El 10 de novembre de 2008, després de la visita de l'Estudiantes al Palau Blaugrana, escrivia enfervorit les meves impressions sobre la brillantor estratègica i alhora lingüística de Luis Casimiro. Ho titulava "Casimiro, brillant també en el llenguatge", i després de la victòria davant el Reial Madrid d'Ettore Messina encara ho dic amb més convenciment.
És un regal poder sentir els temps morts dels entrenadors ACB quan la senyal televisiva és de TVE o de TVC. De veritat que és un somni fet realitat pels amants d'aquest esport. A mi m'agraden els entrenadors que en alguns temps morts, i ateses les circumstàncies, no fan servir la pissarra. I no em vinc a referir a la burla del Sr. Tanjevic quedant-se callat els darrers minuts de temps mort al Palau en la darrera visita del Fenerbaçe-Ulker.
Em refereixo a aquells temps mort les indicacions dels quals no necessiten pissarra. Aíto ho fa sovint. Messina també. I Casimiro dona una preeminència exquisita a la paraula, ja que encara que faci servir la pissarra, el seu missatge és clar, directe, inequívoc.
En l'antesala de l'errada en el tir lliure de Marko Jaric i triple definitiu de Daniel Clark, Casimiro recordava als jugadors que estaven igual que abans de forçar la pròrroga. Crec que les paraules que va fer servir foren "estamos en el mismo sitio que antes". Tota una declaració d'intencions, ja que algú podria pensar que és més crític o desesperat estar -3 en el marcador gairbé al final de la pròrroga que no dels 40 minuts.
És fabulós veure com un equip sense una plantilla massa extensa, amb les lesions d'Iturbe i Gabriel, així com l'espantá d'Ahearn, pugui fer un partit tant sencer, tant sobri, davant un equip punter com el Reial Madrid. Algú podrà dir: "el Reial Madrid també arribava al baixes". I és ben cert. Però en qualsevol prèvia periodística del partit Lavrinovic és més bon jugador que Popovic, Garbajosa que Caner-Medley i Velickovic que Clark.
Trobo fantàstic el plantejament defensiu de Casimiro, amb els perimetrals més tancats d'allò habitual. S'arriscava a que els exteriors guanyessin amb el primer bot al defensor que sortia a puntejar, o que en penetrar i doblar trobessin un home alliberat (Jaric ho va fer en la primera part per dos triples). Per l'envergadura dels seus alers titulars (Jasen i Suárez) es poden permetre el luxe de defensar força tancats als jugadors de perímetre, arribant després a temps.
Però Estudiantes no només treien un profit inmens en defensa d'un perímetre tant alt, sinó que en atac ara postejava un, després l'altre. Jasen es va marcar un parell d'assistències ben maques, així com una jugada al poste amb finta de passada i una acció deliciosa de pivotar per acabar encistellant. I què dir de Suàrez, soberbi amb 11 rebots.
Això és Casimiro en essència. Clar i concís en la instruccions, bon comunicador, motivador sense estridències ni tampoc crits. Encara recordo al Palau com arengava als seus jugadors i els dèia: Nois, ja els tenim allà. Era cert que encara havien de retallar 3 o 4 punts de marge que portava el Barça, però la sensació era de que els jugadors del Barça ja tenien la por al cos. I Casimiro sabia que havia fet el més difícil, posar-se en el punt de gairebé tombar al Barça a l'inexpugnable Palau.
Només els entrenador que són molt intel·ligents -com ara Casimiro- es donen compte d'aquestes coses tant senzilles però difícils d'apreciar. Són detalls que poden canviar el curs d'un partit, ja que descrivint el que hi ha i sense dramatitzar els jugadors aconsegueixen agafar-se amb força a les oportunitats de victòria. Com ara amb el Reial Madrid, on no era més difícil donar-li la volta a un marcador advers (-3) en el temps reglamentari que en la pròrroga.
dimecres, de desembre 30, 2009
divendres, de desembre 18, 2009
IVERSON I LA "GARANTIA ABSOLUTA" DE SER TITULAR
"Tiene todavía mucho baloncesto que ofrecer, lo único que hay que hacer con Allen es conocerlo y decirle de frente la verdad de cual es la misión que se le encomienda dentro del equipo", va comentar Larry Brown, ara a Charlotte Bobcats i ex-entrenador d'Iverson a Filadèlfia.
L'episodi Iverson a Memphis va ser de pati de col·legi. Va ser començar la regular season lesionat els primers partits i en el primer partit que podia tornar a jugar va sortir des de la banqueta. Iverson no va digerir bé aquesta circumstància i de seguida va posar el crit en el cel: no estava disposat a ser reserva a Memphis.
Quan dic que és de pati de col·legi em refereixo al fet de que demostra una actitud molt infantil d'Iverson: "No em dones el que vull (jugar de titular), així que marxo". El cert és que el circ de l'NBA és ben evident. Per un entrenador, el de Memphis, que administra -en aquest cas- els minuts d'acord als mèrits adquirits pels jugadors pel seu treball a la pista i respectant qui surt d'una lesió, tenim una legió que es passa pel forro l'esforç i la vàlua més recent en el joc.
Ja sabem de temps que el que prima a l'NBA és l'espectacle: les esmaixades contundents, triples arran de final de possessió o els taps estratosfèrics. El que prima, així mateix, és un sistema molt infantil, on els jugadors són protagonistes i pels quals l'entrenador és un figura secundària, sense el poder que tenen els entrenadors a Europa. No s'entendria sinó el paper d'homes de palla d'alguns entrenadors quan llegim el que es va dir en la roda de premsa de la tornada d'Iverson a Philadephia.
Eddie Jordan, el seu actual entrenador, li assegurà de bon grat la titularitat abans d'entrenar amb l'equip. Una situació que ni en l'etapa a Detroit ni tampoc a Memphis va ser garantida. De res li va servir el seu currículum en etapes on altres jugadors a l'equip tenien més mèrtis acumulats que el menut base-escorta.
El president dels Sixers, Ed Stafanski, en una línia molt afí a Jordan (potser hauríem de dir que Jordan li segueix els raonaments al seu cap) parlà en termes de "garantia absoluta". Com pot un dirigent i després un entrenador signar un xec en blanc com aquest? Quin missatge li estem transmetent al jugador que s'incorpora i, al mateix, temps, al que porten ja mesos o anys lluitant per aconseguir ser titulars en aquest equip? Amb quins valors d'identifica la franquícia? L'esforç o bé les quotes de popularitat? La coherència o les decisions a corre-cuita?
És trist veure aquest tipus de declaracions per aquells que ens estimem el bàsquet i mirem de construir una entorn esportiu formal, professional, seriós, adult. Iverson fa la pataleta i els Sixers li obren les portes, no per tornar a ser jugador de bàsquet, sinó per arribar i moldre. Arribar i ser titular necessita que un demostri maduresa. I ara que haurà de fer Eddie Jordan quan Iverson no treballi prou en un entrenament o jugui un partit horroròs? Haurà de demanar permís als directius o al propi jugar per deixar-lo a la banqueta d'inici al dia següent?
Recordo el cas de l'arribada de Ronnie Seikaly a Barcelona. Aíto, amb la seva manera d'administrar els minuts de joc, el tingué a pista durant uns 25 minuts per encontre durant el primer tram de temporada. Els canvis, rotacions i relleus eren la tònica aleshores d'Aíto, com ho són ara, i Seikaly no va entendre que podia ser protagonista al FC Barcelona sense haver de jugar 35 o 36 minuts per partit, el que venia jugant a Miami Heat. Hagués pogut ser protagonista i referent per l'equip pel seu talent, però la seva mentalitat infantil no donava per més, com passa en general a l'esport professional als EUA.
Stafanski i Jordan li estan dient a tothom que Iverson és "el puto amo" a Philadephia, el que té la paella pel mànec, molt més que l'entrenador. Té via lliure per jugar de titular: ja farem fora algú que ho estigués fent prou bé per ser titular. Com si es tractés del cabdill d'una banda d'adolescents als carrers de Philadephia, Iverson torna a ser el rei de la franquícia o, com ell mateix s'anomena, "The Answer". Una veritable llàstima que "The Answer" tingui aquest tracte preferencial (és el "nen mimat" de la franquícia, el seu fill pròdig) i que l'entrenador passi de pintar poc a no pintar gens. Però ells s'ho han ben buscat.
L'episodi Iverson a Memphis va ser de pati de col·legi. Va ser començar la regular season lesionat els primers partits i en el primer partit que podia tornar a jugar va sortir des de la banqueta. Iverson no va digerir bé aquesta circumstància i de seguida va posar el crit en el cel: no estava disposat a ser reserva a Memphis.
Quan dic que és de pati de col·legi em refereixo al fet de que demostra una actitud molt infantil d'Iverson: "No em dones el que vull (jugar de titular), així que marxo". El cert és que el circ de l'NBA és ben evident. Per un entrenador, el de Memphis, que administra -en aquest cas- els minuts d'acord als mèrits adquirits pels jugadors pel seu treball a la pista i respectant qui surt d'una lesió, tenim una legió que es passa pel forro l'esforç i la vàlua més recent en el joc.
Ja sabem de temps que el que prima a l'NBA és l'espectacle: les esmaixades contundents, triples arran de final de possessió o els taps estratosfèrics. El que prima, així mateix, és un sistema molt infantil, on els jugadors són protagonistes i pels quals l'entrenador és un figura secundària, sense el poder que tenen els entrenadors a Europa. No s'entendria sinó el paper d'homes de palla d'alguns entrenadors quan llegim el que es va dir en la roda de premsa de la tornada d'Iverson a Philadephia.
Eddie Jordan, el seu actual entrenador, li assegurà de bon grat la titularitat abans d'entrenar amb l'equip. Una situació que ni en l'etapa a Detroit ni tampoc a Memphis va ser garantida. De res li va servir el seu currículum en etapes on altres jugadors a l'equip tenien més mèrtis acumulats que el menut base-escorta.
El president dels Sixers, Ed Stafanski, en una línia molt afí a Jordan (potser hauríem de dir que Jordan li segueix els raonaments al seu cap) parlà en termes de "garantia absoluta". Com pot un dirigent i després un entrenador signar un xec en blanc com aquest? Quin missatge li estem transmetent al jugador que s'incorpora i, al mateix, temps, al que porten ja mesos o anys lluitant per aconseguir ser titulars en aquest equip? Amb quins valors d'identifica la franquícia? L'esforç o bé les quotes de popularitat? La coherència o les decisions a corre-cuita?
És trist veure aquest tipus de declaracions per aquells que ens estimem el bàsquet i mirem de construir una entorn esportiu formal, professional, seriós, adult. Iverson fa la pataleta i els Sixers li obren les portes, no per tornar a ser jugador de bàsquet, sinó per arribar i moldre. Arribar i ser titular necessita que un demostri maduresa. I ara que haurà de fer Eddie Jordan quan Iverson no treballi prou en un entrenament o jugui un partit horroròs? Haurà de demanar permís als directius o al propi jugar per deixar-lo a la banqueta d'inici al dia següent?
Recordo el cas de l'arribada de Ronnie Seikaly a Barcelona. Aíto, amb la seva manera d'administrar els minuts de joc, el tingué a pista durant uns 25 minuts per encontre durant el primer tram de temporada. Els canvis, rotacions i relleus eren la tònica aleshores d'Aíto, com ho són ara, i Seikaly no va entendre que podia ser protagonista al FC Barcelona sense haver de jugar 35 o 36 minuts per partit, el que venia jugant a Miami Heat. Hagués pogut ser protagonista i referent per l'equip pel seu talent, però la seva mentalitat infantil no donava per més, com passa en general a l'esport professional als EUA.
Stafanski i Jordan li estan dient a tothom que Iverson és "el puto amo" a Philadephia, el que té la paella pel mànec, molt més que l'entrenador. Té via lliure per jugar de titular: ja farem fora algú que ho estigués fent prou bé per ser titular. Com si es tractés del cabdill d'una banda d'adolescents als carrers de Philadephia, Iverson torna a ser el rei de la franquícia o, com ell mateix s'anomena, "The Answer". Una veritable llàstima que "The Answer" tingui aquest tracte preferencial (és el "nen mimat" de la franquícia, el seu fill pròdig) i que l'entrenador passi de pintar poc a no pintar gens. Però ells s'ho han ben buscat.
dimarts, de desembre 01, 2009
"UNA FUNCIÓN INCLUSO EDUCATIVA"
El clàssic al Camp Nou va deixar diferents estampes que ens acompanyaran durant un cert temps: Puyol fent de kàiser a la defensa i refusant in extremis els xuts de la davantera blanca; Xavi, Messi i Iniesta marejant als jugadors del Reial Madrid fins i tot després de l'expulsió de Busquets; l'arribar i moldre de Ibrahimovic a la segona part.
Però si una imatge ha sobreviscut els resums del mateix dia i, en part, les de l'endemà, ha estat un gest ferm i directe d'Iniesta... cap a Cristiano Ronaldo. El mesurat futbolista manxec no va tenir pèls a la llengua per dir-li a l'astre de la galàxia de Florentino un enèrgic "tú te callas" en mig del partit. A banda del gest i de les seves paraules, li va donar un cop al pit amb el palmell de la ma, com dient: Aqui estic jo.
Andrés Iniesta va comentar l'acció en acabat del partit. Li vam preguntar i ell va dir, ras i curt, que no era CR9 la persona que li podria recriminar anar per terra. Recordem que CR9 li va dir que s'aixequés, que no fes comèdia. Iniesta s'ho va prendre a pit i va esclatar de manera mesurada però ferma, com és ell. És a dir, d'una manera assenyada, madura, responsable. Un altre futbolista potser hagués recorregut als insults o a fer-li una falta uns minuts després, com per deixar anar la ràbia. Iniesta va esperar que acabés el partit i crec que davant els periodistes va dir: "Él no es el más adecuado para decirme que no me tire". És cert. Si no prediques amb l'exemple, malament rai.
A l'endemà Joan Laporta, en un acte del Barça amb Unicef pel Dia Mundial de la Sida, va assenyalar que l'actitud d'Iniesta podria tenir fins i tot "una función incluso educativa". No he pogut sentir totes les declaracions, només aquest fragment entre mig dels comentaris sobre el punter làser i la renovació de Touré, i m'ha cridat l'atenció el riure entre l'audiència de l'acte.
Interpreto el riure com un enfotre-se'n, com una reacció al fil de que Laporta es podria prendre la llicència de buscar-li una vessant educativa. Podríem pensar-ho, l'entorn de l'acte d'UNICEF així ho podria promoure. I encara que se li escapi el riure, considero que estava dient quelcom amb una base, una altra cosa és que ell rigui amb els periodistes.
Així, res més lluny de que realment si que és cert que tenia alguna cosa d'educatiu el que va fer Iniesta enfront de CR9. Educatiu en un sentit clar: la de posar un límit a CR9, dient-li que no l'estigués acusant d'una cosa que no era. Hi havia diferents reaccions possibles, com ja he dit: llençar-se al coll del portuguès (caient així en la provocació), ignorar-lo completament (i per tant deixar-se criticar pel portuguès) o bé, com va ser el cas d'Iniesta, posant un límit.
I ho va fer de manera enèrgica i resolta. Tot ben allunyat de la caricatura d'Iniesta que ens posen al Crackòvia. Iniesta ens va demostrar diumenge que pot ser molt menys parat del que el pinten al programa d'humor dels dilluns. Pot ser una autoritat rementant la pilota i autoritat fent-se respectar davant els rivals. Un gest que el posiciona com un futbolista de talent i de seny, una persona que parla amb el seu joc i que si cal que digui alguna cosa més, ho fa sense tallar-se un pel. Iniesta no parla gaire als partits, però com és evident aquí CR9 va posar en dubte la seva honra, el seu fair-play. I era una acusació que no podia quedar allà sense ser desmentida de manera clara, directa i inmediata.
