EDUCATION & COACHING EXPERIENCES

Un blog dedicat als apassionats pel bàsquet que els agrada pensar i reflexionar

dilluns, de febrer 25, 2008

L'EQUIP QUE BUSQUEM FER I NO PODEM TROBAR-NOS FET

"Un equipo con tensiones controladas, sin conflictos y sin roces internos, logra una armonía técnica y moral que redunda en beneficio no sólo del público y del espectáculo, sino de los propios jugadores que lo componen y aun de los adversarios."
- Enrique Pichon-Rivière (1985:197)

Tots els entrenadors ambicionem un equip polit, sense estridències, que no ens suposi una càrrega feixuga controlar-ne la banqueta mentre ens debatim en quina és la millor estratègia per treballar en el camp amb els jugadors que juguen.

Un equip que no es queixi als àrbitres, que no deixi escapar energies dient-se el nom del porc amb el rival. Mentre fem això, diria Pichon-Rivière, "no entramos en tarea".

Un equip que, ben entrenat per nosaltres, sigui capaç d'afrontar reptes inmensos i que demostri amb el seu mestratge del joc la virtud de l'entrenament, però també del domini d'un mateix. I aquest domini i disciplina moral i artística d'un mateix, un vals de cossos en moviment, és un producte creatiu que poden gaudir espectadors i rivals també.

Aquest equip que Pichon-Rivière reflexa amb "tensiones controladas, sin conflictos y sin roces internos" és un equip que no ens trobem fet, sinó un equip que hem d'anar construïnt. Un equip al que moltes vegades aspirem sense haver-lo treballat prou. No ens podem enganyar: treballar un equip no només és ensenyar-los tècnica individual i algunes estratègies preconcebudes per nosaltres. Treballar un equip és ajudar a treballar-se el propi grup. Allò que Pichon-Rivière li donava un aire diferent, distingit, anomenant-lo "el retrabajo".

Moltes vegades he sentit allò que en psicologia social a l'ús s'anomena cohesió. Em resulta certament difícil definir que és cohesió, ja que no em sento proper a les teories de la psicologia social que promulguen aquesta categoria o concepte teòric.

A mi em queda molt més clar què vol dir la unitat d'un equip quan llegeixo les paraules de Pichon-Rivière: "La unidad radica, ante todo, en la conciencia que se adquiere -y por lo tanto en la voluntad decidida- de luchar contra el adversario para alcanzar la victoria." (Pichon-Rivière, 1985:195)

No acabo d'entendre que és "cohesió"; no se m'escapa gens ni mica què vol dir trobar l'unitat "en la voluntad decidida [...] para alcanzar la victoria".

No busquem, il·lusos, equips sense porositats ni impureses: el procés d'entrenament consisteix en aconseguir que passin progressivament d'aquest estat en que perden part del seu potencial en futileses, a un altre en que s'aprofitin millor els uns als altres en les habilitats que han practicat plegats.

I nosaltres els ajudem a posar-los en camí d'aprofitar al màxim els seus potencials, que són el seus desitjos de victòria i la continuitat que troben en si mateixos, la determinació per mantenir-se il·lusionats en la seva decisió de guanyar.

Bibliografia
- Pichon-Rivière, E. (1985) Teoría del vínculo. Buenos Aires, Nueva Visión.

dimarts, de febrer 19, 2008

LA VIDA D'ESCRIPTOR (II)

Ja vaig escriure un temps ençà sobre el que suposava en la meva vida començar a funcionar com un escriptor, a més a més d'entrenador i formador d'entrenadors.

Diumenge passat un dels meus ex-jugadors va venir-me a saludar abans de jugar el partit contre el meu equip. Em va saludar tot dient-me: "Hola, senyor escriptor". Em vaig donar compte que havia sentit a la ràdio quan em van entrevistar per la prèvia del partit i em van demanar pel meu llibre. Em va fer il·lusió aquesta manera d'entrar-me.

Ara em sento una mica més escriptor encara que quan vaig escriure fa uns mesos sobre la meva atribulada vida, mig escriptor, mig entrenador. I ho dic per altres qüestions que no només aquesta salutació carinyosa i còmplice. Tinc notícies provinents de l'editorial Paidotribo i m'asseguren que em publicaran el meu llibre sobre experiències com entrenador de bàsquet base aquest mes d'abril, espero que abans de la Diada de Sant Jordi i així poder-ne fer promoció.

