liderar i la de coordinar un grup. S'associa lideratge amb organització, i es confronta amb la possibilitat de "permetre", "facilitar" que el grup tingui un espai per poder dur a terme la seva tasca. El punt important de la coordinació és que el propi grup determini el seu objectiu i l'organització que els cal estructurar per aconseguir dur a terme allò que desitgen. D'aquesta manera el lideratge anirà en funció del que vulguin aconseguir plegats aquell grup, no com una estructura imposada des de fora. El que si que ve imposada és una certa visió o comprensió del grup i de la seva articulació, una visió que permet al coordinador anar assenyalant que ocórre en el grup mentre s'organitza i treballa.
"Entonces el coordinador con respecto a ese grupo, va estar siempre descentrado, es decir, va a estar en otro lugar. El coordinador permanentemente va a tener que observar, tener en cuenta, cuáles son los impedimentos, cuáles son los obstáculos para que ellos puedan llevar a cabo la organización que necesitan, para que ellos puedan tener los líderes que les hacen falta. Claro que acá también se nos mezclan cosas personales y las cosas personales es que nosotros sabemos muy bien como pesa en nosotros todo un sentimiento, podemos llamar así, de apropiación o de sentimiento de propiedad privada, por el cual encontramos coordinadores que dicen "mi grupo", o sea, entran dentro de la ilusión del líder, pero ellos son coordinadores. [...]"
El lloc del coordinador com fora del grup, com un lloc de privilegi per observar les ansietats del grup, les pors, el bloqueig al canvi. L'anàlisi del que emergeix del grup ens dona indicacions de quins poden ser els líders escollits, els líders necessaris per dur a terme la tasca. Encara que també ens podem trobar amb que els coordinadors tinguin la fantasia que el grup és "el meu grup", i per tant entrin en un joc de voler ser líders d'un grup que necessita la coordinació per aclarir què i com volen fer.
"Es decir, en la relación coordinador - grupo uno permite, no apropiándose de los liderazgos, que ellos elijan sus liderazgos, que ellos hagan su organización directamente. El grupo capta, no es necesario que uno se lo diga, que, con respecto a ellos, tenemos otro tipo de relación o sea, no nos apropiamos del grupo, como el grupo nunca se puede apropiar de una tarea. Un grupo puede finalizar de acuerdo a su estructura un objetivo determinado, pero desde ya tiene que saber que esa terminación no es la única en el mundo, van a haber muchas otras terminaciones sobre ese mismo tema."
En la mesura que el grup entén que no els volem foragitar i fer-nos un lloc nosaltres en el lideratge del grup, allà s'articula un espai pel grup per poder viure la tasca com a pròpia. No és el desig del líder que vol guanyar, sinó que és una decisió del grup que es va construïnt amb la feina de mesos. L'opció, la decisió de guanyar, és una determinació que cal confirmar en l'equip des del propi equip: posar-nos en el camí de la victòria és un procés en el que hem de decidir-nos a fer-ho. I cal preservar la multivarància de les formes del guanyar.
dimarts, d’octubre 16, 2007
ROLS
"En la vida de relación siempre asumimos roles y adjudicamos roles a los demás. En condiciones normales cada uno de nosotros debe poder asumir varios roles al mismo tiempo." (Pichon-Rivière, 1985:112)
Sovint m'agrada parlar del rols que agafem (i que de vegades ens venen donats, com el de pare i fill) en la nostra vida. Parlo dels rols que prenem en l'esport, però també els que prenem en la nostra vida i que indiquen aspectes de la nostra personalitat.
La possibilitat de tenir o adoptar diferent rols és un criteri de salut, ja ho havíem dit en d'altres ocasions. Segons la visió de Pichon-Rivière hi ha un aspecte fonamental, el que ell anomena "adaptació activa a la realitat". D'alguna forma, les persones que s'adapten de manera flexible al món tenen més possibilitats d'èxit, ja que amb el seu actuar també estan transformant les circumstàncies del seu entorn, i no es viuen a si mateixes com presoneres del destí.