El comportament d'Iniesta va tenir , per una vegada haig de dir que estic d'acord amb Laporta, una repercussió o funció educativa. I en la mesura que serveix d'exemple de com actuar, de com no arronsar-se i donar la cara sense deixar-te trepitjar, penso que la funció educativa serveix en dos àmbits. Per una banda de límit que va posar Iniesta, que ajuda a seguir construïnt el seu rol de jugador professional. Per una altra banda, també com exemple per als espectadors. És doblement educatiu: amb la seva relació amb CR9 i també amb la gent que es mirava el partit.
Va ser una manera de dir en veu alta: Aquesta és la meva ètica i la meva manera de conduir-me, sense simulacions ni gestos fora de lloc. Només els gestos necessaris quan algú m'acusa del que no sóc o, més concretament, del que jo no faig. Celebro que poguéssim veure un Iniesta que no volia donar el braç a tòrcer en la batalla dialèctica que el podria haver-lo descentrat i empitjorar el seu nivell de presntacions. Els límits ja tenen això, que posen la gent a lloc: Iniesta es va situar en el seu lloc de futbolista de posat seriós, responsable i gens babau. I a CR9 en el va continuar posant en el seu posat xulesc i provocador.
Però si una imatge ha sobreviscut els resums del mateix dia i, en part, les de l'endemà, ha estat un gest ferm i directe d'Iniesta... cap a Cristiano Ronaldo. El mesurat futbolista manxec no va tenir pèls a la llengua per dir-li a l'astre de la galàxia de Florentino un enèrgic "tú te callas" en mig del partit. A banda del gest i de les seves paraules, li va donar un cop al pit amb el palmell de la ma, com dient: Aqui estic jo.
Andrés Iniesta va comentar l'acció en acabat del partit. Li vam preguntar i ell va dir, ras i curt, que no era CR9 la persona que li podria recriminar anar per terra. Recordem que CR9 li va dir que s'aixequés, que no fes comèdia. Iniesta s'ho va prendre a pit i va esclatar de manera mesurada però ferma, com és ell. És a dir, d'una manera assenyada, madura, responsable. Un altre futbolista potser hagués recorregut als insults o a fer-li una falta uns minuts després, com per deixar anar la ràbia. Iniesta va esperar que acabés el partit i crec que davant els periodistes va dir: "Él no es el más adecuado para decirme que no me tire". És cert. Si no prediques amb l'exemple, malament rai.
A l'endemà Joan Laporta, en un acte del Barça amb Unicef pel Dia Mundial de la Sida, va assenyalar que l'actitud d'Iniesta podria tenir fins i tot "una función incluso educativa". No he pogut sentir totes les declaracions, només aquest fragment entre mig dels comentaris sobre el punter làser i la renovació de Touré, i m'ha cridat l'atenció el riure entre l'audiència de l'acte.
Interpreto el riure com un enfotre-se'n, com una reacció al fil de que Laporta es podria prendre la llicència de buscar-li una vessant educativa. Podríem pensar-ho, l'entorn de l'acte d'UNICEF així ho podria promoure. I encara que se li escapi el riure, considero que estava dient quelcom amb una base, una altra cosa és que ell rigui amb els periodistes.
Així, res més lluny de que realment si que és cert que tenia alguna cosa d'educatiu el que va fer Iniesta enfront de CR9. Educatiu en un sentit clar: la de posar un límit a CR9, dient-li que no l'estigués acusant d'una cosa que no era. Hi havia diferents reaccions possibles, com ja he dit: llençar-se al coll del portuguès (caient així en la provocació), ignorar-lo completament (i per tant deixar-se criticar pel portuguès) o bé, com va ser el cas d'Iniesta, posant un límit.
I ho va fer de manera enèrgica i resolta. Tot ben allunyat de la caricatura d'Iniesta que ens posen al Crackòvia. Iniesta ens va demostrar diumenge que pot ser molt menys parat del que el pinten al programa d'humor dels dilluns. Pot ser una autoritat rementant la pilota i autoritat fent-se respectar davant els rivals. Un gest que el posiciona com un futbolista de talent i de seny, una persona que parla amb el seu joc i que si cal que digui alguna cosa més, ho fa sense tallar-se un pel. Iniesta no parla gaire als partits, però com és evident aquí CR9 va posar en dubte la seva honra, el seu fair-play. I era una acusació que no podia quedar allà sense ser desmentida de manera clara, directa i inmediata.
El comportament d'Iniesta va tenir , per una vegada haig de dir que estic d'acord amb Laporta, una repercussió o funció educativa. I en la mesura que serveix d'exemple de com actuar, de com no arronsar-se i donar la cara sense deixar-te trepitjar, penso que la funció educativa serveix en dos àmbits. Per una banda de límit que va posar Iniesta, que ajuda a seguir construïnt el seu rol de jugador professional. Per una altra banda, també com exemple per als espectadors. És doblement educatiu: amb la seva relació amb CR9 i també amb la gent que es mirava el partit.
Va ser una manera de dir en veu alta: Aquesta és la meva ètica i la meva manera de conduir-me, sense simulacions ni gestos fora de lloc. Només els gestos necessaris quan algú m'acusa del que no sóc o, més concretament, del que jo no faig. Celebro que poguéssim veure un Iniesta que no volia donar el braç a tòrcer en la batalla dialèctica que el podria haver-lo descentrat i empitjorar el seu nivell de presntacions. Els límits ja tenen això, que posen la gent a lloc: Iniesta es va situar en el seu lloc de futbolista de posat seriós, responsable i gens babau. I a CR9 en el va continuar posant en el seu posat xulesc i provocador.
divendres, de novembre 27, 2009
ELS GRUPS D'ESTUDI/FORMACIÓ I LA CONSTRUCCIÓ D'UNA ÈTICA PROFESSIONAL
Actualment estic posant fil a l'agulla a un projecte que em dona molt bones vibracions: crear un grup de professionals de l'activitat física i l'esport amb els quals reunir-me de manera freqüent per parlar de diferents temes i treballar-los plegats.
Fa gairebé dos anys que formo part d'un altre grup. Ens diem Metaescrits i l'eix que vertebra el nostre treball està constituït per la psicologia, la cibernètica, el psicodrama, la psicopatologia i els grups. Estic ben satisfet i joiós de compartir amb un bon grapat de professionals les meves inquietuds. Durant una època vam parlar del meu rol d'àrbitre, així com una mica abans em vaig pronunciar com a formador de formadors. i també de les institucions en les que participava d'alguna d'aquestes activitats. Una experiència incontestable, formativament i humana (si és que podem pensar-ho com àmbits diferents).
Ara que el grup Metaescrits va vent en popa, amb la sintonia necessària amb un parell de professionals del meu àmbit (l'esport, l'activitat física, el bàsquet) hem començat a convidar a una sèrie de persones que considerem valuoses en l'àmbit professional. Ha estat fascinant anar afinant la manera com pensem aquest grup que encara ha de nèixer i la manera com ho volíem presentar a la gent que volíem convidar. Són convidats? Són candidats? Quina informació imprescindible els hem de donar? En quin entorn els podem presentar la idea? Què ens diran? Els vindrà de gust formar-ne part?
En aquestes reunions prèvies a reunir-nos amb els que ens diguin que si a la nostra invitació (que en volen formar part), no ens hem pogut estar de parlar de diferents coses. Avui, sense anar més lluny, i al voltant d'una taula mentre dinàvem, hem parlat dels nostres camins professionals. El que fem actualment i allò que ens agradaria fer ben aviat, en un mig-curt termini. Com convivim amb els condicionants institucionals, què fem de les normes que marquen la manera com podem treballar. Unes reflexions molt sucoses, i no mancades de bromes i bon humor.
Dins dels límits de cadascun dels nostres camps de treball, trobem punts en comú. Un d'ells és l'esport municipal. Un altre seria el disseny d'organitzacions. Amb això últim em refereixo a la estructura de treball, el personal, la normativa, els recursos econòmics. Queden per encetar altres temes que ens criden l'atenció: la formació, l'educació, la pedagogia. També ens agradaria parlar d'entrenament.
Estic en un moment dolç. Tinc la sensació que Keysport ha aixecat el vol, estic fent algunes activitats de formació i la gent comença a interessar-se pel que preparo pel futur. Penso en un primer semestre de 2010 amb un reguitzell d'activitat formatives que penso que agradarà a la gent. Com agraden els meus llibres. Tocarem temes tant diversos com la direcció tècnica per una banda, l'entrenament en minibàsquet per un altre, i també la direcció d'equip.
I mentre passa tot això, de fet, mentre faig que passi tot això, segueixo escrivint. Per problemes tècnics (el portàtil espatllat) portava deu dies sense posar-me una estona seguida. Se m'ha fet estrany, però puc dir que crec que m'ha anat bé. Un punt i a part. Acostumat a escriure de l'ordre de 2 o 3 hores els dies feiners, de vegades fins i tot 4 o 5 hores, he passat uns dies sense posar-me davant del teclat. Trobo que no escriure gairebé gens (això sí, llegir molt) ha estat una experiència interessant els darrers deu dies.
Però ahir vaig tenir una revifalla. Vaig començar a escriure el que podria ser un capítol per un manual de metodologia de l'entrenament. L'he titulat "La dinàmica grupal en els esports d'equip", i es planteja com una mirada que acosti a l'entrenador de base, però també al que treballa amb sèniors, una perspectiva que vagi més enllà de categories exclussivament tècniques.
Tinc la sensació que per tal de ser un bon entrenador (o entrenadora) cal abraçar la dinàmica grupal com element fonamental del treball. Cal que esn entrenem en observar, analitzar i comprendre com funcionen els grups. Hi ha entrenadors que pensen que en saben molt del seu esport i que amb això en tenen prou per fer-ho bé, però amb això no és suficient. Cal que fem una revisió sistemàtica dels assumptes de la direcció d'equip, la comunicació, l'aprenentatge, els rols grupals, la construcció de l'autoritat com entrenador.
I en aquest camí ple de sorpreses, la política en relació a l'esport està sent un assumpte cabdal. Tant pel que fa al meu inminent grup de formació amb professionals de l'esport i l'activitat física, als quals ens amoïna l'encaix entre la gestió i la política. Però també a nivell professional, amb la manera com em presento a les entrevistes a les que m'adreço. O quan escric, mirant de plasmar una visió de la vida i de les relacions humanes a ravés de propostes d'intervenció. Les estratègies que fem servir professionalment insinuen quines són les nostres intencions, la nostra visió de la vida.
D'aquesta manera anem construint el nostre camí, i a mesura que fem camí anem perfilant la nostra ètica. Puc dir que formar part de Metaescrits i anticipar algunes molt bones sensacions amb el meu altre futur grup de formació fixa un horitzó ètic: revisar el meu panorama professional, i també personal, sota la llum de com vull conduir-me professionalment. Estic segur que escriure, formar, entrenar i seguir-me formant tindran una traducció en la meva producció professional. Una ètica que estic enunciant i que segueixo construint, amb il·lusió i en companyia d'excel·lents persones, i també professionals de vàlua contrastada i ètica a prova de bombes.
Fa gairebé dos anys que formo part d'un altre grup. Ens diem Metaescrits i l'eix que vertebra el nostre treball està constituït per la psicologia, la cibernètica, el psicodrama, la psicopatologia i els grups. Estic ben satisfet i joiós de compartir amb un bon grapat de professionals les meves inquietuds. Durant una època vam parlar del meu rol d'àrbitre, així com una mica abans em vaig pronunciar com a formador de formadors. i també de les institucions en les que participava d'alguna d'aquestes activitats. Una experiència incontestable, formativament i humana (si és que podem pensar-ho com àmbits diferents).
Ara que el grup Metaescrits va vent en popa, amb la sintonia necessària amb un parell de professionals del meu àmbit (l'esport, l'activitat física, el bàsquet) hem començat a convidar a una sèrie de persones que considerem valuoses en l'àmbit professional. Ha estat fascinant anar afinant la manera com pensem aquest grup que encara ha de nèixer i la manera com ho volíem presentar a la gent que volíem convidar. Són convidats? Són candidats? Quina informació imprescindible els hem de donar? En quin entorn els podem presentar la idea? Què ens diran? Els vindrà de gust formar-ne part?
En aquestes reunions prèvies a reunir-nos amb els que ens diguin que si a la nostra invitació (que en volen formar part), no ens hem pogut estar de parlar de diferents coses. Avui, sense anar més lluny, i al voltant d'una taula mentre dinàvem, hem parlat dels nostres camins professionals. El que fem actualment i allò que ens agradaria fer ben aviat, en un mig-curt termini. Com convivim amb els condicionants institucionals, què fem de les normes que marquen la manera com podem treballar. Unes reflexions molt sucoses, i no mancades de bromes i bon humor.
Dins dels límits de cadascun dels nostres camps de treball, trobem punts en comú. Un d'ells és l'esport municipal. Un altre seria el disseny d'organitzacions. Amb això últim em refereixo a la estructura de treball, el personal, la normativa, els recursos econòmics. Queden per encetar altres temes que ens criden l'atenció: la formació, l'educació, la pedagogia. També ens agradaria parlar d'entrenament.
Estic en un moment dolç. Tinc la sensació que Keysport ha aixecat el vol, estic fent algunes activitats de formació i la gent comença a interessar-se pel que preparo pel futur. Penso en un primer semestre de 2010 amb un reguitzell d'activitat formatives que penso que agradarà a la gent. Com agraden els meus llibres. Tocarem temes tant diversos com la direcció tècnica per una banda, l'entrenament en minibàsquet per un altre, i també la direcció d'equip.
I mentre passa tot això, de fet, mentre faig que passi tot això, segueixo escrivint. Per problemes tècnics (el portàtil espatllat) portava deu dies sense posar-me una estona seguida. Se m'ha fet estrany, però puc dir que crec que m'ha anat bé. Un punt i a part. Acostumat a escriure de l'ordre de 2 o 3 hores els dies feiners, de vegades fins i tot 4 o 5 hores, he passat uns dies sense posar-me davant del teclat. Trobo que no escriure gairebé gens (això sí, llegir molt) ha estat una experiència interessant els darrers deu dies.
Però ahir vaig tenir una revifalla. Vaig començar a escriure el que podria ser un capítol per un manual de metodologia de l'entrenament. L'he titulat "La dinàmica grupal en els esports d'equip", i es planteja com una mirada que acosti a l'entrenador de base, però també al que treballa amb sèniors, una perspectiva que vagi més enllà de categories exclussivament tècniques.
Tinc la sensació que per tal de ser un bon entrenador (o entrenadora) cal abraçar la dinàmica grupal com element fonamental del treball. Cal que esn entrenem en observar, analitzar i comprendre com funcionen els grups. Hi ha entrenadors que pensen que en saben molt del seu esport i que amb això en tenen prou per fer-ho bé, però amb això no és suficient. Cal que fem una revisió sistemàtica dels assumptes de la direcció d'equip, la comunicació, l'aprenentatge, els rols grupals, la construcció de l'autoritat com entrenador.
I en aquest camí ple de sorpreses, la política en relació a l'esport està sent un assumpte cabdal. Tant pel que fa al meu inminent grup de formació amb professionals de l'esport i l'activitat física, als quals ens amoïna l'encaix entre la gestió i la política. Però també a nivell professional, amb la manera com em presento a les entrevistes a les que m'adreço. O quan escric, mirant de plasmar una visió de la vida i de les relacions humanes a ravés de propostes d'intervenció. Les estratègies que fem servir professionalment insinuen quines són les nostres intencions, la nostra visió de la vida.
D'aquesta manera anem construint el nostre camí, i a mesura que fem camí anem perfilant la nostra ètica. Puc dir que formar part de Metaescrits i anticipar algunes molt bones sensacions amb el meu altre futur grup de formació fixa un horitzó ètic: revisar el meu panorama professional, i també personal, sota la llum de com vull conduir-me professionalment. Estic segur que escriure, formar, entrenar i seguir-me formant tindran una traducció en la meva producció professional. Una ètica que estic enunciant i que segueixo construint, amb il·lusió i en companyia d'excel·lents persones, i també professionals de vàlua contrastada i ètica a prova de bombes.
dilluns, de novembre 16, 2009
ACTITUDS INFANTILS EN L'ESPORT PRETESAMENT ADULT
Hi ha un reguitzell de circumstàcies en el món de l'esport que ens recorden que el tipus de vincles establerts dins dels equips, clubs, federacions i mitjans de comunicació són molt infantils. Quan dic que són infantils em refereixo al fet que domina un tel de confusió, on els rols són definits de manera molt difusa i que generen, per tant, ambigüitat i ansietat.