En aquests darrers dies he enllestit un projecte que em van encarregar Cossetània edicions, un llibre de consells en relació al tema de l'educació familiar. Per aquest projecte rebré la meva primera compensació com escriptor. Serà l'avançament dels drets d'autor per l'obra o en l'argot editorial, la bestreta. Serà dins de la col·lecció De cent en cent.

A més a més començaré a escriure de manera regular (quinzennalment) articles tècnics a un projecte innovador de l'Associació Catalana d'Entrenadors de Basquetbol (ACEB) i que hem anomenat El bloc de l'ACEB. El nostre desig és que l'entrenador llegeixi i opini sobre les temàtiques que anirem plantejant, que al mateix temps serviran per anar construint un discurs dels que participin del bloc.

La veritat és que no perdo pistonada, i ara que entregaré el projecte per a Cossetània m'han encarregat un manual per parlar de prevenció de riscos des de l'òptica del treball psicomotriu a l'escola. Un altre repte apassionant que pren el relleu d'una manera "natural" al de Cossetània, i al mateix temps corre paral·lel a d'altres que prenc amb il·lusió i enginy, com ara el de El bloc de l'ACEB.

Aquests són, doncs, temps il·lusionants per arremetre a la vida amb creativitat i compromís ideològic.

divendres, de febrer 15, 2008

AUTORITAT EN LES DESTITUCIONS I EN LES SUBSTITUCIONS

Ahir vam veure el cop d'efecte d'una mort anunciada: Dusko Ivanovic va ser cessat per la directiva del club blaugrana.

Hem sembla oportú fer una sèrie de comentaris al respecte. Els diaris han omplert notícies i columnes d'opinió de que l'episodi Dusko ha estat la primera destitució d'un tècnic en l'era Laporta.

Molts periodistes s'han afanyat a dir que calia més autoritat de la directiva en una secció desbocada des de que Pesic va marxar, després d'aconseguir el triplet de títols més valiosos al vell continent (ACB, Eurolliga i Copa del Rei), i el que ha vingut després no ha estat a l'alçada d'aquest passat exitós.

La gent interpreta aquesta destitució, com també d'altres que es donen en el món de l'esport professional, com gestos d'autoritat. Sovint ens oblidem de que aquesta idea d'autoritat oblida l'arrel etimològica d'autoritat, que és la mateixa que autor. Autoritat i autoria van estratment lligades, com un temps ençà vaig reflexionar en aquest mateix bloc.

Les destitucions semblen indicar, a ulls de la gent del carrer, gestos d'autoritat. La necessitat de posar límits a la gestió suposadament autogestiva d'altres tècnics del club (Rijkaard sobretot, però no podem oblidar el cas de Xesco Espar) plana sobre aquesta decisió, precipitada per les declaracions de Dusko a la premsa la vigília del debut al Top 16.

Però el que demostrarà realment autoritat, però sobretot autoria dels dirigents blaugranes, serà la resolució d'aquest episodi. Ara ha acabat el capítol de des-titucions i toca posar-se de seguida a pensar en el capítol de subs-titucions.

Com bé assenyala l'incissiu Capità Enciam, el Barça no ha estat un espai propici per entrenadors ajudants ascendits al rang de primers entrenadors (Flores, Montes). No sabem si ara serà l'aposta de la directiva, prenent com exemple el Real Madrid i la seva aposta per Joan Plaza. Alguns veuen els paral·lelismes entre l'entrenador Xavi Pascual i el tècnic campió de Lliga, i fins i tot l'anomenen "el nou Joan Plaza".

La qualitat i pes de l'autoria d'aquesta directiva, juntament amb la seva autoritat, està en joc en les properes setmanes en relació a la secció de bàsquet i al seu futur a curt i mig plaç. Es veurà en l'evolució d'aquest tema si segueixen insistentment amb els cants de sirena a Ettore Messina o busquen un altre tècnic lliure per acabar la temporada.