Hi ha persones, i segur que tenim l'experiència amb alguns jugadors que hem entrenat, que tenen una adaptació passiva a la realitat del joc. La seva manera tancada de relacionar-se els limita, i la seva limitació es constitueix en barrera per a nous aprenentatges. Una adaptació passiva està condicionant la comunicació amb l'entorn, i si la comunicació està condicionada ho estarà també l'aprenentatge. De vegades podem descobrir, amb una mica d'ajuda a través de la supervisió, que hi ha jugadors que tenen un rol més o menys fixe dins del grup, i que segurament reflexa una part de la seva realitat vital més àmplia.
Podem entendre que hi ha una certa relació entre allò de que hem anomenat "adaptació activa a la realitat", amb la idea de transformar el que ens envolta, i la possibilitat d'entrar en el joc d'adoptar diferents rols, de saltar d'un a un altre sense problemes. De fet podríem dir que la riquesa d'un entrenador és la de pensar com entrenador quan li per-toca, però desllindar-se d'aquest rol per una vivència més plena i activa al món quan no és el cas d'haver de ser entrenador.
Bibliografia
- Pichon-Rivière, E. (1985) Teoría del vínculo. Buenos Aires, Nueva Visión.
Sovint m'agrada parlar del rols que agafem (i que de vegades ens venen donats, com el de pare i fill) en la nostra vida. Parlo dels rols que prenem en l'esport, però també els que prenem en la nostra vida i que indiquen aspectes de la nostra personalitat.
La possibilitat de tenir o adoptar diferent rols és un criteri de salut, ja ho havíem dit en d'altres ocasions. Segons la visió de Pichon-Rivière hi ha un aspecte fonamental, el que ell anomena "adaptació activa a la realitat". D'alguna forma, les persones que s'adapten de manera flexible al món tenen més possibilitats d'èxit, ja que amb el seu actuar també estan transformant les circumstàncies del seu entorn, i no es viuen a si mateixes com presoneres del destí.
Hi ha persones, i segur que tenim l'experiència amb alguns jugadors que hem entrenat, que tenen una adaptació passiva a la realitat del joc. La seva manera tancada de relacionar-se els limita, i la seva limitació es constitueix en barrera per a nous aprenentatges. Una adaptació passiva està condicionant la comunicació amb l'entorn, i si la comunicació està condicionada ho estarà també l'aprenentatge. De vegades podem descobrir, amb una mica d'ajuda a través de la supervisió, que hi ha jugadors que tenen un rol més o menys fixe dins del grup, i que segurament reflexa una part de la seva realitat vital més àmplia.
Podem entendre que hi ha una certa relació entre allò de que hem anomenat "adaptació activa a la realitat", amb la idea de transformar el que ens envolta, i la possibilitat d'entrar en el joc d'adoptar diferents rols, de saltar d'un a un altre sense problemes. De fet podríem dir que la riquesa d'un entrenador és la de pensar com entrenador quan li per-toca, però desllindar-se d'aquest rol per una vivència més plena i activa al món quan no és el cas d'haver de ser entrenador.
Bibliografia
- Pichon-Rivière, E. (1985) Teoría del vínculo. Buenos Aires, Nueva Visión.
dimecres, d’octubre 10, 2007
INCURSIONS ALS GRUPS
Una idea que fa temps a la que m'aferro i em serveix molt per a la meva pràctica com entrenador és la de veurem fora de l'equip. Des de fora és des d'on podem mirar, amb una certa distància, el que ocorre al grup. Podem veure interaccions, pautes de comunicació, rols. Aspectes que des d'altres llocs de l'equip poden resultar difícils de desxifrar.