El primer cas que volia portar com exemple d'això és per parlar d'una actitud del Roger Grimau. Hai de treure'm el barret davant un esportista notable, i sobretot competidor exquisit i acèrrim. En el partit entre Braça i Cajasol del passat 8 de novembre, el Barça va tenir moments de bon joc (+17), tot i que al final els de Joan Plaza es van acostar. Al darrer minut no hi havia pràcticament opcions de guanyar.
Reconstrueixo la seqüència de la jugada. Roger Grimau atravessa la línia de mig camp amb menys d'una possessió en joc, i fa un gest que es pot interpretar com que no pensen jugar la darrera possessió. Els jugadors del Cajasol no volen reunciar a millorar els seus números i li pispen la cartera a Roger. Tot plegat el Cajasol fa cistella i encara manquen 2 segons. La sacada de fons va a les mans de Roger, que empitat per l'actitud dels jugadors del Cajasol llença la pilota contra el parquet. Mentre la pilota s'enlaira Calloway, base del Cajasol, salta a buscar la pilota.
El fet més important és que Roger es dona compte que Calloway vol jugar aquelles darreres dècimes i l'empenta amb la ma dreta la seu pit. Calloway estava a l'aire, es desequilibra i ja no pot fer el llançament. Roger s'encara amb algun jugador del Cajasol, mentre Calloway està atònit: dins del temps de joc l'han empès quan estava a l'aire amb la pilota agafada.
Per mi aquesta situació mostra una actitud infantil de Roger. Ell decideix que no vol jugar els darrers intants de partit però no entèn que l'altre equip és lícit que vulgui esprèmer totes les possibilitats. Mentre el partit no s'ha acabat és legítim tot esforç de fer cistella, malgrat ja no puguis remuntar. És legítim i és, d'altra banda, d'esperar.
Allà veig una actitud infantil: quan el lògic es competir Roger dona a entendre que el partit ja està, i de manera confusa pretèn que els altres, que poden seguir jugant, no juguin. Ell no vol jugar, però això és diferent a que els altres ho vulguin fer o no. Són àmbits diferents: tu-jo. El que sorprèn encara més és que precisament Roger Grimau, que lluita fins al darrer al·lè, pretengui que el rival no ho faci. Bastant absurd.
Encara que el que més em va sorprendre va ser que els col·legiats no assenyalessin res. Allà, al meu entendre, hi havia una falta antiesportiva amb tota regla. Els àrbitres, doncs, van fer la vista grossa i es van posar del bàndol de Roger, del Barça, quan consideren que els darrers segons ja no es juguen, ja no valen. Però en una altra actitud infantil, confusa, l'àrbitre més proper a Roger li va a dir alguna cosa. No se si sobre el contacte al pit de Calloway o sobre les "paraules" que estava tenint amb algun jugador de Cajasol. En tot cas, tant se val, el seu rostre era de reprimenda, de llegir-li la cartilla. Quelcom que no li correspon com àrbitre (allà actua com "educador" que pretèn corregir o esmerçar-se en advertir al Roger) i que podria haver-ho resolt assenyalant la falta antiesportiva, com era de rebut.
Una altra situació obertament infatil la vaig sentir en el partit entre Barça i Cultural Lleonesa de Copa del Rei. En la tornada al Camp Nou el passat 10 de novembre, Àngel "Pichi" Alonso va dir en les darreries del partit: "L'àrbitre es podria estalviar xiular aquest fora de joc... així la Cultural Lleonesa podria jugar una mica".
Aquest és un altre exemple d'excempció del reglament que lliga de ple amb el pensament infantil. Per què assenyalar-li els fores de joc al Barça quan guanya tranquil·lament i fer la vista grossa mb l'equip més feble? És absurd aplicar el reglament diferent en funció del moment de partit. Una targeta groga o vermella o és al primer minut, com a l'últim, i el mateix per a la resta d'infraccions.
Quan jugadors, àrbitres i comentaristes s'entretenen a pensar el món de l'esport com un àmbit on poden satisfer els seus desitjos infantils, la característica que apareix amb força és la confusió. D'acord a aquest pensament salpicat d'actituds infantils les normes segons les quals ens regim valen però no durant tot el partit. Gent d'aquest tarannà queden retratats i estan fent gala d'uns trets infantils de personalitat, com ja he dit.
Quan ho fan, però, estan fent un lleig favor a l'esport. L'experiència esportiva necessita que la rectitud del reglament es mantingui i es respecti durant el 100% del temps de joc, i no segons un criteri a discreció de l'observador. El reglament i la competició necessiten d'una actitud ben coherent, recta i honesta dels que hi participem per aconseguir la millor experiència esportiva possible.
El primer cas que volia portar com exemple d'això és per parlar d'una actitud del Roger Grimau. Hai de treure'm el barret davant un esportista notable, i sobretot competidor exquisit i acèrrim. En el partit entre Braça i Cajasol del passat 8 de novembre, el Barça va tenir moments de bon joc (+17), tot i que al final els de Joan Plaza es van acostar. Al darrer minut no hi havia pràcticament opcions de guanyar.
Reconstrueixo la seqüència de la jugada. Roger Grimau atravessa la línia de mig camp amb menys d'una possessió en joc, i fa un gest que es pot interpretar com que no pensen jugar la darrera possessió. Els jugadors del Cajasol no volen reunciar a millorar els seus números i li pispen la cartera a Roger. Tot plegat el Cajasol fa cistella i encara manquen 2 segons. La sacada de fons va a les mans de Roger, que empitat per l'actitud dels jugadors del Cajasol llença la pilota contra el parquet. Mentre la pilota s'enlaira Calloway, base del Cajasol, salta a buscar la pilota.
El fet més important és que Roger es dona compte que Calloway vol jugar aquelles darreres dècimes i l'empenta amb la ma dreta la seu pit. Calloway estava a l'aire, es desequilibra i ja no pot fer el llançament. Roger s'encara amb algun jugador del Cajasol, mentre Calloway està atònit: dins del temps de joc l'han empès quan estava a l'aire amb la pilota agafada.
Per mi aquesta situació mostra una actitud infantil de Roger. Ell decideix que no vol jugar els darrers intants de partit però no entèn que l'altre equip és lícit que vulgui esprèmer totes les possibilitats. Mentre el partit no s'ha acabat és legítim tot esforç de fer cistella, malgrat ja no puguis remuntar. És legítim i és, d'altra banda, d'esperar.
Allà veig una actitud infantil: quan el lògic es competir Roger dona a entendre que el partit ja està, i de manera confusa pretèn que els altres, que poden seguir jugant, no juguin. Ell no vol jugar, però això és diferent a que els altres ho vulguin fer o no. Són àmbits diferents: tu-jo. El que sorprèn encara més és que precisament Roger Grimau, que lluita fins al darrer al·lè, pretengui que el rival no ho faci. Bastant absurd.
Encara que el que més em va sorprendre va ser que els col·legiats no assenyalessin res. Allà, al meu entendre, hi havia una falta antiesportiva amb tota regla. Els àrbitres, doncs, van fer la vista grossa i es van posar del bàndol de Roger, del Barça, quan consideren que els darrers segons ja no es juguen, ja no valen. Però en una altra actitud infantil, confusa, l'àrbitre més proper a Roger li va a dir alguna cosa. No se si sobre el contacte al pit de Calloway o sobre les "paraules" que estava tenint amb algun jugador de Cajasol. En tot cas, tant se val, el seu rostre era de reprimenda, de llegir-li la cartilla. Quelcom que no li correspon com àrbitre (allà actua com "educador" que pretèn corregir o esmerçar-se en advertir al Roger) i que podria haver-ho resolt assenyalant la falta antiesportiva, com era de rebut.
Una altra situació obertament infatil la vaig sentir en el partit entre Barça i Cultural Lleonesa de Copa del Rei. En la tornada al Camp Nou el passat 10 de novembre, Àngel "Pichi" Alonso va dir en les darreries del partit: "L'àrbitre es podria estalviar xiular aquest fora de joc... així la Cultural Lleonesa podria jugar una mica".
Aquest és un altre exemple d'excempció del reglament que lliga de ple amb el pensament infantil. Per què assenyalar-li els fores de joc al Barça quan guanya tranquil·lament i fer la vista grossa mb l'equip més feble? És absurd aplicar el reglament diferent en funció del moment de partit. Una targeta groga o vermella o és al primer minut, com a l'últim, i el mateix per a la resta d'infraccions.
Quan jugadors, àrbitres i comentaristes s'entretenen a pensar el món de l'esport com un àmbit on poden satisfer els seus desitjos infantils, la característica que apareix amb força és la confusió. D'acord a aquest pensament salpicat d'actituds infantils les normes segons les quals ens regim valen però no durant tot el partit. Gent d'aquest tarannà queden retratats i estan fent gala d'uns trets infantils de personalitat, com ja he dit.
Quan ho fan, però, estan fent un lleig favor a l'esport. L'experiència esportiva necessita que la rectitud del reglament es mantingui i es respecti durant el 100% del temps de joc, i no segons un criteri a discreció de l'observador. El reglament i la competició necessiten d'una actitud ben coherent, recta i honesta dels que hi participem per aconseguir la millor experiència esportiva possible.
dilluns, de novembre 09, 2009
TRES MANERES DE FER MALAMENT LA DIRECCIÓ TÈCNICA
Els darrers dies he estat pensant força sobre el rol que pot tenir l'entrenador dins de l'equip. De fet en el darrer escrit que penjarem al Bloc de l'ACEB parlo precisament d'aquesta situació de falta de cura envers el rol d'entrenador, deixant entrar aspectes no tècnics en l'acompliment del rol.
Em vaig estalviar de posar un exemple addicional que lligava amb la situació del tècnic portant les ampolles d'aigua, però en aquest cas referent a un director tècnic. Ara he pensat oportú que després de veure un exemple d'entrenador que no entén com estructurar el seu rol, fer palesa que aquesta realitat està estesa també entre els directors tècnics.
El que faré a continuació és dibuixar tres perfils de director tècnic els quals donen mostres d'una pobre realització de la seva feina. Per mencionar-los breument: DT+entrenador assistent, DT alliçonador i DT fiestero.
1) DT + ENTRENADOR ASSISTENT
De vegades els Directors Tècnics creen una situació confusa estan presents a la banqueta. N'hi ha que s'enroquen en portar el millor equip de l'entitat, sense tenir en compte que potser aniria millor un altre entrenador. Però al perfil que em vinc a referir és a aquell que es situa simultàniament per damunt de l'entrenador principal (en el rol que ocupa com DT), però que està treballant amb ell o ella.
Un entrenador assistent difícilment pot ser, durant el mateix temps, DT. Conec alguns clubs ACB que promocionen a algun assistent per damunt de l'entrenador principal, posant a aquest últim en un compromís. La idea és aquesta: el meu darrer entrenador ajudant és qui m'ha de dir com haig de fer la feina o quins fitxatges s'ajusten millor a la plantilla.
Confusió, sensació de control o vigilància des de dins, ingerència en el treball... Hi ha diferents missatges quan un DT simultàniament ocupa el rol d'entrenador ajudant, i cap d'ells aporten claredat en el funcionament i tranquil·litat, sinó tot el contrari. I és que algú imagina a Joan Creus assegut a la banqueta del Barça, barrejat amb l'equip tècnic de Pascual? Potser qui ho pensa no se li feia estrany veure a Savic al passadís de vestidors o a Bodiroga al final del tot de la banqueta a Roma. Però a mi molt.
2) DT ALLIÇONADOR
Aquesta és una altra visió força malaltissa del rol de DT. Penso que un DT ha de respectar moltíssim el treball de l'entrenador, i que sinó ho fa està boicotejant el treball. Són paraules grosses, però convé dir-les per que quedi prou clar.
N'hi ha que intervenen en els entrenaments setmanals fent correccions, contradient en alguns casos a l'entrenador titular. Fa temps que dic que si un altre entrenador ha de dirigir alguna sessió, l'entrenador de l'equip convé que no hi sigui. Si és present a la sessió corre el risc innecessari de que els jugadors el puguin veure "aprenent" del DT, en un lloc d’inferioritat respecte al DT, i per tant en un rol proper a ells (en certa manera simètric, ja que també està aprenent, no dirigint de manera genuïna o ell sol).
No és massa estrany que un DT baixi a donar consignes al descans. O bé que al final del partit li digui a l'entrenador que hauria d'haver decidit d'una altra manera. També és possible que es planyi de la mala sort o que carregui contra els àrbitres, fent perdre de vista que allò important és que l'entrenador s'autoritzi i es responsabilitzi de la seva direcció d'equip, sense tirar pilotes fora. Ni al descans ni al final de partit són moments oportuns per puntualitzar la gestió de cap entrenador, sinó és que el volem castrar.
3) DT FIESTERO
Aquest tercer abunda. Hi ha DT, com de fet molts entrenadors, que confonen la seva vida social amb la vida social de l'equip o del club. Confonen l'esfera privada, personal amb allò que necessàriament s'hauria de mantenir dins de l'àmbit professional. Recordo que en un dels meus primers escrits en aquest bloc indicava que els entrenadors i els jugadors no convé que facin "vida nocturna". Jo algun cop he anat a celebrar, per exemple, l'ascens de categoria. No em considero un entrenador o DT "fiestero".
Amb aquest perfil em refereixo més aviat al que surt sovint amb els seus jugadors: a sopar després de l'entrenament, durant el cap de setmana a alguna discoteca, o fins i tot quan arriben vacances marxen junts. Com pots prendre decisions que afecten el temps de joc dels jugadors si sopes, surts o fas vacances amb alguns d'ells? Em sembla evident que no pot haver-hi una relació d'amistat, és contradictòria amb la relació que cal que formem a nivell professional.
De nou el DT es situa en un lloc d'observador, tipus voyeur, que no és gens sa. El que faci el jugador o jugador en el seu temps lliure és cosa seva. Només falta que hagin de ser vistos (i jutjats) per entrenadors o bé el DT. Passaria alguna cosa semblant amb el Facebook i altres plataformes de connexió social: hi ha tècnics que "espien" els gustos o hàbits dels jugadors fora de l'àmbit esportiu. I no acaba aquí la cosa: a més a més els tècnics s'exposen a un greuge per a ells. Em refereixo que els facin broma, els vulguin seduir, convidar a una copa... i per tant que aquesta situació es pugui estendre a l'entrenament. Això pot implicar que se'l prengui en broma, és a dir, no prou seriosament per desenvolupar la seva tasca, o que se'l vegi com un més.
COMENTARIS FINALS
Després de passejar-me per terrenys molt i molt pantanosos, crec que he deixat prou clars alguns trets específics dels DT que treballen malament. Al cap i a la fi és qüestió d'entendre que hi ha tècnics (ja siguin entrenadors o DT) que no plantegen prou bé les relacions, que per tant podem sospitar que no tenen un treball personal (reflexió, teràpia, supervisió) que apuntala el seu treball.
M'he centrat en la relació entre DT i entrenador al començament (tant pel que fa al DT + entrenador assistent com pel DT alliçonador), però una cosa ha portat a l'altra i he aprofitat per comentar situacions que els entrenadors tampoc cuiden prou. És el cas de sortir o quedar fora de la rutina d'entrenament-partit amb els jugadors. En tots aquests aspectes als tècnics en hauria de moure l'afany per ser clars i entendre quin és el rol de cadascú, sense ambigüitats ni confusió.
Em vaig estalviar de posar un exemple addicional que lligava amb la situació del tècnic portant les ampolles d'aigua, però en aquest cas referent a un director tècnic. Ara he pensat oportú que després de veure un exemple d'entrenador que no entén com estructurar el seu rol, fer palesa que aquesta realitat està estesa també entre els directors tècnics.