Entre els tècnics nacionals Moncho Lòpez s'ha compromès fa pocs dies amb la selecció portuguesa; Manel Comas ja està imposant la llei del xèrif a Sevilla des de fa algunes setmanes. Qui més queda? Entre els estrangers Obradovic està, com Messina, a l'agenda de la secció des de fa molt de temps, i tant amb un com amb l'altre s'ha entrevistat en els darrers temps amb la cúpula blaugrana. Avui llegia a La Vanguardia que fins i tot José Vicente Hernández apareix, també, a les travesses de cara a la temporada vinent.

dilluns, de febrer 11, 2008

10 RAONS PER FER-SE PENYADDICTE

La Penya guanya la Copa del Rei del 2008 en una trepidant final contra l'equip amfitrió, el TAU de Vitòria.

Ja fa temps que el joc de la Penya enamora als aficionats, i on destaca el joc ranci d'alguns equips ACB, l'equip ver-i-negre mostra les virtuds d'un joc agressiu en defensa i elèctric en atac.

Aíto posava paraules a allò que una de les periodistes de TVE li costava horrors posar nom. Aíto ha vingut a dir que no tenen un equip com per especular amb el joc, que no tenen l'experiència per poder jugar a això, i que estan en certa manera obligats de fer un bàsquet arriscat. La periodista ha vist la llum quan Aíto li ha seguit el fil d'allò que ella no sabia com dir-li a l'espectador i li ha donat la rèplica assenyalant que el joc de la Penya és un joc "valent", un joc que "no especula", fent servir les paraules del tècnic badaloní.

En acabar el partit he pensat que podria enumerar, breument, deu raons o motius per fer-se un fanàtic del joc de la Penya. Anem a veure si ens ensortim.

  1. Rudy és un excel·lent jugador de bàsquet i un líder dins de la pista. Alguns no els agrada que fingeixi o exageri contactes, que protesti, que s'encari amb el rival. Jo ara penso que Charles Barkley era odiat pels equips rivals, però estimat pels seus Sixers o pels Suns.
  2. La victòria davant del TAU té mèrit en l'esforç i en l'estratègia. Rudy ha patit la teranyina defensiva de Mickael i les ajudes que li feien (gran plantejament del debutant a la Copa Spahija). Rudy s'ha posat les piles i s'ha posat l'equip a l'esquena. Aíto ha seguit fidel a les seves variants defensives.
  3. Dona gust veure jugar Ricky, Pau, Rudy junts. La joventut del Joventut et dona esperança. Ni els americans ni els comunitaris als que estem acostumats donen un rendiment tant concentrat, juguin 5 o 25 minuts, com aquest planter inesgotable que és la Penya.
  4. Ricky ha donat un pas endavant (més). Les grans cites que la de la Final de Copa demostren l'alçada dels jugadors. Ricky té 17 anys i ha fet una mica de tot: defensa, penetracions, tirs lliures. Fins i tot ha seguit a un nivell bo després de perdre una pilota important davant de la defensa de Prigioni en els darrers minuts.
  5. Una victòria dels actors secundaris. Popovic surt al darrer quart i fa 6 punts. Laviña es trenca les banyes en defensa. Moiso surt a repartir una mica i donar descans a un finíssim i excels Hernández-Sonseca. Jagla fa 3 triples, un de clau al darrer quart. Barton està negat per veure cistella però obre les defenses rivals jugant de '4', i en defensa reboteja tot el que pot.
  6. Aíto, un mestre. Ens hem de treure el barret. Aíto li ha tret molt de suc a la Penya, i ha creat un estil de joc quan a la Penya, fa només 5 anys, només quedava un solar desert. Aposta pels joves i encerta amb els fitxatges, i quan ha pogut s'ha desfet de Baxter, que no aportava.
  7. Estratègia i convenciment. La defensa zonal 2-3 que ha volgut mantenir Aíto, malgrat les cistelles de McDonald, i sobretot l'encert de Teletovic (8 punts consecutius), demostra que Aíto té confiança ilimitada amb allò que practica. La veritat és que professa fe en el seu arsenal estratègic, i és d'agrair que no es faci enrera a la primera de canvi.
  8. Triomf de l'il·lusió. Amb la Penya guanyen tots els que, sense entendre massa de bàsquet, vibren amb el joc trepidant del DKV. Espero que el joc dels d'Aíto segueixi enamorant molts que no estimàven encara el bàsquet!
  9. Mallet o la formiga atòmica. Com els dibuixos animats, Mallet ha aparegut com un llamp per acabar algunes accions molt meritòries en penetració (que no es prodiga massa), així com en els triples (que és el seu fort).
  10. Rudy emocionat i joiós. Hi ha gent que no suporta el posat prepotent de Rudy. Avui ha plorat d'alegria i ha viscut el triomf com una de les seves grans fites abans de donar el salt a l'NBA. Així hem vist una altra cara d'aquell jugador que encissa al penyaddictes, i que enutja als que no els agrada la Penya.