Deia Albert Einstein, amb una gran visió global del món, que "és la teoria la que decideix sobre el que podem observar". I com deia un altre il·lustre pensador (crec que era Chomsky), el mapa no és el territori. De fet, el nostre mapa té zones d'ombra que no hem observat prou detingudament, i sense saber com és el nostre mapa del que passa el món és clar i notori que ens puguem perdre coses que passen als equips.
He titulat aquest post com incursions als grups ja que m'he trobat fent aquesta imatge per expressar el meu sentir amb els grups. La persona amb qui parlava m'ha seguit en l'imatge i, tot fent broma, ha assenyalat: "si, t'enduràs la motxil·la com si anéssis d'excursió". De fet incursió i excursió tenen una mateixa arrel, encara que el prefix modifiqui el sentit.
I jo em veig a mi mateix fent això, incursions puntuals en el viure del grup, assenyalant assumptes que són recorrent o recordant-los la nostra història com a grup. Jo em situo a fora ja que entenc que és el lloc del que coordina, del que facilita el procés del grup, sense desmerèixer ni arreconar al que en determinats moments pren decisions.
Entrenament i partit estan entrelligats però donen pas a dues versions lleugerament diferents de mi mateix: als entrenaments busques que es donin una sèrie d'automatismes creatius, processos de retroalimentació del grup, assajant jugades i afinant la punteria. En els partits tot això dona pas a una direcció més concreta, directa, de moltes menys explicacions: han d'entendre el que els vull encomanar i fer-ho.
Aquesta doble visió fins i tot a mi m'està costant pair-la, ja que he viscut la segona part del procés (quan ja has posat en comú i estàs de ple ficat en el partit) com una ombra de la direcció autoritària de la que pretesament m'he volgut deslliurar. Malgrat abraçar la coordinació de grups com una opció epistemològica que m'entusiasma, al final sempre hi ha aquell espai necessari d'organitzar i dirigir l'equip en el moment de partit. Per això també la figura de l'entrenador que dirigeix les operacions a més a més del que coordina el grup.
Deia Albert Einstein, amb una gran visió global del món, que "és la teoria la que decideix sobre el que podem observar". I com deia un altre il·lustre pensador (crec que era Chomsky), el mapa no és el territori. De fet, el nostre mapa té zones d'ombra que no hem observat prou detingudament, i sense saber com és el nostre mapa del que passa el món és clar i notori que ens puguem perdre coses que passen als equips.
He titulat aquest post com incursions als grups ja que m'he trobat fent aquesta imatge per expressar el meu sentir amb els grups. La persona amb qui parlava m'ha seguit en l'imatge i, tot fent broma, ha assenyalat: "si, t'enduràs la motxil·la com si anéssis d'excursió". De fet incursió i excursió tenen una mateixa arrel, encara que el prefix modifiqui el sentit.
I jo em veig a mi mateix fent això, incursions puntuals en el viure del grup, assenyalant assumptes que són recorrent o recordant-los la nostra història com a grup. Jo em situo a fora ja que entenc que és el lloc del que coordina, del que facilita el procés del grup, sense desmerèixer ni arreconar al que en determinats moments pren decisions.
Entrenament i partit estan entrelligats però donen pas a dues versions lleugerament diferents de mi mateix: als entrenaments busques que es donin una sèrie d'automatismes creatius, processos de retroalimentació del grup, assajant jugades i afinant la punteria. En els partits tot això dona pas a una direcció més concreta, directa, de moltes menys explicacions: han d'entendre el que els vull encomanar i fer-ho.
Aquesta doble visió fins i tot a mi m'està costant pair-la, ja que he viscut la segona part del procés (quan ja has posat en comú i estàs de ple ficat en el partit) com una ombra de la direcció autoritària de la que pretesament m'he volgut deslliurar. Malgrat abraçar la coordinació de grups com una opció epistemològica que m'entusiasma, al final sempre hi ha aquell espai necessari d'organitzar i dirigir l'equip en el moment de partit. Per això també la figura de l'entrenador que dirigeix les operacions a més a més del que coordina el grup.
dimarts, d’octubre 09, 2007
UN TEMPS PER TOT
Sempre he estat un defensor afèrrim de que sempre hi ha temps per a tot en la nostra vida. Sobretot sóc un defensor de la necessitat de preservar un temps per llegir i escriure, malgrat els tràfecs de la vida diària.