El que faré a continuació és dibuixar tres perfils de director tècnic els quals donen mostres d'una pobre realització de la seva feina. Per mencionar-los breument: DT+entrenador assistent, DT alliçonador i DT fiestero.
1) DT + ENTRENADOR ASSISTENT
De vegades els Directors Tècnics creen una situació confusa estan presents a la banqueta. N'hi ha que s'enroquen en portar el millor equip de l'entitat, sense tenir en compte que potser aniria millor un altre entrenador. Però al perfil que em vinc a referir és a aquell que es situa simultàniament per damunt de l'entrenador principal (en el rol que ocupa com DT), però que està treballant amb ell o ella.
Un entrenador assistent difícilment pot ser, durant el mateix temps, DT. Conec alguns clubs ACB que promocionen a algun assistent per damunt de l'entrenador principal, posant a aquest últim en un compromís. La idea és aquesta: el meu darrer entrenador ajudant és qui m'ha de dir com haig de fer la feina o quins fitxatges s'ajusten millor a la plantilla.
Confusió, sensació de control o vigilància des de dins, ingerència en el treball... Hi ha diferents missatges quan un DT simultàniament ocupa el rol d'entrenador ajudant, i cap d'ells aporten claredat en el funcionament i tranquil·litat, sinó tot el contrari. I és que algú imagina a Joan Creus assegut a la banqueta del Barça, barrejat amb l'equip tècnic de Pascual? Potser qui ho pensa no se li feia estrany veure a Savic al passadís de vestidors o a Bodiroga al final del tot de la banqueta a Roma. Però a mi molt.
2) DT ALLIÇONADOR
Aquesta és una altra visió força malaltissa del rol de DT. Penso que un DT ha de respectar moltíssim el treball de l'entrenador, i que sinó ho fa està boicotejant el treball. Són paraules grosses, però convé dir-les per que quedi prou clar.
N'hi ha que intervenen en els entrenaments setmanals fent correccions, contradient en alguns casos a l'entrenador titular. Fa temps que dic que si un altre entrenador ha de dirigir alguna sessió, l'entrenador de l'equip convé que no hi sigui. Si és present a la sessió corre el risc innecessari de que els jugadors el puguin veure "aprenent" del DT, en un lloc d’inferioritat respecte al DT, i per tant en un rol proper a ells (en certa manera simètric, ja que també està aprenent, no dirigint de manera genuïna o ell sol).
No és massa estrany que un DT baixi a donar consignes al descans. O bé que al final del partit li digui a l'entrenador que hauria d'haver decidit d'una altra manera. També és possible que es planyi de la mala sort o que carregui contra els àrbitres, fent perdre de vista que allò important és que l'entrenador s'autoritzi i es responsabilitzi de la seva direcció d'equip, sense tirar pilotes fora. Ni al descans ni al final de partit són moments oportuns per puntualitzar la gestió de cap entrenador, sinó és que el volem castrar.
3) DT FIESTERO
Aquest tercer abunda. Hi ha DT, com de fet molts entrenadors, que confonen la seva vida social amb la vida social de l'equip o del club. Confonen l'esfera privada, personal amb allò que necessàriament s'hauria de mantenir dins de l'àmbit professional. Recordo que en un dels meus primers escrits en aquest bloc indicava que els entrenadors i els jugadors no convé que facin "vida nocturna". Jo algun cop he anat a celebrar, per exemple, l'ascens de categoria. No em considero un entrenador o DT "fiestero".
Amb aquest perfil em refereixo més aviat al que surt sovint amb els seus jugadors: a sopar després de l'entrenament, durant el cap de setmana a alguna discoteca, o fins i tot quan arriben vacances marxen junts. Com pots prendre decisions que afecten el temps de joc dels jugadors si sopes, surts o fas vacances amb alguns d'ells? Em sembla evident que no pot haver-hi una relació d'amistat, és contradictòria amb la relació que cal que formem a nivell professional.
De nou el DT es situa en un lloc d'observador, tipus voyeur, que no és gens sa. El que faci el jugador o jugador en el seu temps lliure és cosa seva. Només falta que hagin de ser vistos (i jutjats) per entrenadors o bé el DT. Passaria alguna cosa semblant amb el Facebook i altres plataformes de connexió social: hi ha tècnics que "espien" els gustos o hàbits dels jugadors fora de l'àmbit esportiu. I no acaba aquí la cosa: a més a més els tècnics s'exposen a un greuge per a ells. Em refereixo que els facin broma, els vulguin seduir, convidar a una copa... i per tant que aquesta situació es pugui estendre a l'entrenament. Això pot implicar que se'l prengui en broma, és a dir, no prou seriosament per desenvolupar la seva tasca, o que se'l vegi com un més.
COMENTARIS FINALS
Després de passejar-me per terrenys molt i molt pantanosos, crec que he deixat prou clars alguns trets específics dels DT que treballen malament. Al cap i a la fi és qüestió d'entendre que hi ha tècnics (ja siguin entrenadors o DT) que no plantegen prou bé les relacions, que per tant podem sospitar que no tenen un treball personal (reflexió, teràpia, supervisió) que apuntala el seu treball.
M'he centrat en la relació entre DT i entrenador al començament (tant pel que fa al DT + entrenador assistent com pel DT alliçonador), però una cosa ha portat a l'altra i he aprofitat per comentar situacions que els entrenadors tampoc cuiden prou. És el cas de sortir o quedar fora de la rutina d'entrenament-partit amb els jugadors. En tots aquests aspectes als tècnics en hauria de moure l'afany per ser clars i entendre quin és el rol de cadascú, sense ambigüitats ni confusió.
divendres, de novembre 06, 2009
BÀSQUET DEL SEGLE XXI
Després de veure el partit entre Reial Madrid i Panathinaikos penso que el bàsquet que proposa Ettore Messina dona una idea del que veurem els propers anys. Parlo de "bàsquet del segle XXI" i penso que en dos mesos que porten jugant junts l'equip fa molt bona pinta, a falta de que puguin comptar amb Reyes i Van den Spiegel, dos baixes importants que de moment no es noten excessivament.
1) CINC JUGADORS OBERTS
El tret més trencador del joc de Messina és que juguin qualsevol parella interiors dels tres que està fent servir (Velickovic, Garbajosa, Darjus Lavrinovic), el Madrid amenaça de tres punts amb els 5 homes que tingui a pista. Em sorpren que Hervelle no hagi participat a l'ACB, tot i que entenc que no el facin jugar Eurolliga per si algun club que hi participi el vol fitxar. Però deixant això de banda, el Madrid destarota als equips rivals fent jugar als pivots a 6,25 i jugant amb els alers postejant o bé jugant talls.
Això em fa pensar en el comentari ben babau d'un entrenador i àrbitre que parlant d'un equip cadet que havia estat entrenant deia: "I l'entrenadora que ara tenen fa jugar només un jugador a dins". M'imagino que ell pensava que no es pot jugar "com un sènior" sense comptar amb dos postes autèntics. Que es fixi amb els equips de Messina, si us plau.
2) CONDICIONAR EL JOC DEL RIVAL
Jugar d'aquesta manera té els seus riscos, però com bon amant de la defensa Messina va torbant solucions a la diferències físiques (mismatchs) que puguin sortir durant el partir, i ho acaba fent valer al seu favor. Avui Obradovic ha acabat renunciant a jugar amb dos interiors i en el darrer quart Perperoglu (que juga de '3') feia parella amb Pekovic. Ni el degoteig de penetracions de Spanoulis al primer quart doblant pilotes a la línia de 3 punts, ni l'encert exterior de Nicholas, han fet defallir l'equip blanc.
Lavrinovic ha fet una molt bona defensa de Pekovic, i malgrat això el immens pivot ha acabat amb 20 punts. Però tant se val. Velickovic i Lavrinovic han acabat excelsos en atac, la bona direcció i anotació de Prigoni i Llull han donat el tempo adient al joc i les cistelles necessàries. I a banda dels interiors, avui Rimants Kaukenas ha estat colossal.
3) CONSTRUIR DES DE LA DEFENSA
Messina és conegut com un entrenador que construeix els seus equips des de la defensa. És exigent amb tot els seus jugadors, i per posar un parell d'exemples, JR Holden i Trajan Langdon no haguessin estat titulars al CSKA sense el seu esperit defensiu (i les seves cames). Messina està instal·lant en el vestidor blanc una exigència defensiva important. I ha tingut ull en fixar-se en jugadors que fossin bons atacants, però també bons defensors: té l'espavilat Prigoni, el rocós Kaukenas, el saltarí Hansen, el atlètic Llull i el "pispa" Vidal.
El Reial Madrid sembla que torna a estar en les millors condicions de lluitar pel títol ACB i, qui sap, també per l'Eurolliga a Paris. Com a mínim s'estan posant els ciments, i els patiments per guanyar al Xacobeo en lliga no treuen que es pugui vèncer amb solvència al campió d'Europa, el Panathinaikos. Veurem que fan a Atenes quan probablement estiguin recuperats Jasikevicius i Batiste per un bàndol, i els mencionats Reyes i Van den Spiegel per l'altre. La resposta al partit de tornada el 17 de desembre.
1) CINC JUGADORS OBERTS
El tret més trencador del joc de Messina és que juguin qualsevol parella interiors dels tres que està fent servir (Velickovic, Garbajosa, Darjus Lavrinovic), el Madrid amenaça de tres punts amb els 5 homes que tingui a pista. Em sorpren que Hervelle no hagi participat a l'ACB, tot i que entenc que no el facin jugar Eurolliga per si algun club que hi participi el vol fitxar. Però deixant això de banda, el Madrid destarota als equips rivals fent jugar als pivots a 6,25 i jugant amb els alers postejant o bé jugant talls.
Això em fa pensar en el comentari ben babau d'un entrenador i àrbitre que parlant d'un equip cadet que havia estat entrenant deia: "I l'entrenadora que ara tenen fa jugar només un jugador a dins". M'imagino que ell pensava que no es pot jugar "com un sènior" sense comptar amb dos postes autèntics. Que es fixi amb els equips de Messina, si us plau.
2) CONDICIONAR EL JOC DEL RIVAL
Jugar d'aquesta manera té els seus riscos, però com bon amant de la defensa Messina va torbant solucions a la diferències físiques (mismatchs) que puguin sortir durant el partir, i ho acaba fent valer al seu favor. Avui Obradovic ha acabat renunciant a jugar amb dos interiors i en el darrer quart Perperoglu (que juga de '3') feia parella amb Pekovic. Ni el degoteig de penetracions de Spanoulis al primer quart doblant pilotes a la línia de 3 punts, ni l'encert exterior de Nicholas, han fet defallir l'equip blanc.
Lavrinovic ha fet una molt bona defensa de Pekovic, i malgrat això el immens pivot ha acabat amb 20 punts. Però tant se val. Velickovic i Lavrinovic han acabat excelsos en atac, la bona direcció i anotació de Prigoni i Llull han donat el tempo adient al joc i les cistelles necessàries. I a banda dels interiors, avui Rimants Kaukenas ha estat colossal.
3) CONSTRUIR DES DE LA DEFENSA
Messina és conegut com un entrenador que construeix els seus equips des de la defensa. És exigent amb tot els seus jugadors, i per posar un parell d'exemples, JR Holden i Trajan Langdon no haguessin estat titulars al CSKA sense el seu esperit defensiu (i les seves cames). Messina està instal·lant en el vestidor blanc una exigència defensiva important. I ha tingut ull en fixar-se en jugadors que fossin bons atacants, però també bons defensors: té l'espavilat Prigoni, el rocós Kaukenas, el saltarí Hansen, el atlètic Llull i el "pispa" Vidal.
El Reial Madrid sembla que torna a estar en les millors condicions de lluitar pel títol ACB i, qui sap, també per l'Eurolliga a Paris. Com a mínim s'estan posant els ciments, i els patiments per guanyar al Xacobeo en lliga no treuen que es pugui vèncer amb solvència al campió d'Europa, el Panathinaikos. Veurem que fan a Atenes quan probablement estiguin recuperats Jasikevicius i Batiste per un bàndol, i els mencionats Reyes i Van den Spiegel per l'altre. La resposta al partit de tornada el 17 de desembre.
dimarts, de novembre 03, 2009
FALTES "LLETGES", FALTES "TÀCTIQUES" I ALTRES SOPARS DE DURO
El diumenge passat, en el trepidant -per l'emoció més que pel nivell de joc- partit entre Barça i Estudiantes va haver un moment de la transmissió de TV3 en que Robirosa es va acarnissar amb el capità estudiantil, Pancho Jasen. Just després de la caure-li al damunt del peu a Gianluca Basile, Robirosa es va afanyar a repetir un i altre cop que era "una falta molt lletja". Em dona la sensació de que, a banda d'això, també fes servir alguna frase del tipus "sabem de quin peu calça".
Què és una falta "lletja"? Que jo sàpiga les faltes amb contacte al bàsquet o bé són personals o antiesportives. Però sembla que si hi ha de lletges, també n'hi hauran de maques. En els minuts següents Robirosa va continuar amb la mateixa cançoneta, fent un altra postulació de la seva debilitat cap als colors blau i grana. El que més em dol és que encara i passant la repetició seguís amb la mateixa idea, el mateix prejudici, encara que es veiés clarament que Jasen anava a tocar la pilota que se li havia esmunyit de les mans.
Les faltes "tàctiques" són tot un altre clàssic. Trobo que parlar de falta tàctica és ben poc aclaridor. Si entenem tàctica com pressa de decisió, totes les faltes són tàctiques. Penso que la nomenclatura en anglès per parlar d'aquest tipus de faltes és força més adient: ells li diuen "professional foul". Penso que dona a entendre un aspecte més destacable: qui fa la falta ho fa per aturar el joc, per comportar-se com un professional que no s'amaga de les seves responsabilitats.
Encara i això cap de les dues nomenclatures em convenç del tot. No em fan el pes doncs és molt sovint "parlar per parlar". Crec que Robirosa, com tants altres locutors i també entrenadors, àrbitres, etc. encara funcionen amb aquella idea equivocada de quina és la intenció que manega el jugador. Sembla mentida que encara hi hagi gent pensant en la intenció del jugador per jutjar quin tipus de falta ha comès, enlloc de fixar-se en l'acció i, a partir de descriure-la, veure en quin tipus de falta encaixa. Falta molta pedagogia arbitral per tots aquells que parlen sense pèls a la llengua i mostren una mirada massa òbviament interessada, sobretot tenint en compte que haurien de saber-ne molt millor els detalls reglamentaris.
Què és una falta "lletja"? Que jo sàpiga les faltes amb contacte al bàsquet o bé són personals o antiesportives. Però sembla que si hi ha de lletges, també n'hi hauran de maques. En els minuts següents Robirosa va continuar amb la mateixa cançoneta, fent un altra postulació de la seva debilitat cap als colors blau i grana. El que més em dol és que encara i passant la repetició seguís amb la mateixa idea, el mateix prejudici, encara que es veiés clarament que Jasen anava a tocar la pilota que se li havia esmunyit de les mans.
Les faltes "tàctiques" són tot un altre clàssic. Trobo que parlar de falta tàctica és ben poc aclaridor. Si entenem tàctica com pressa de decisió, totes les faltes són tàctiques. Penso que la nomenclatura en anglès per parlar d'aquest tipus de faltes és força més adient: ells li diuen "professional foul". Penso que dona a entendre un aspecte més destacable: qui fa la falta ho fa per aturar el joc, per comportar-se com un professional que no s'amaga de les seves responsabilitats.
Encara i això cap de les dues nomenclatures em convenç del tot. No em fan el pes doncs és molt sovint "parlar per parlar". Crec que Robirosa, com tants altres locutors i també entrenadors, àrbitres, etc. encara funcionen amb aquella idea equivocada de quina és la intenció que manega el jugador. Sembla mentida que encara hi hagi gent pensant en la intenció del jugador per jutjar quin tipus de falta ha comès, enlloc de fixar-se en l'acció i, a partir de descriure-la, veure en quin tipus de falta encaixa. Falta molta pedagogia arbitral per tots aquells que parlen sense pèls a la llengua i mostren una mirada massa òbviament interessada, sobretot tenint en compte que haurien de saber-ne molt millor els detalls reglamentaris.
dilluns, d’octubre 19, 2009
SITUACIONS QUE EM TRASBALSEN
Estic esparverat. En les darreres setmanes he escoltat un parell de notícies que em fan pensar que estem equivocant el punt de mira, no ja de l'educació dels joves, sinó de l'educació en general.