Estic convençut que trobaríem altres raons, però aquestes em semblen prou bones.

dimecres, de febrer 06, 2008

GRIS PANORAMA DE LA FORMACIÓ

En la mesura en que aprofundeixo en les lectures relacionades amb el psicodrama, la psicoanàlisi (primer foren els clàssics Freud, Jung i Adler; després Winnicott; recentment Melanie Klein; aquests dies un tast de Lacan), la tècnica dels grups operatius de Pichon-Rivière i altres teories grupals, el dono compte com de malament estem en la formació d'entrenadors/es.

Aquest darrer estiu vaig fer una proposta agossarada en el curs d'Entrenador de categoria Sènior a Manresa. Una proposta que va enganxar amb l'alumnat, que va marcar uns discontinuitat amb la resta de propostes formatives. Penso que van poder-se acostar a la Planificació, Avaluació i Metodologia des d'una perspectiva pràctica i vivencial. La veig com una pràctica que jo considero necessària pel seu plantejament, però que caldria donar-li continuitat i extendre-la adaptant-la a cada realitat formativa, a altres cursos i activitats de formació.

Em plantejava xerrant amb el Xavi Isern, en la III Trobada del Comitè Tècnic de la FCBQ feta fa mig any, com estava la formació dels entrenadors/es en el bàsquet català. Ell insistia que el fet que aparegués una activitat de reunió i de treball dels integrants del Comitè Tècnic era signe de salut i de millora del que estàvem fent plegats. Afegia que fa uns anys fora inimaginable veure una dinàmica d'aquest tipus. Jo vaig estar d'acord amb ell però matissava el seu optimisme amb el meu lleuger desencís, ja que no deixo de treballar amb esperança per donar-li una altra cara a la formació.

Penso, però, que el panorama de la formació és gris i ensopit. Els entrenadors hem de fer un pas endavant en aquest sentit: considero que la obligatorietat de cursar una formació ha enverinat el nostre interès genuí per formar-nos. En alguna de les meves experiències a campus d'estiu als EUA els entrenadors d'allà es fèien creus que haguèssim de fer cursos d'entrenador a Espanya. Ells entren com assistents i quan el head coach marxa tenen opcions d'ocupar la seva plaça. És un altre sistema, diferent al nostre.

Però el que més m'amoïna no és que el sistema que estem fent no sigui bo. No hi ha signes d'alarma enlloc ja que segueixen sortint jugadors i entrenadors catalans que arriben a l'èlit. Està demostrat que es fan bé les coses en algun moment ja que surten talents del nostre bàsquet base, però estem a anys llum de tenir la formació necessària per gestionar grups defugint els clixés més habituals, clixés que empresonen la seva creativitat i la seva capacitat d'autogestionar-se. També ens limiten a nosaltres mateixos, els entrenadors.

Tot plegat penso que li hem de donar més vida i color, més trempera a la formació ofertada als entrenadors. Un exemple: en la convocatòria d'un Seminari sobre Direcció de Grups del Centre Altius, organitzat pel PF Joan Ramon Tarragó i el psicòleg de l'esport Joan Vives, cal dir que amb prou bona pinta, no va arribar a realitzar-se per manca d'inscripcions. És cert que apuntaven alt, entre 30 i 60 assistents a mitjans de juny i durant tot un cap de setmana... Però què ens interessa als entrenadors?

És feina de la FCBQ, de l'ACEB, dels Consells Esportius Municipals i Comarcals, les Universitats, les empreses privades que ofereixen formació, assistència a campus i altres serveis, així com altres ens de formació, el fet de crear una xarxa de recursos pels entrenadors. Hem d'assegurar-nos una formació més pràctica i vivenciada, que fomenti el plaer i no pas l'obligatorietat de la formació. Una formació en que la pràctica serveixi d'excusa per introduir aquella teoria que interessi als assistents, i no per lluiment del ponent ni per parlar d'allò que li queda lluny a l'assistent. El ponent, en dirigir els seus esforços en comprometre'l, orienta a l'assistent cap a un rol diferent: passa a ser actor passiu a ser un d'actiu, construint ell o ella també l'activitat formativa.