Aquestes darreres setmanes no he tingut massa temps per escriure en el meu blog. No obstant, això no vol dir que no hagi escrit gens. De fet, aquests darrers tres dies he estat escrivint com posseït. Estava enllestint dues comunicaciones pel IV Congreso Ibérico de Baloncesto: no trobava el fil per escriure-les, i des de divendres a la nit no he parat d'esgarrapar estones per posar-les per escrit i adequar-les a les normes de la 5ª edició del manual de l'APA. De fet, m'he passat un dia del deadline para enviar la segona.
Segueixo, doncs, donant forma a diversos projectes. Uns d'escrits, d'altres amb vida pròpia i fent-se madurs (l'equip) o bé gatejant però amb una curiositat de descobrir el món (com la meva proposta de formació i assessorament a través de Keysport).
Se'm fa extrany, però, no escriure amb la freqüència (haig de reconèixer que potser estava escrivint pel damunt de les meves possibilitats habituals) que acostumava en els darrers mesos. L'estiu ha estat molt cassolà i això es reflexa en la producció del meu blog.
Ara, però, afronto altres projectes que m'entusiasmen tant o més que escriure en el meu blog (un plaer sempre que m'hi poso, són raccions de 45-60 minuts de creativitat i esforç per posar ordre a les meves descobertes).
Per exemple, un Grup d'Estudi que he iniciat fa unes setmanes amb una gent que opera en el camp terapèutic però amb les que trobem afinitats interessant. Costa de trobar gent amb la que connectis i amb la que tinguis un cert llenguatge comú.
O farcir de continguts i promocionar el I Màster de Psicologia Aplicada a l'Esport ofert des del Col·legi Oficial de Psicòlegs de Catalunya, del que seré professor en l'àrea de Ciències de l'Esport. El cap de setmana, concretament, vam fer unes sessions de fotos per fer un calendari que servirà de promoció del Màster.
També tinc ganes de començar a arbitrar d'aquí dos caps de setmana. El primer dissabte de promoció estava donant un curs precissament a àrbitres dels Jocs Escolars de Mataró.
Bé, tot plegat, aquest projectes i altres, em tenen captiu i m'acceleren el pols vital (i literari, també s'ha de dir). Espero trobar el punt just per oferir-vos un altre escrit original aviat als meus fidels lectors.
Aquestes darreres setmanes no he tingut massa temps per escriure en el meu blog. No obstant, això no vol dir que no hagi escrit gens. De fet, aquests darrers tres dies he estat escrivint com posseït. Estava enllestint dues comunicaciones pel IV Congreso Ibérico de Baloncesto: no trobava el fil per escriure-les, i des de divendres a la nit no he parat d'esgarrapar estones per posar-les per escrit i adequar-les a les normes de la 5ª edició del manual de l'APA. De fet, m'he passat un dia del deadline para enviar la segona.
Segueixo, doncs, donant forma a diversos projectes. Uns d'escrits, d'altres amb vida pròpia i fent-se madurs (l'equip) o bé gatejant però amb una curiositat de descobrir el món (com la meva proposta de formació i assessorament a través de Keysport).
Se'm fa extrany, però, no escriure amb la freqüència (haig de reconèixer que potser estava escrivint pel damunt de les meves possibilitats habituals) que acostumava en els darrers mesos. L'estiu ha estat molt cassolà i això es reflexa en la producció del meu blog.
Ara, però, afronto altres projectes que m'entusiasmen tant o més que escriure en el meu blog (un plaer sempre que m'hi poso, són raccions de 45-60 minuts de creativitat i esforç per posar ordre a les meves descobertes).