Anem a la primera. Hi ha alguns municipis catalans que han decidit donar diners als conductors que no cometen infraccions de trànsit. Sembla ser que si passes un control d'alcoholèmia sense donar positiu... et donen un premi! Passes el control, demostres que no vas begut, i com has estat "bon nen" et donen un xec a bescanviar per benzina o gasoil.
Respectar les normes no és quelcom que tingui premi, sinó que hauria de ser una qüestió de principi. No té cap mèrit no haver begut o no donar positiu, no té cap mena de sentit donar-li un copet a l'esquena al conductor. Ara, si la norma contempla que hi ha una sanció, la sanció s'aplica i ja està.
Fixeu-vos que he dit 'infracció' i 'sanció'. No es tracta de cap de les maneres que conduir begut tingui càstig, per que una norma mai és qüestió de càstigs o de premis. Si la respecto, ja que és el que toca, fantàstic. I si no ho faig ja se al que m'exposo. Per tant no cal premiar als bons conductors, ja que una norma és quelcom al que ens ajustem o no.
La segona notícia és la iniciativa del govern francès de premiar la falta d'absentisme. De fet han escollit tres centres de la perifèria de Paris de barris amb malestar i pobresa molt grans per posar el caramelet de que si aconsegueixen ser la classe amb menys absentisme del centre, poden arribar a guanyar fins a 10.000 € per gastar-los amb els companys de classe en un "projecte". Aquest mot és un eufemisme per allò que els periodistes s'afanyaven a dir: un viatge de final de curs.
Si abans d'això hi va haver els missatges sms a pares avisant de les "campanes" dels seus fills, així com recordatoris als propis alumnes de que cal anar a classe, aquesta darrera mesura és una alta incentivació més d'una espai, l'escolar, que té molt poc interès per a segons quins joves.
I com relacionem tot això amb el bàsquet? Jo li he trobat una relació potser no evident d'inici però que té, per mi, el mateix regust. Penso en aquells entrenadors que els demanen a jugadors minis o infantils que en un determinat moment del partit, molt sovint quan la diferència en el marcador ja és molt gran, que tothom a l'equip toqui la pilota. Quin tipus de norma o instrucció de joc és aquesta? Ajuda al desenvolupament dels esportistes, o és un tipus de norma que espatlla el joc que puguin fer plegats, que obliga a que juguin tots per imperatiu "moral"?
Tinc la sensació que la norma que hem de vetllar amb més cura és la de fer bàsquet. Si volem guanyar, és qüestió de fer bàsquet el més ràpid possible. Tot passa per agafar la idea de defensa, rebot i contraatac. O és que hem d'esperar al més lent de l'equip, si de vegades no arriba prou ràpid a la pista d'atac? Això el fa participar més de l'equip, o els companys li poden agafar mania d'haver-lo d'esperar per que se li hagi acudit dir-ho a l'entrenador? I esperar-lo i que la toqui també ell té 'premi'?
Després està, també, la idea de no poder fer servir el bot. Això produeix situacions molt estrambòtiques, com ara una que vaig comentar a aquest bloc. Recorda-li a un jugador que surt sol en contraatac i que rep just després de passar el mig camp que no pot botar: se li produeix un curtcircuit i a cavall entre els dos camps acaba passant a pista defensiva, provocant camp enrere.
Hi ha normes o estratègies dels entrenadors que són ben inútils. Una pot ser aquesta de que la toqui tothom dins del joc del bàsquet: potser una jugada la fa un jugador, fent un coast to coast, potser la següent se la maneguen entre dos. La salsa de l'esport és que poc a poc i amb l'atenta mirada de l'entrenador s'ho maneguin entre els jugadors mateixos per participar cada cop més tots, però no com un requeriment forçat, sinó fruit del joc que estan aprenent a dominar i compartir. No hi ha 'premi' per jugar-la tots abans de fer cistella: el premi, en tot cas i encara no m'agradi fer servir aquesta expressió, seria si podem fer un bon grapat de bàsquets cada període.
Anem a la primera. Hi ha alguns municipis catalans que han decidit donar diners als conductors que no cometen infraccions de trànsit. Sembla ser que si passes un control d'alcoholèmia sense donar positiu... et donen un premi! Passes el control, demostres que no vas begut, i com has estat "bon nen" et donen un xec a bescanviar per benzina o gasoil.
Respectar les normes no és quelcom que tingui premi, sinó que hauria de ser una qüestió de principi. No té cap mèrit no haver begut o no donar positiu, no té cap mena de sentit donar-li un copet a l'esquena al conductor. Ara, si la norma contempla que hi ha una sanció, la sanció s'aplica i ja està.
Fixeu-vos que he dit 'infracció' i 'sanció'. No es tracta de cap de les maneres que conduir begut tingui càstig, per que una norma mai és qüestió de càstigs o de premis. Si la respecto, ja que és el que toca, fantàstic. I si no ho faig ja se al que m'exposo. Per tant no cal premiar als bons conductors, ja que una norma és quelcom al que ens ajustem o no.
La segona notícia és la iniciativa del govern francès de premiar la falta d'absentisme. De fet han escollit tres centres de la perifèria de Paris de barris amb malestar i pobresa molt grans per posar el caramelet de que si aconsegueixen ser la classe amb menys absentisme del centre, poden arribar a guanyar fins a 10.000 € per gastar-los amb els companys de classe en un "projecte". Aquest mot és un eufemisme per allò que els periodistes s'afanyaven a dir: un viatge de final de curs.
Si abans d'això hi va haver els missatges sms a pares avisant de les "campanes" dels seus fills, així com recordatoris als propis alumnes de que cal anar a classe, aquesta darrera mesura és una alta incentivació més d'una espai, l'escolar, que té molt poc interès per a segons quins joves.
I com relacionem tot això amb el bàsquet? Jo li he trobat una relació potser no evident d'inici però que té, per mi, el mateix regust. Penso en aquells entrenadors que els demanen a jugadors minis o infantils que en un determinat moment del partit, molt sovint quan la diferència en el marcador ja és molt gran, que tothom a l'equip toqui la pilota. Quin tipus de norma o instrucció de joc és aquesta? Ajuda al desenvolupament dels esportistes, o és un tipus de norma que espatlla el joc que puguin fer plegats, que obliga a que juguin tots per imperatiu "moral"?
Tinc la sensació que la norma que hem de vetllar amb més cura és la de fer bàsquet. Si volem guanyar, és qüestió de fer bàsquet el més ràpid possible. Tot passa per agafar la idea de defensa, rebot i contraatac. O és que hem d'esperar al més lent de l'equip, si de vegades no arriba prou ràpid a la pista d'atac? Això el fa participar més de l'equip, o els companys li poden agafar mania d'haver-lo d'esperar per que se li hagi acudit dir-ho a l'entrenador? I esperar-lo i que la toqui també ell té 'premi'?
Després està, també, la idea de no poder fer servir el bot. Això produeix situacions molt estrambòtiques, com ara una que vaig comentar a aquest bloc. Recorda-li a un jugador que surt sol en contraatac i que rep just després de passar el mig camp que no pot botar: se li produeix un curtcircuit i a cavall entre els dos camps acaba passant a pista defensiva, provocant camp enrere.
Hi ha normes o estratègies dels entrenadors que són ben inútils. Una pot ser aquesta de que la toqui tothom dins del joc del bàsquet: potser una jugada la fa un jugador, fent un coast to coast, potser la següent se la maneguen entre dos. La salsa de l'esport és que poc a poc i amb l'atenta mirada de l'entrenador s'ho maneguin entre els jugadors mateixos per participar cada cop més tots, però no com un requeriment forçat, sinó fruit del joc que estan aprenent a dominar i compartir. No hi ha 'premi' per jugar-la tots abans de fer cistella: el premi, en tot cas i encara no m'agradi fer servir aquesta expressió, seria si podem fer un bon grapat de bàsquets cada període.
dissabte, d’octubre 17, 2009
TOO YOUNG TO DIE
El món del bàsquet sencer podria dur un crespó negre aquest cap de setmana, des dels minis fins als sèniors d'ACB, per la pèrdua que hem sofert. Jo m'he assabentat de matinada, al programa Tot l'esport del 3/24. Andrés Montes ha mort als 53 anys després d'acomiadar-se fa unes setmanes de les retransmissions de La Sexta, i pel que semblava de les retransmissions en general.
El cert és que Andrés Montes ha marcat època. El seu llenguatge peculiar ha deixat una empremta inesborrable, més enllà i tot de la comunitat basquetbolística. Algú s'hauria pogut imaginar que els més acèrrims seguidors del futbol arribessin a anomenar "jugones" als Xavi, Iniesta o Cesc? Crec que aquesta tasca de trencar les fronteres és quelcom que té un valor molt considerable.
Des dels passos inicials a la ràdio, va ser el més digne relleu després de que Ramon Trecet deixés de retransmetre els partits a TV2. A Canal +, primer fent duet amb la sobrietat de Santiago Segurola i just després amb Antoni Daimiel, va fer accessible el bàsquet americà (encara que en una cadena de pagament). Precisament a Daimiel el va batejar com Crónica en rosa per la multitud de detalls i anècdotes que explicava en les retransmissions. No cal dir que en la realització en directe de partits de l'NBA, amb un munt de pauses, cal que els locutors parlin i diguin alguna cosa interessant o, com a mínim, entretinguda.
Jo em considero més afi a Trecet, ho haig de dir, però és inevitable reconèixer la labor divulgativa i la vis humorística de Montes. Trecet i Montes comparteixen (bé, compartien) passió per la música, i per això titulo aquest escrit així, amb una cançó dels Jamiroquai. Montes a més a més era fill de la cultura popular i, no ho oblidem, del mestissatge. Ara ell també passa a formar part de l'imaginari col·lectiu, i també tindrà el seu lloc dins la cultura popular de la que ell es nodria. Un darrer “Ra-ta-ta-ta-ta-ta...” i també un "pincho de merluza" per a ell.
El cert és que Andrés Montes ha marcat època. El seu llenguatge peculiar ha deixat una empremta inesborrable, més enllà i tot de la comunitat basquetbolística. Algú s'hauria pogut imaginar que els més acèrrims seguidors del futbol arribessin a anomenar "jugones" als Xavi, Iniesta o Cesc? Crec que aquesta tasca de trencar les fronteres és quelcom que té un valor molt considerable.
Des dels passos inicials a la ràdio, va ser el més digne relleu després de que Ramon Trecet deixés de retransmetre els partits a TV2. A Canal +, primer fent duet amb la sobrietat de Santiago Segurola i just després amb Antoni Daimiel, va fer accessible el bàsquet americà (encara que en una cadena de pagament). Precisament a Daimiel el va batejar com Crónica en rosa per la multitud de detalls i anècdotes que explicava en les retransmissions. No cal dir que en la realització en directe de partits de l'NBA, amb un munt de pauses, cal que els locutors parlin i diguin alguna cosa interessant o, com a mínim, entretinguda.
Jo em considero més afi a Trecet, ho haig de dir, però és inevitable reconèixer la labor divulgativa i la vis humorística de Montes. Trecet i Montes comparteixen (bé, compartien) passió per la música, i per això titulo aquest escrit així, amb una cançó dels Jamiroquai. Montes a més a més era fill de la cultura popular i, no ho oblidem, del mestissatge. Ara ell també passa a formar part de l'imaginari col·lectiu, i també tindrà el seu lloc dins la cultura popular de la que ell es nodria. Un darrer “Ra-ta-ta-ta-ta-ta...” i també un "pincho de merluza" per a ell.
dimecres, d’octubre 07, 2009
DOS ESTRATEGIAS BOICOTEADORAS EN LA GESTIÓN DE CLUBES
Este artículo está escrito en dos momentos. Voy a tratar de buscar las conexiones entre uno y otro para hablar un poco de Dirección Técnica y del trabajo de los directivos:
Martes 1 de setiembre de 2009
Hacia finales de agosto me encontré en la gasolinera con el dirigente de un club de baloncesto del Maresme en el que estuve trabajando un par de meses como Director Técnico. Paso fugaz, por cierto, entre otros motivos por la falta de respaldo de los directivos a los técnicos, así como del poder de los padre en el día a día del club y la agenda que se marca.
Mientras repostaba en el surtidor él se me acercó y me dijo: "Cómo le ha quitado jugadores nuestro Director Técnico al club X". Yo me hice el despistado, ya que aún y sabiéndolo, no me gusta posicionarme sobre un asunto donde tengo informaciones vagas o muy condicionadas por el punto de vista del que me lo ha explicado (de la parte interesada).
A tenor de mi falta de arrojo o interés, el dirigente añadió: "Nos hemos llevado dos infantiles y algún junior. Ahora no puedo ir por el pueblo, me encuentro con el entrenador de los infantiles y me dice que qué estamos haciendo". Él seguía con su monólogo y yo con el repostaje. Para acabar añadió: "Pero yo le dije que a mí qué me estaba diciendo, ¡que yo soy un miembro de Junta! Ahora, que si alguien me pregunta, pienso que no está bien".
¿Cómo se puede actuar con esta irresponsabilidad? ¿No es el código ético de los técnicos algo que sí debería interesar a los directivos? La verdad es que la estrategia tipo Poncio Pilatos de escurrir el bulto, o lavarse las manos, me parece una solución muy desacomplejadamente irresponsable. Si eres directivo o dirigente, lo que corresponde es ser imagen del club y velar por esa misma imagen y proceder. No puedes nombrar impunemente los movimientos de tu propio club como si no mantuviesen ningún tipo de relación con lo que haces como dirigente. Vamos todos en el mismo barco, ¿o no?
Martes 6 de octubre de 2009
Si bien es verdad que se puede optar por la estrategia de lavarse las manos o de escurrir el bulto, también hay otras medidas más insidiosas que se pueden tomar en la gestión de un club. Ahora quiero referirme a el papel del Director Técnico y me quisiera referir a lo que hace un Director Técnico cuando no sabe cuál es su trabajo.
Ocurre en las mejores familias que hay algún vástago que, desdichadamente, no es ducho en ninguna tarea especial. Su ineptitud es lo que le confiere más peligrosidad a este sujeto, ya que en la medida que le encarguen alguna tarea, va a ir saboteando sistemáticamente a las otras personas a su alrededor a no tener ni la más mínima idea de cómo cumplir con su trabajo.
En el caso de un club imaginemos que hay una persona sin oficio ni beneficio pero que se le otorga una responsabilidad, un cargo en el organigrama. Si se comete tal error lo más probable es que se acabe pagando más tarde o más temprano. Una de las situaciones que ocurren es que, al no saber qué ni cómo responder a su trabajo, esa persona (en este caso un Director Técnico) lo que va a hacer es meterse en el trabajo de los otros. Si lo hace no es por primor por hacer cumplir con un plan curricular que ha pensado, sino precisamente porque no tiene idea de cuál es su cometido ni cómo debería organizarlo.
Me he encontrado con teóricos profesionales que sólo hace que poner palos en la rueda a los entrenadores, que se interponen entre ellos y los jugadores, que juegan a ser los esbirros de los directivos o los que simplemente abren y cierra la instalación deportiva. Y son gente que cobran, y que tienen algo, ni que sea un poco, de crédito.
¿Cómo es posible que estas personas campen a sus anchas, interrumpiendo entrenamientos o atentando contra el encuadre de trabajo que dibuja el entrenador/a? A mi cada vez me sorprende más que se cuente con estas personas sin profesionalidad alguna, que venden humo y que, para más desgracia, sólo saben participar de la vida del club comiéndose el espacio de los entrenadores o en otras ocasiones entrando en relaciones de seducción con los padres y madres, con los que pueden llegar a armar coalición contra algún entrenador/a que se pone en la picota y se le asigna el rol de chivo emisario.