Hem de defugir enllaunar el coneixement en píndoles quan el consum de formació està massa vegades construit des de obligació, i ubicar-lo en el camí envers el plaer i l'interès. Per enfilar aquest camí necessitem treballar l'inquietud plena d'apassionament i la mirada -cada cop més entrenada- sobre el que podem descriure i interpretar dels fenòmens grupals.

dilluns, de febrer 04, 2008

AUTOGESTIÓ (3ª PART): APUNTS FINALS

L'assumpte de l'autogestió ha donat per dos articles abans, però per acabar de arrodonir-ho he cregut convenient fer-ne un tercer. Aquests apunts finals serveixen d'èmfasi sobre allò que ja he dit, així com reflexió dels efectes pràctics d'una visió de la coordinació dels grups (autogestió) o d'una altra de diferent.

Per entendre que és autogestió vàrem dir primer què no era autogestió, encerclant la importància de desmarcar-nos d'algunes mitificacions de caire periodístic. Hem de prendre una postura ben seriosa, gens a la lleugera, sobre aquesta qüestió ja que el desenvolupament autònom dels esportistes, així com la millora del rendiment i de l'èxit esportius, depèn de prendre una postura convençuda en aquest tema.

És vital dir que la responsabilitat de l'equip recau en els jugadors. Són els esportistes que tenen la llibertat de prendre's la pràctica esportiva d'una forma o d'una altra, encara que nosaltres els puguem assenyalar en una direcció determinada. Els entrenadors coordinem alguns aspectes per facilitar el canvi o la pervivència dels seus esforços, però no decidim per ells o elles ni posem les seves ganes (revisar post sobre la diferència entre decidir i tenir ganes).

És per això que els nostres esforços, en la mesura que vulguem desenvolupar un règim d'una certa auotegestió (ja vàrem dir que mentre siguem entrenadors sempre hi ha una certa intervenció nostra), necessita de que ells o elles vagin assumint la seva responsabilitat, el ser autors del que ells/es fan, assoleixen.

L'altre dia sentia un entrenador sènior parlant amb les seves jugadores. Vaig anotar algunes de les frases que deia, ja que em van semblar contraposades totalment al meu enfocament envers l'autogestió. Jutjeu vosaltres mateixos: "No quiero inventores. Quiero jugadoras que hagan los que los entrenadores digan. Que sea responsabilidad nuestra si nos equivocamos, que se pueda decir que el error es de los entrenadores." (la cursiva és meva i indica èmfasi)

Per mi això és terrorisme contra el règim de l'autogestió. Va en contra del que jo defenso com a necessari per les relacions humanes, per la lluita per un ideal polític ja no en clau de règim de l'aparell estatal de govern, sinó directament del govern de les nostres vides. Vull dir que aquesta mena d'epistemologia de l'entrenament (recordem que l'epistemologia és conèixer la manera com coneixem) compromet tant i tant la visió de l'esportista sobre el seu actuar en l'esport que difícilment es farà càrrec de res del que li passi. Si encerten, serà pel plantejament de l'entrenador. Si fallen, serà cosa del que hagin decidit els tècnics. I així es treuran de sobre qualsevol ombra de responsabilitat, i no faran res per canviar-ho ja que no serà cosa(responsabilitat) seva.

Un jugador o una jugadora que entrena, que practica la seva responsabilitat dins del projecte esportiu en el que participa té molt marge de millora: el que ell o ella decideixi. Un equip sense esportistes que assumeixin progressivament la seva quota de responsabilitat té un sostre determinant, i és el que marca el propi tècnic, amb els seus comentaris abusius i que tergiversen les possibilitats reals que enfornta una persona. L'entrenador limitarà, amb el seus comentaris, el que poden arribar a assumir les persones i estarà creant obstacles per la reflexió personal, obstacles que ineludiblement dificultaran que les persones siguin autònomes, vulguin ser responsables i decideixin carregar-se de raons per fer allò que dissenyen com el seu projecte desitjat.