Per exemple, un Grup d'Estudi que he iniciat fa unes setmanes amb una gent que opera en el camp terapèutic però amb les que trobem afinitats interessant. Costa de trobar gent amb la que connectis i amb la que tinguis un cert llenguatge comú.
O farcir de continguts i promocionar el I Màster de Psicologia Aplicada a l'Esport ofert des del Col·legi Oficial de Psicòlegs de Catalunya, del que seré professor en l'àrea de Ciències de l'Esport. El cap de setmana, concretament, vam fer unes sessions de fotos per fer un calendari que servirà de promoció del Màster.
També tinc ganes de començar a arbitrar d'aquí dos caps de setmana. El primer dissabte de promoció estava donant un curs precissament a àrbitres dels Jocs Escolars de Mataró.
Bé, tot plegat, aquest projectes i altres, em tenen captiu i m'acceleren el pols vital (i literari, també s'ha de dir). Espero trobar el punt just per oferir-vos un altre escrit original aviat als meus fidels lectors.
dilluns, d’octubre 01, 2007
POLÍTICA EN EL DIA A DIA
La política és el fer nostre de cada dia. Lluny de la visió que ens proposa la democràcia actual de les cites electorals com moments de participació política, el veritable repte polític per la persona és entendre quin és el seu lloc al món i quin volem que sigui el nostre projecte.
Fa uns dies que tinc un engrescador intercanvi amb una amiga sobre la importància de veure la política de les nostres accions qüotidianes. No parlo de la política en el que fem, com un afegit superposat al que ja sabíem, sinó que parlo de trobar el significat polític de la nostra existència.
Recordava de manera una mica confusa que hi ha un llibre de R.D. Laing que tenia un títol com ara La política de las actitudes. Però després ha estat cercant a Internet i he vist que era La política de la experiencia.
Fa mesos que tinc al calaix un escrit del que em sento molt orgullós, que he anat polint amb el pas del temps i que de moment té el títol de Política en l'educació dels grups esportius. No acabo de trobar l'espai on difondre aquest material, que és la base pel que podria ser una xerrada interessant.
Entre les converses sobre política en el nostre dia a dia i la confecció d'algun article que es relaciona amb la política em sento fent un stop en la meva pròpia incursió política al món, plena de sentit i energia. Una pausa entre els cursos d'entrenador amb metodologies participatives i vivencials, la direcció d'equip amb una perspectiva respectuosa fent una lectura grupal o la supervisió pedagògica a d'altres entrenadors.
Espero trobar el lloc per difondre, en breu, aquesta visió política de l'esport com a vivència que ens ajuda a definir qui som i el nostre projecte.
Fa uns dies que tinc un engrescador intercanvi amb una amiga sobre la importància de veure la política de les nostres accions qüotidianes. No parlo de la política en el que fem, com un afegit superposat al que ja sabíem, sinó que parlo de trobar el significat polític de la nostra existència.
Recordava de manera una mica confusa que hi ha un llibre de R.D. Laing que tenia un títol com ara La política de las actitudes. Però després ha estat cercant a Internet i he vist que era La política de la experiencia.
Fa mesos que tinc al calaix un escrit del que em sento molt orgullós, que he anat polint amb el pas del temps i que de moment té el títol de Política en l'educació dels grups esportius. No acabo de trobar l'espai on difondre aquest material, que és la base pel que podria ser una xerrada interessant.
Entre les converses sobre política en el nostre dia a dia i la confecció d'algun article que es relaciona amb la política em sento fent un stop en la meva pròpia incursió política al món, plena de sentit i energia. Una pausa entre els cursos d'entrenador amb metodologies participatives i vivencials, la direcció d'equip amb una perspectiva respectuosa fent una lectura grupal o la supervisió pedagògica a d'altres entrenadors.
Espero trobar el lloc per difondre, en breu, aquesta visió política de l'esport com a vivència que ens ajuda a definir qui som i el nostre projecte.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
Entrades