Ambas situaciones revelan boicots que se dan desde dentro de la misma organización, vías de agua que anuncian (aunque la orquesta siga tocando) que el barco se está hundiendo. Algo que si no nos damos cuenta a tiempo va consumiendo y empeorando el tipo de relaciones instituidas dentro del club, que cada vez resultan menos saludables, más patológicas.
Martes 1 de setiembre de 2009
Hacia finales de agosto me encontré en la gasolinera con el dirigente de un club de baloncesto del Maresme en el que estuve trabajando un par de meses como Director Técnico. Paso fugaz, por cierto, entre otros motivos por la falta de respaldo de los directivos a los técnicos, así como del poder de los padre en el día a día del club y la agenda que se marca.
Mientras repostaba en el surtidor él se me acercó y me dijo: "Cómo le ha quitado jugadores nuestro Director Técnico al club X". Yo me hice el despistado, ya que aún y sabiéndolo, no me gusta posicionarme sobre un asunto donde tengo informaciones vagas o muy condicionadas por el punto de vista del que me lo ha explicado (de la parte interesada).
A tenor de mi falta de arrojo o interés, el dirigente añadió: "Nos hemos llevado dos infantiles y algún junior. Ahora no puedo ir por el pueblo, me encuentro con el entrenador de los infantiles y me dice que qué estamos haciendo". Él seguía con su monólogo y yo con el repostaje. Para acabar añadió: "Pero yo le dije que a mí qué me estaba diciendo, ¡que yo soy un miembro de Junta! Ahora, que si alguien me pregunta, pienso que no está bien".
¿Cómo se puede actuar con esta irresponsabilidad? ¿No es el código ético de los técnicos algo que sí debería interesar a los directivos? La verdad es que la estrategia tipo Poncio Pilatos de escurrir el bulto, o lavarse las manos, me parece una solución muy desacomplejadamente irresponsable. Si eres directivo o dirigente, lo que corresponde es ser imagen del club y velar por esa misma imagen y proceder. No puedes nombrar impunemente los movimientos de tu propio club como si no mantuviesen ningún tipo de relación con lo que haces como dirigente. Vamos todos en el mismo barco, ¿o no?
Martes 6 de octubre de 2009
Si bien es verdad que se puede optar por la estrategia de lavarse las manos o de escurrir el bulto, también hay otras medidas más insidiosas que se pueden tomar en la gestión de un club. Ahora quiero referirme a el papel del Director Técnico y me quisiera referir a lo que hace un Director Técnico cuando no sabe cuál es su trabajo.
Ocurre en las mejores familias que hay algún vástago que, desdichadamente, no es ducho en ninguna tarea especial. Su ineptitud es lo que le confiere más peligrosidad a este sujeto, ya que en la medida que le encarguen alguna tarea, va a ir saboteando sistemáticamente a las otras personas a su alrededor a no tener ni la más mínima idea de cómo cumplir con su trabajo.
En el caso de un club imaginemos que hay una persona sin oficio ni beneficio pero que se le otorga una responsabilidad, un cargo en el organigrama. Si se comete tal error lo más probable es que se acabe pagando más tarde o más temprano. Una de las situaciones que ocurren es que, al no saber qué ni cómo responder a su trabajo, esa persona (en este caso un Director Técnico) lo que va a hacer es meterse en el trabajo de los otros. Si lo hace no es por primor por hacer cumplir con un plan curricular que ha pensado, sino precisamente porque no tiene idea de cuál es su cometido ni cómo debería organizarlo.
Me he encontrado con teóricos profesionales que sólo hace que poner palos en la rueda a los entrenadores, que se interponen entre ellos y los jugadores, que juegan a ser los esbirros de los directivos o los que simplemente abren y cierra la instalación deportiva. Y son gente que cobran, y que tienen algo, ni que sea un poco, de crédito.
¿Cómo es posible que estas personas campen a sus anchas, interrumpiendo entrenamientos o atentando contra el encuadre de trabajo que dibuja el entrenador/a? A mi cada vez me sorprende más que se cuente con estas personas sin profesionalidad alguna, que venden humo y que, para más desgracia, sólo saben participar de la vida del club comiéndose el espacio de los entrenadores o en otras ocasiones entrando en relaciones de seducción con los padres y madres, con los que pueden llegar a armar coalición contra algún entrenador/a que se pone en la picota y se le asigna el rol de chivo emisario.
Ambas situaciones revelan boicots que se dan desde dentro de la misma organización, vías de agua que anuncian (aunque la orquesta siga tocando) que el barco se está hundiendo. Algo que si no nos damos cuenta a tiempo va consumiendo y empeorando el tipo de relaciones instituidas dentro del club, que cada vez resultan menos saludables, más patológicas.
dijous, de setembre 24, 2009
GOIG EN TENIR EL SEGON
Ja he "parit" dos llibres que podeu comprar arreu! Estic content per que fa tres dies que tinc per casa una caixa de cartró ben poc vistosa però que conté un petit tresor: els exemplars que em corresponen per contracte del meu segon llibre, titulat 100 suggeriments per educar dins de la família (Cossetània).
Em fa molt goig veure'm, després d'aquests dos textos publicats, com autor. I és que resulta tot un procés començar-te a veure amb naturalitat com escriptor, és quelcom que us puc assegurar al haver-ho viscut a les meves carns aquests darrers temps. Amb el primer llibre era tot una mica incert, però ara que ha vist la llum el segon, tot són flors i violes. A més a més escriure porta a que te'n proposin d'altres. El Manual de minibaket està molt, molt avançat (gairebé diria que enllestit), només falta una part dels continguts gràfics i sortirà, segons previsió, durant el 2011.
Abans, i té bastants números que sigui durant el primer semestre de 2010, és d'esperar que surtin dos nous llibres meus. Un és amb l'editorial Proteus, especialitzada en temes de filosofia i ètica, i que serà un recull de al voltant de 30 virtuts o valors que poden desenvolupar els esportistes. Serà un text adreçat bàsicament a pares i mares per tal d'animar-los a apuntar als seus fills a fer esport, i compartir amb ells una experiència que sigui formativa per a tots ells.
L'altre és amb Octaedro, i ressegueix el procés de creixement i desenvolupament de la persona a través de l'experiència vigorosa i apassionant de l'esport. També estarà indicat a pares i mares, encara que buscarà trobar còmplices entre la comunitat educativa que no té una formació especialitzada en l'esport i que necessita algun llibre accessible per conèixer el seu funcionament bàsic de la manera el més entenedora possible.
Estic molt content i em moro de ganes de fer les presentacions del 100 suggeriments els dies 13 i 15 d'octubre!
Em fa molt goig veure'm, després d'aquests dos textos publicats, com autor. I és que resulta tot un procés començar-te a veure amb naturalitat com escriptor, és quelcom que us puc assegurar al haver-ho viscut a les meves carns aquests darrers temps. Amb el primer llibre era tot una mica incert, però ara que ha vist la llum el segon, tot són flors i violes. A més a més escriure porta a que te'n proposin d'altres. El Manual de minibaket està molt, molt avançat (gairebé diria que enllestit), només falta una part dels continguts gràfics i sortirà, segons previsió, durant el 2011.
Abans, i té bastants números que sigui durant el primer semestre de 2010, és d'esperar que surtin dos nous llibres meus. Un és amb l'editorial Proteus, especialitzada en temes de filosofia i ètica, i que serà un recull de al voltant de 30 virtuts o valors que poden desenvolupar els esportistes. Serà un text adreçat bàsicament a pares i mares per tal d'animar-los a apuntar als seus fills a fer esport, i compartir amb ells una experiència que sigui formativa per a tots ells.
L'altre és amb Octaedro, i ressegueix el procés de creixement i desenvolupament de la persona a través de l'experiència vigorosa i apassionant de l'esport. També estarà indicat a pares i mares, encara que buscarà trobar còmplices entre la comunitat educativa que no té una formació especialitzada en l'esport i que necessita algun llibre accessible per conèixer el seu funcionament bàsic de la manera el més entenedora possible.
Estic molt content i em moro de ganes de fer les presentacions del 100 suggeriments els dies 13 i 15 d'octubre!
dijous, de setembre 17, 2009
NAVARRO I PAU
Per fi! Ja podem dir que Pau Gasol i Juan Carlos Navarro han cuallat un partit excel·lent en aquest Eurobasket 2009. Ara caldrà veure, però, si són capaços de repetir-lo. Doncs el fet de que la Selecció hagi fet dos bons partits és un símptoma de millora, però ara faria falta que Pau i Navarro fessin un segon molt bon partit. Per allò de la importància de les repeticions, que sinó no podem dir que s'hagi canviat de tendència..
Però anem a parlar una mica del temible creuament de quarts. Intueixo que el joc físic de França, que presenta com credencial la millor defensa del campionat, serà un dels esculls més difícils de suportar per la Selecció Espanyola. Això i que venen més rodats després d'haver de passar la revàlida en el Preeuropeu i han tingut més descans abans del partit d'avui el vespre, em fa pensar que el xoc estarà força igualat.
Veurem si la muralla defensiva que poden desplegar els francesos amb Turiaf, Diaw i Batum és contrarestada per un plus d'intensitat ofensiva i sobretot, ser incisius en el joc, no només jugar allunyat dels dos grans que surtin (previsiblement Pau i Jorge, segons el que hem vist els darrers partits). Avui no estic segur si Scariolo s'atrevirà a sortir amb dos escortes (Rudy y Navarro), o bé posarà a Mumbrú d'inici per aparellar-se amb Batum a la posició de '3' alt.
Espases en alt i a veure qui en surt victoriós, ja que a banda del talent ofensiu d'ahir, avui caldrà molt d'esforç també en la defensa. Hem de pensar que els pívots d'ahir de Polònia no tenien el calibre que tenen els pívots francesos, i que de fet la línia exterior dels polonesos ens va clavar un bon grapat de punts. Logan va fer 20 punts, amb un 4/9 en triples que està força bé, i Koszarek, una joia de jugador al meu ull clínic, va firmar 17 punts, 5 rebots i 7 assistències en 33 minuts. Veurem avui com la ÑBA es multiplica per aturar les armes ofensives dels francesos, que avui resideixen tant a la línia exterior com la bateria de pívots que tenen.
Però anem a parlar una mica del temible creuament de quarts. Intueixo que el joc físic de França, que presenta com credencial la millor defensa del campionat, serà un dels esculls més difícils de suportar per la Selecció Espanyola. Això i que venen més rodats després d'haver de passar la revàlida en el Preeuropeu i han tingut més descans abans del partit d'avui el vespre, em fa pensar que el xoc estarà força igualat.
Veurem si la muralla defensiva que poden desplegar els francesos amb Turiaf, Diaw i Batum és contrarestada per un plus d'intensitat ofensiva i sobretot, ser incisius en el joc, no només jugar allunyat dels dos grans que surtin (previsiblement Pau i Jorge, segons el que hem vist els darrers partits). Avui no estic segur si Scariolo s'atrevirà a sortir amb dos escortes (Rudy y Navarro), o bé posarà a Mumbrú d'inici per aparellar-se amb Batum a la posició de '3' alt.
Espases en alt i a veure qui en surt victoriós, ja que a banda del talent ofensiu d'ahir, avui caldrà molt d'esforç també en la defensa. Hem de pensar que els pívots d'ahir de Polònia no tenien el calibre que tenen els pívots francesos, i que de fet la línia exterior dels polonesos ens va clavar un bon grapat de punts. Logan va fer 20 punts, amb un 4/9 en triples que està força bé, i Koszarek, una joia de jugador al meu ull clínic, va firmar 17 punts, 5 rebots i 7 assistències en 33 minuts. Veurem avui com la ÑBA es multiplica per aturar les armes ofensives dels francesos, que avui resideixen tant a la línia exterior com la bateria de pívots que tenen.
dimarts, de setembre 15, 2009
DAVID I GORTAT
Parlar de David i Goliat evoca la història d'un jovencell que, amb l'enginy de la seva banda (i aquí podríem, a més a més, fer un joc de paraules parlant de la "banda" que feia servir per llençar el roc), va derrotar el gegant David gràcies a un cop de roc. En èpoques convulses en el terreny econòmic i social veiem els diferents combats David vs. Goliat: els treballadors de Nissan a Catalunya manifestant-se pels acomiadaments, alguns partits polítics de to sobiranista reclamant independència envers Espanya, alumnes fent "tancades" contra el Pla Bolonya abans de l'estiu.
En l'àmbit esportiu, el Barça de futbol és el Goliat que tothom vol vèncer. I si parlem de bàsquet, la Selecció espanyola havia de ser fins fa 10 dies el Goliat de l'Eurobasket de Polònia. Però ja sabem que hi ha gegants amb els peus de fang, i aquesta selecció afronta el decisiu partit contra Polònia amb una crisi interna de la que ja hem vist algunes mostres.
En les hores prèvies a l'enfrontament que marcarà el pas (o no) d'Espanya a quarts de final, la diferència esperable entre Polònia i Espanya s'ajusta perillosament. Durant la preparació els polonesos (més aquesta gran nacionalització express que han fet amb el base David Logan) ja van donar un ensurt en un dels primers partits del tour de la Selecció per terres espanyoles (algú em sabria dir per què no venen cap estiu a Catalunya? Té a veure amb les relacions FEB-FCBQ?). Ara els polonesos (o polacs) poden ser els botxins de la generació del júniors d'or que esperàvem trobar amb plena maduresa i amb els reforços importants de Llull, Ricky, Claver, Rudy i Marc, que són una nova lleva pel gruix d'integrants de l'equip nacional.
David i Goliat revisitat, i que espero -malgrat la meva inexcusable mirada crítica d'aquests darrer dies, doncs hi ha per esparverar-se- que en aquest cas sigui així: David i Gortat. Si, espero que David sigui Espanya i que el combinat polonès, amb el center NBA Marcin Gortat com un dels seus estendards, sigui Goliat. No estic gens convençut del desenllaç del partit, però m'agradaria que el gegant fos tombat amb enginy i energia, amb un cop de roc al cap i el que faci falta fer. Ja que no podem oblidar que els equips ben parits tenen, valgui el joc de paruales, una mena de jugadors una mica de "mal parits". Si poden guanyar per un +30 no ho fan de +10.
Això té tant a veure amb els jugadors a pista com amb les substitucions que ordenen els tècnics. Si els jugadors estan ben organitzats per l'entrenador, amb un tarannà operatiu tal com els descriu Pichon-Rivière, s'aconsegueixen fites colossals, impressionants. Però per això es fa indispensable que jugadors i staff facin allò que és necessari en cada moment de partit per assolir la victòria, confeccionin el rol necessari o demandat per cada circumstància del partit. I si això implica en el cas de l'entrenador seure a una "vaca sagrada" que no està "endollada", doncs asseure-la. Ai, vaja... estic sent un blasfem proposant tal solució!
En l'àmbit esportiu, el Barça de futbol és el Goliat que tothom vol vèncer. I si parlem de bàsquet, la Selecció espanyola havia de ser fins fa 10 dies el Goliat de l'Eurobasket de Polònia. Però ja sabem que hi ha gegants amb els peus de fang, i aquesta selecció afronta el decisiu partit contra Polònia amb una crisi interna de la que ja hem vist algunes mostres.
En les hores prèvies a l'enfrontament que marcarà el pas (o no) d'Espanya a quarts de final, la diferència esperable entre Polònia i Espanya s'ajusta perillosament. Durant la preparació els polonesos (més aquesta gran nacionalització express que han fet amb el base David Logan) ja van donar un ensurt en un dels primers partits del tour de la Selecció per terres espanyoles (algú em sabria dir per què no venen cap estiu a Catalunya? Té a veure amb les relacions FEB-FCBQ?). Ara els polonesos (o polacs) poden ser els botxins de la generació del júniors d'or que esperàvem trobar amb plena maduresa i amb els reforços importants de Llull, Ricky, Claver, Rudy i Marc, que són una nova lleva pel gruix d'integrants de l'equip nacional.
David i Goliat revisitat, i que espero -malgrat la meva inexcusable mirada crítica d'aquests darrer dies, doncs hi ha per esparverar-se- que en aquest cas sigui així: David i Gortat. Si, espero que David sigui Espanya i que el combinat polonès, amb el center NBA Marcin Gortat com un dels seus estendards, sigui Goliat. No estic gens convençut del desenllaç del partit, però m'agradaria que el gegant fos tombat amb enginy i energia, amb un cop de roc al cap i el que faci falta fer. Ja que no podem oblidar que els equips ben parits tenen, valgui el joc de paruales, una mena de jugadors una mica de "mal parits". Si poden guanyar per un +30 no ho fan de +10.
Això té tant a veure amb els jugadors a pista com amb les substitucions que ordenen els tècnics. Si els jugadors estan ben organitzats per l'entrenador, amb un tarannà operatiu tal com els descriu Pichon-Rivière, s'aconsegueixen fites colossals, impressionants. Però per això es fa indispensable que jugadors i staff facin allò que és necessari en cada moment de partit per assolir la victòria, confeccionin el rol necessari o demandat per cada circumstància del partit. I si això implica en el cas de l'entrenador seure a una "vaca sagrada" que no està "endollada", doncs asseure-la. Ai, vaja... estic sent un blasfem proposant tal solució!
dilluns, de setembre 14, 2009
ODA A LA "SEGONA UNITAT" I LA IMPORTÀNCIA DE LES REPETICIONS
En els moments d'efervescència del segon quart d'Espanya (amb un parcial de 23-0), Juanma Iturriaga ha tingut unes paraules plenes de rigor i una inusual capacitat d'observació en el comentarista. Ell ha dit quelcom així com hay que reconocer el papel de la segunda unidad, que han parado la sangría, referint-se a un primer quart en el que Lituània ha jugat a plaer en atac. Ja era hora que algú ho digués alt i clar: la Selecció no es limita a Pau, Juan Carlos, Rudy i Ricky. Al·leluia!
Uns instants després crec que ha estat Epi que ha nomenat a aquests jugadors, els que podríem dir que formen la "segona unitat": Raül, Llull, Mumbrú, Reyes, Marc. Una altra menció interessant ha fet Iturriaga. Ha dit que Claver podia ser "víctima del conservadurismo" que ha comportat els mals resultats i també el joc erràtic de la Selecció. Fins aquí els punts de coincidència.
Iturriaga ha seguit amb els comentaris dient que "es defícilmente comprensible" que se la jugués Llull, però que els seus motius tindria Scariolo. Ja hi tornem un altre cop. És tant fàcil carregar-se l'entrenador per a aquells que no són entrenadors ni tampoc periodistes (com el cas d'Iturriaga), que aquesta fragilitat l'hauríem de tenir molt més en compte. Decidir posar en dubte l'entrenador des dels mitjans de comunicació és una decisió potser fruit d'haver d'animar la retransmissió, però com ja he dit fa uns dies, desacreditar-lo des de dins de l'equip és quelcom de molt més seriós.
De tot el que s'ha dit en la retransmissió hem quedo amb l'opinió d'Epi de que malgrat s'estigués guanyant a Lituània, no estava gens clar a meitat del darrer quart si a més a més acabarien amb bones sensacions. Iturriaga i Calderón seguien amb la cançoneta de que la selecció "està bé", i la passió de Mel Otero ("Jorge, gran partido...") està totalment allunyada de la descripció acurada que podem fer com tècnics. De fet el propi Mel Otero ha revelat que en el darrer temps mort demanat per Scariolo aquestes haurien estat les seves paraules: "Hemos jugado un gran partido, no nos merecemos este final". Sembla que els jugadors, per seguir amb la tònica o accent crític cap al tècnic, no estaven d'acord amb la segona part de la frase de l'italià.
La virtut descriptiva de les paraules d'Iturriaga lloant a la segona unitat ha estat contestada per la concisió i encert de les paraules d'Epi: "No es el resultado, es el juego". Quina gran frase! Preocupats tots com estaven de guanyar si o si, de la manera com fos, sembla que ens oblidem que el joc necessita de les bones dinàmiques i de les bones sensacions. I aquest equip encara no acaba de sentir-les, dóna la impressió.
El cel ennuvolat s'ha aclarit, i fins i tot el més acèrrim defensor de la Selecció, l'absent Calderón, ha acabat certificant donant-li la raó a Epi i també a la segona part de la frase d' Scariolo: "Le estamos dando vidilla a un equipo que estaba totalmente muerto". Bé, amic Calderón, com bé sabràs en la vida s'ha de rematar les feines, sinó et poden donar més d'un ensurt. I l'ensurt te'l pots emportar en aquella ocasió o poc més endavant, si et tornes a relaxar quan podries haver guanyat de 30 punts donant un cop a la taula al campionat.
Tot plegat, avui Pau ha fet un bon partit. El primer bon partit que li he vist en tot el Torneig. Ha defensat més que els altres dies, ha taponat, i malgrat que en una jugada Epi ha comentat "Gasol tiene que correr mucho más para llegar a defender", algun canvi hem pogut detectar. Els seus 19 punts en 24 minuts són una gran notícia, però encara ho són més els seus percentatges. De dos punts ha anat a assegurar, moltes vegades esmaixant, per fer un esplèndid 8/10. En els tirs lliures mostra algun signe de recuperació, signant un 60% (3/5).
Ara falta jugar contra l'amfitriona. Per a aquells que pensin que l'equip ja ha donat el tomb, dir-los que allò important per entendre el funcionament d'un grup són les repeticions. El mal joc, ja fos amb derrota (Lituània a Vilnius, Sèrbia i Turquia al campionat) o amb final molt ajustat a favor (Gran Bretanya i Eslovènia), no es pot arraconar del tot en la memòria fins que veiem si la Selecció repeteix dimecres contra Polònia els bons minuts que han tingut a la primer part contra Lituània. Doncs només si repeteixen i milloren aquests minuts d'intensitat, recuperacions, contraatacs, triples i esmaixades, podrem dir que "estan canviant" respecte a com havien enfrontat els darrers partits.
Uns instants després crec que ha estat Epi que ha nomenat a aquests jugadors, els que podríem dir que formen la "segona unitat": Raül, Llull, Mumbrú, Reyes, Marc. Una altra menció interessant ha fet Iturriaga. Ha dit que Claver podia ser "víctima del conservadurismo" que ha comportat els mals resultats i també el joc erràtic de la Selecció. Fins aquí els punts de coincidència.
Iturriaga ha seguit amb els comentaris dient que "es defícilmente comprensible" que se la jugués Llull, però que els seus motius tindria Scariolo. Ja hi tornem un altre cop. És tant fàcil carregar-se l'entrenador per a aquells que no són entrenadors ni tampoc periodistes (com el cas d'Iturriaga), que aquesta fragilitat l'hauríem de tenir molt més en compte. Decidir posar en dubte l'entrenador des dels mitjans de comunicació és una decisió potser fruit d'haver d'animar la retransmissió, però com ja he dit fa uns dies, desacreditar-lo des de dins de l'equip és quelcom de molt més seriós.
De tot el que s'ha dit en la retransmissió hem quedo amb l'opinió d'Epi de que malgrat s'estigués guanyant a Lituània, no estava gens clar a meitat del darrer quart si a més a més acabarien amb bones sensacions. Iturriaga i Calderón seguien amb la cançoneta de que la selecció "està bé", i la passió de Mel Otero ("Jorge, gran partido...") està totalment allunyada de la descripció acurada que podem fer com tècnics. De fet el propi Mel Otero ha revelat que en el darrer temps mort demanat per Scariolo aquestes haurien estat les seves paraules: "Hemos jugado un gran partido, no nos merecemos este final". Sembla que els jugadors, per seguir amb la tònica o accent crític cap al tècnic, no estaven d'acord amb la segona part de la frase de l'italià.
La virtut descriptiva de les paraules d'Iturriaga lloant a la segona unitat ha estat contestada per la concisió i encert de les paraules d'Epi: "No es el resultado, es el juego". Quina gran frase! Preocupats tots com estaven de guanyar si o si, de la manera com fos, sembla que ens oblidem que el joc necessita de les bones dinàmiques i de les bones sensacions. I aquest equip encara no acaba de sentir-les, dóna la impressió.
El cel ennuvolat s'ha aclarit, i fins i tot el més acèrrim defensor de la Selecció, l'absent Calderón, ha acabat certificant donant-li la raó a Epi i també a la segona part de la frase d' Scariolo: "Le estamos dando vidilla a un equipo que estaba totalmente muerto". Bé, amic Calderón, com bé sabràs en la vida s'ha de rematar les feines, sinó et poden donar més d'un ensurt. I l'ensurt te'l pots emportar en aquella ocasió o poc més endavant, si et tornes a relaxar quan podries haver guanyat de 30 punts donant un cop a la taula al campionat.
Tot plegat, avui Pau ha fet un bon partit. El primer bon partit que li he vist en tot el Torneig. Ha defensat més que els altres dies, ha taponat, i malgrat que en una jugada Epi ha comentat "Gasol tiene que correr mucho más para llegar a defender", algun canvi hem pogut detectar. Els seus 19 punts en 24 minuts són una gran notícia, però encara ho són més els seus percentatges. De dos punts ha anat a assegurar, moltes vegades esmaixant, per fer un esplèndid 8/10. En els tirs lliures mostra algun signe de recuperació, signant un 60% (3/5).
Ara falta jugar contra l'amfitriona. Per a aquells que pensin que l'equip ja ha donat el tomb, dir-los que allò important per entendre el funcionament d'un grup són les repeticions. El mal joc, ja fos amb derrota (Lituània a Vilnius, Sèrbia i Turquia al campionat) o amb final molt ajustat a favor (Gran Bretanya i Eslovènia), no es pot arraconar del tot en la memòria fins que veiem si la Selecció repeteix dimecres contra Polònia els bons minuts que han tingut a la primer part contra Lituània. Doncs només si repeteixen i milloren aquests minuts d'intensitat, recuperacions, contraatacs, triples i esmaixades, podrem dir que "estan canviant" respecte a com havien enfrontat els darrers partits.
diumenge, de setembre 13, 2009
MÉS LLENYA: DESPRÉS DE LA RELLISCADA DE MARC, ELS MITJANS DE COMUNICACIÓ
1. És bo informar-se bé. Les paraules de Marc a la reportera de l'Eurobasket i segons el video penjat a la pàgina oficial del campionat han estat: "This happens. When you play your last ball with a young player, with not a lot of experience, the referees don’t respect him a lot, when you have Pau Gasol and Juan Carlos Navarro, two great players on the court" (enllaç aquí).
Com es pot comprovar, les paraules són si fa no fa les que després ha expressat a La Sexta uns instants després. Si bé en les declaracions en anglès (hem de recordar que són diferents declaracions, i no versions ni res semblant) ha parlat expressament de la possible falta de respecte dels àrbitres cap a jugadors joves, la crítica a Llull i Scariolo es fa ben palesa: "un jugador jove, sense gaire experiència" i després "quan tens a pista Pau Gasol i Juan Carlos Navarro, dos grans jugadors".
De fet, a la pàgina de La Sexta deportes titulen: "La 'rajada' de Marc Gasol". El vídeo recull les següents paraules de Marc: "Bueno, es complicado. Teniendo a Pau en el campo, jugársela con el chico que ha llegado último, bueno... pasan a veces estas cosas."
2. El resum de vídeo del partit que és penjat a la pàgina de l'Eurobasket, de manera increïble i defugint la "moviola" de l'aficionat, no inclou la polèmica jugada de l'intent d'esmaixada de Llull. De la cistella de Navarro després de la passada desviada de Turkoglu per Ilyasova, a la antiesportiva de Llull, el buit de la jugada crítica (i font de crítiques) del partit. Tot un senyal.
3. Aquest mateix resum "políticament correcte", que si bé defuig de recollir les imatges de l'entrada de Llull, sí que inclou l'antiesportiva posterior de Llull, en dues presses diferents. La primera, lateral. La segona, que és pressa des de sota de la cistella espanyola, es veu com després de Llull... Tota la resta de jugadors estan encara a camp d'atac, per darrera de la línia de 6,25!!!! Impressionant. Fins i tot es veuen les botes de Gasol trepitjant la pintura de la zona turca; Rudy, al vèrtex de la zona; Reyes, no gaire més enllà (però si una mica més), pels volts del 6,25. (Atenció: haureu de tirar de pause - enllaç vídeo aquí)
Llull, que havia arribat fins la línia de fons després de rebre el tap, pren 20 metres d'avantatge a tots els seus companys a pista. Tota una instantània de l'esma per guanyar d'aquesta Selecció.
4. ALÇA MANELA! Fins i tot l'incendiari i hipercrític Jaume Rius, ben proper a l'òrbita Gasol per ser col·laborador habitual de Jaume Robirosa a la secció d'esports de TV3, s'apunta irreflexivament a la crema del seleccionador i diu en la seva crònica pel 3/24: "Aquest no és l'Europeu d'Espanya ni molt menys del seu seleccionador, Sergio Scariolo. No pot ser que amb 61 a 60 a favor de Turquia i amb la possesió de pilota per Espanya a 12 segons pel final sigui Sergi Llull qui s'hagi de jugar la cistella de la victòria pels espanyols, amb jugadors determinants a la pista com Navarro, Rudy i Pau Gasol. Resulta evident que alguna cosa passa en un equip que ha perdut una de les seves millors qualitats: la mentalitat de victòria." (enllaç vídeo aquí).
Ara tenim més entrenadors entre els periodistes dient què es pot fer i que no, quan Scariolo és un tècnic de primera línia. El que comentava de com s'anima la gent a caure en el perjudici de qui a l'equip, amb segons quin rol prèviament establert, ha de llençar el darrer tir. Aquesta ignorància tan severa de què són els rols i de com els prenen els jugadors em resulta indigesta com a tècnic sensible amb els assumptes de dinàmica grupal.
Com es pot comprovar, les paraules són si fa no fa les que després ha expressat a La Sexta uns instants després. Si bé en les declaracions en anglès (hem de recordar que són diferents declaracions, i no versions ni res semblant) ha parlat expressament de la possible falta de respecte dels àrbitres cap a jugadors joves, la crítica a Llull i Scariolo es fa ben palesa: "un jugador jove, sense gaire experiència" i després "quan tens a pista Pau Gasol i Juan Carlos Navarro, dos grans jugadors".
De fet, a la pàgina de La Sexta deportes titulen: "La 'rajada' de Marc Gasol". El vídeo recull les següents paraules de Marc: "Bueno, es complicado. Teniendo a Pau en el campo, jugársela con el chico que ha llegado último, bueno... pasan a veces estas cosas."
2. El resum de vídeo del partit que és penjat a la pàgina de l'Eurobasket, de manera increïble i defugint la "moviola" de l'aficionat, no inclou la polèmica jugada de l'intent d'esmaixada de Llull. De la cistella de Navarro després de la passada desviada de Turkoglu per Ilyasova, a la antiesportiva de Llull, el buit de la jugada crítica (i font de crítiques) del partit. Tot un senyal.
3. Aquest mateix resum "políticament correcte", que si bé defuig de recollir les imatges de l'entrada de Llull, sí que inclou l'antiesportiva posterior de Llull, en dues presses diferents. La primera, lateral. La segona, que és pressa des de sota de la cistella espanyola, es veu com després de Llull... Tota la resta de jugadors estan encara a camp d'atac, per darrera de la línia de 6,25!!!! Impressionant. Fins i tot es veuen les botes de Gasol trepitjant la pintura de la zona turca; Rudy, al vèrtex de la zona; Reyes, no gaire més enllà (però si una mica més), pels volts del 6,25. (Atenció: haureu de tirar de pause - enllaç vídeo aquí)
Llull, que havia arribat fins la línia de fons després de rebre el tap, pren 20 metres d'avantatge a tots els seus companys a pista. Tota una instantània de l'esma per guanyar d'aquesta Selecció.
4. ALÇA MANELA! Fins i tot l'incendiari i hipercrític Jaume Rius, ben proper a l'òrbita Gasol per ser col·laborador habitual de Jaume Robirosa a la secció d'esports de TV3, s'apunta irreflexivament a la crema del seleccionador i diu en la seva crònica pel 3/24: "Aquest no és l'Europeu d'Espanya ni molt menys del seu seleccionador, Sergio Scariolo. No pot ser que amb 61 a 60 a favor de Turquia i amb la possesió de pilota per Espanya a 12 segons pel final sigui Sergi Llull qui s'hagi de jugar la cistella de la victòria pels espanyols, amb jugadors determinants a la pista com Navarro, Rudy i Pau Gasol. Resulta evident que alguna cosa passa en un equip que ha perdut una de les seves millors qualitats: la mentalitat de victòria." (enllaç vídeo aquí).
Ara tenim més entrenadors entre els periodistes dient què es pot fer i que no, quan Scariolo és un tècnic de primera línia. El que comentava de com s'anima la gent a caure en el perjudici de qui a l'equip, amb segons quin rol prèviament establert, ha de llençar el darrer tir. Aquesta ignorància tan severa de què són els rols i de com els prenen els jugadors em resulta indigesta com a tècnic sensible amb els assumptes de dinàmica grupal.
ORGULL I PREJUDICI
Marc Gasol: “Lo que he dicho no es ni mucho menos una crítica”
Foto: Rafa Casal/MARCA
Com la novel·la de Jane Austen, el partit entre Turquia i Espanya ens parla d'una època. Si Austen ens retratava la societat anglesa de l'època victoriana, la Selecció Espanyola es parla d'una altra: l'actual. Però en totes dues es pertinent parlar d'orgull i de prejudici, com ho feia Austen.
El títol de la novel·la d'Austen em serveix a les mil meravelles per mirar de situar en context en el qual Marc Gasol dona la seva opinió sobre la darrera jugada d'atac del combinat ÑBA. Derrota en tota regla i Marc expressa: "Es complicado, teniendo a Pau en pista, jugarse la última con el chico, el último que ha llegado... pues pasan estas cosas".
Wow!, que dirien per allà Memphis, Portland o Los Angeles. Wow o potser my godness (Déu meu). Ha estat sentir les paraules de Marc i he pensat que, com semblava pel joc de l'equip, hi ha quelcom que no funciona gens ni mica en aquesta Selecció. Però anem a pams.
Per una banda, Marc estava posant en dubte l'estratègia decidida en el temps mort per Scariolo. Una desautorització en tota regla, de les pitjors ganivetades que se li poden donar a un entrenador. Desvetllava qui era el responsable d'aquella decisió, i per tant assenyalava a Scariolo com culpable de no haver escollit Pau com primera opció de la jugada. Això marca una tibantor entre jugador i tècnic, i ens indica algunes coses de l'ambient a l'equip. Després, encara que matisant les seves paraules, Marc ja havia dit el que pensava. Més enllà d'aquí no valen excuses ni disculpes, dons ja havia queda prou clar el seu parer.
Per una altra banda, al mateix temps, Marc "infantilitzava" a Llull. Dir-li "chico" no és només un gir lingüístic lògic en un jugador que ha passat la darrera temporada a l'NBA, parlant al mitjans en anglès. Si just abans de parlar per La Sexta, Marc havia dit algunes paraules en anglès per algun altre mitjà de comunicació, segons ell mateix ha declarat, sembla convincent que hagi "chico". El gir, seria interessant saber, podria ser "guy" (quelcom com "tio", una expressió col·loquial pels col·legues) o bé "boy" o "kid" (nen, xicot), que implica una diferència, una asimetria. En aquest cas es reforçaria la idea de que Llull és, segons Marc, "boy" (nen) entre homes.
L'orgull de la família Gasol, i de que en Pau no sigui el jugador escollit per realitzar el darrer tir, és defensat pel mitjà de la nissaga, en Marc. Li fa de germà i de "primo de Zumosol", defensant-lo. Sembla que un nucli dur dins l'equip li guarden les esquenes al recent campió de l'NBA. Pau no cal que obri boca, ja té en Marc que surt en defensa seva i critica a tort i a dret, malgrat les seqüeles que això pugui deixar dins de l'equip. Que són moltes.
Marc defensa el seu germà gran a capa i espasa, malgrat el 48% en tirs lliures a la 1ª fase o les evidents llacunes defensives, palesades un cop més, en aquest cas enfront un jovencell turc com Asik. 30 minuts de mitja i mals porcentatges, a banda de la fluixa defensa, és el resum que jo faig de la participació de Pau Gasol en el campionat.
El prejudici apareix, així mateix, en el moment que Marc es pensa que Juan Carlos o Pau han de ser, inevitablement, els referents d'aquest equip. Ell ho era, sense anar més lluny, durant tota la preparació. És que ha oblidat com feia jugar ell l'equip quan li feien arribar pilotes interiors? O potser juga tant perdut a la pista ja que actua, inconscientment, per donar-li l'opció al seu germà a que s'incorpori aviat al ritme de competició, malgrat no estigui al 100%?
Penso que Marc, a banda de moltes lectures i hipòtesis sobre els rols que ocupen els jugadors (els assignats per Scariolo a la pista, i també els que tenen dins la dinàmica grupal), ha fet una critica en tota regla, ben directa i evident, tant a l'entrenador com al seu company d'equip. No valen les lloances a Llull que després hagin volgut fer-li tant Pau com també en Marc, que ha dit que no se l'ha entès bé... Però se l'ha entès perfectament. La "valentia" que diuen que ha tingut Llull no serveix per corregir el que ha dit en Marc, un atac frontal a l'essència del que és un equip: un entrenador prenent decisions importants i un jugador decidit per complir-les.
Sembla que a ningú li agrada pensar en un cinc d'Espanya a pista sense Pau, Juan Carlos i, podríem incloure'l també, Ricky. Sembla que en el discurs d'aficionats no especialistes en bàsquet, periodistes o d'altres persones molt més enteses (el propi Marc, que de bàsquet en sap i força), no es planteja la possibilitat de que es pugui pensar en algú més oportú que un d'ells dos per fer "la" jugada. És com si tinguéssim por a obrir la porta a altres talents. Claver o Llull han fet mèrits per tenir més minuts, però no són el que esperem de Juan Carlos. Per la seva banda, Pau sembla insustituïble a ulls d'alguns. Sort que Felipe Reyes està participant més que el que va fer en el primer partit, però Garbajosa segueix irreconeixible i Marc té altres coses al cap enlloc de jugar i ser referent a la Selecció, com ho ha estat fins ara uns pocs dies.
El desconcert, doncs, està servit. Quelcom d'estrany i neguitós està habitant la Selecció. L'ombra del dubte s'escampa i arrela dins del grup. Però tot té la seva lògica. Mentre Scariolo alimenta els egos de jugadors erràtics en aquest campionat com Juan Carlos i Pau fent-los jugar encara que fallin, reforça postures com la de Marc, que creu insubstituïbles al seu germà i a Juan Carlos. Scariolo, a hores d'ara, reforça l'opinió popular (recordem: no tècnica) de que és necessari per aquest equip que se la jugui Navarro o Pau Gasol.
I és que, ha de quedar ben clar, alguns no han tingut ni l'oportunitat de lluitar per una pilota. Al cap i a la fi està la necessitat de defensar fort, rebotejar i córrer, i és quelcom que no tots els jugadors a pista ofereixen. Quelcom que ja hem vist que Llull o Marc sóc capaços de donar. La diferència resulta visible en el minuts a pista: Pau (28) en comparació a Marc (18) o Juan Carlos (32) en relació a Llull (8), Claver (0) o fins i tot Cabezas (0) per jugar amb dos bases.
Scariolo cava la seva tomba reforçant prejudicis com "els que han de jugar 30", no permetent que jugadors sense el "charm" de Pau o Juan Carlos puguin tenir l'oportunitat de treure endavant situacions complicades. L'orgull del clan Gasol(s)-Navarro creix i es dispara fins a extrems mai vistos fins al dia d'avui.
El títol de la novel·la d'Austen em serveix a les mil meravelles per mirar de situar en context en el qual Marc Gasol dona la seva opinió sobre la darrera jugada d'atac del combinat ÑBA. Derrota en tota regla i Marc expressa: "Es complicado, teniendo a Pau en pista, jugarse la última con el chico, el último que ha llegado... pues pasan estas cosas".
Wow!, que dirien per allà Memphis, Portland o Los Angeles. Wow o potser my godness (Déu meu). Ha estat sentir les paraules de Marc i he pensat que, com semblava pel joc de l'equip, hi ha quelcom que no funciona gens ni mica en aquesta Selecció. Però anem a pams.
Per una banda, Marc estava posant en dubte l'estratègia decidida en el temps mort per Scariolo. Una desautorització en tota regla, de les pitjors ganivetades que se li poden donar a un entrenador. Desvetllava qui era el responsable d'aquella decisió, i per tant assenyalava a Scariolo com culpable de no haver escollit Pau com primera opció de la jugada. Això marca una tibantor entre jugador i tècnic, i ens indica algunes coses de l'ambient a l'equip. Després, encara que matisant les seves paraules, Marc ja havia dit el que pensava. Més enllà d'aquí no valen excuses ni disculpes, dons ja havia queda prou clar el seu parer.
Per una altra banda, al mateix temps, Marc "infantilitzava" a Llull. Dir-li "chico" no és només un gir lingüístic lògic en un jugador que ha passat la darrera temporada a l'NBA, parlant al mitjans en anglès. Si just abans de parlar per La Sexta, Marc havia dit algunes paraules en anglès per algun altre mitjà de comunicació, segons ell mateix ha declarat, sembla convincent que hagi "chico". El gir, seria interessant saber, podria ser "guy" (quelcom com "tio", una expressió col·loquial pels col·legues) o bé "boy" o "kid" (nen, xicot), que implica una diferència, una asimetria. En aquest cas es reforçaria la idea de que Llull és, segons Marc, "boy" (nen) entre homes.
L'orgull de la família Gasol, i de que en Pau no sigui el jugador escollit per realitzar el darrer tir, és defensat pel mitjà de la nissaga, en Marc. Li fa de germà i de "primo de Zumosol", defensant-lo. Sembla que un nucli dur dins l'equip li guarden les esquenes al recent campió de l'NBA. Pau no cal que obri boca, ja té en Marc que surt en defensa seva i critica a tort i a dret, malgrat les seqüeles que això pugui deixar dins de l'equip. Que són moltes.
Marc defensa el seu germà gran a capa i espasa, malgrat el 48% en tirs lliures a la 1ª fase o les evidents llacunes defensives, palesades un cop més, en aquest cas enfront un jovencell turc com Asik. 30 minuts de mitja i mals porcentatges, a banda de la fluixa defensa, és el resum que jo faig de la participació de Pau Gasol en el campionat.
El prejudici apareix, així mateix, en el moment que Marc es pensa que Juan Carlos o Pau han de ser, inevitablement, els referents d'aquest equip. Ell ho era, sense anar més lluny, durant tota la preparació. És que ha oblidat com feia jugar ell l'equip quan li feien arribar pilotes interiors? O potser juga tant perdut a la pista ja que actua, inconscientment, per donar-li l'opció al seu germà a que s'incorpori aviat al ritme de competició, malgrat no estigui al 100%?
Penso que Marc, a banda de moltes lectures i hipòtesis sobre els rols que ocupen els jugadors (els assignats per Scariolo a la pista, i també els que tenen dins la dinàmica grupal), ha fet una critica en tota regla, ben directa i evident, tant a l'entrenador com al seu company d'equip. No valen les lloances a Llull que després hagin volgut fer-li tant Pau com també en Marc, que ha dit que no se l'ha entès bé... Però se l'ha entès perfectament. La "valentia" que diuen que ha tingut Llull no serveix per corregir el que ha dit en Marc, un atac frontal a l'essència del que és un equip: un entrenador prenent decisions importants i un jugador decidit per complir-les.
Sembla que a ningú li agrada pensar en un cinc d'Espanya a pista sense Pau, Juan Carlos i, podríem incloure'l també, Ricky. Sembla que en el discurs d'aficionats no especialistes en bàsquet, periodistes o d'altres persones molt més enteses (el propi Marc, que de bàsquet en sap i força), no es planteja la possibilitat de que es pugui pensar en algú més oportú que un d'ells dos per fer "la" jugada. És com si tinguéssim por a obrir la porta a altres talents. Claver o Llull han fet mèrits per tenir més minuts, però no són el que esperem de Juan Carlos. Per la seva banda, Pau sembla insustituïble a ulls d'alguns. Sort que Felipe Reyes està participant més que el que va fer en el primer partit, però Garbajosa segueix irreconeixible i Marc té altres coses al cap enlloc de jugar i ser referent a la Selecció, com ho ha estat fins ara uns pocs dies.
El desconcert, doncs, està servit. Quelcom d'estrany i neguitós està habitant la Selecció. L'ombra del dubte s'escampa i arrela dins del grup. Però tot té la seva lògica. Mentre Scariolo alimenta els egos de jugadors erràtics en aquest campionat com Juan Carlos i Pau fent-los jugar encara que fallin, reforça postures com la de Marc, que creu insubstituïbles al seu germà i a Juan Carlos. Scariolo, a hores d'ara, reforça l'opinió popular (recordem: no tècnica) de que és necessari per aquest equip que se la jugui Navarro o Pau Gasol.
I és que, ha de quedar ben clar, alguns no han tingut ni l'oportunitat de lluitar per una pilota. Al cap i a la fi està la necessitat de defensar fort, rebotejar i córrer, i és quelcom que no tots els jugadors a pista ofereixen. Quelcom que ja hem vist que Llull o Marc sóc capaços de donar. La diferència resulta visible en el minuts a pista: Pau (28) en comparació a Marc (18) o Juan Carlos (32) en relació a Llull (8), Claver (0) o fins i tot Cabezas (0) per jugar amb dos bases.
Scariolo cava la seva tomba reforçant prejudicis com "els que han de jugar 30", no permetent que jugadors sense el "charm" de Pau o Juan Carlos puguin tenir l'oportunitat de treure endavant situacions complicades. L'orgull del clan Gasol(s)-Navarro creix i es dispara fins a extrems mai vistos fins al dia d'avui.
Avui hem vist la veritable cara de la Selecció, no només pel seu nivell a pista contra els otomans, sinó també en el seu funcionament grupal i les tecles que toca el seleccionador. Ara caldrà veure de què pren nota Scariolo, si parlarà amb paraules o bé amb fets. O el que és el mateix, si farà la vista grossa després de la greu i notòria insubordinació de Marc Gasol.
divendres, de setembre 11, 2009
PER QUÈ NO CARBUREN ENCARA?
Llegint alguns dels darrers posts dels blocs que més acostumo a visitar (ho confesso: són el del Capità Enciam a terra.es i el de Kantinu), a més a més de llegir els titulars que hi ha a la pàgina web de la FEB amb declaracions de Saez i Scariolo, penso: no dona la sensació que aquest grup de jugadors, tècnics i dirigents estan jugant amb foc després de la memorable lliçó de bàsquet de Sèrbia, i els agònics triomfs davant de Gran Bretanya i Eslovènia?
No em dona la sensació de que hi hagi alarma enlloc, quan a mi se m'estan disparant totes i cadascuna de les que tinc. Parlen de "confiança", de que no podia ser tot un llit de roses... Però mirem amb atenció: Espanya, la que porta per senyera el segell ÑBA, ha estat al límit de quedar despenjada de la lluita per les medalles... sinó fos per la ventafocs de Gran Bretanya i una Eslovènia que sempre promet molt, però que després no li demanis que faci un podi.
Per mi, malgrat els números de Pau Gasol (hem de tenir en compte els percentatges de tir, i pensar en tot allò que no reflecteixen les estadístiques... com ara defensa 1x1, puntejar tirs llunyans o els rebots ofensius condedits al rival), els jugadors que més m'estan agradant amb el que portem de campionat són, en aquest ordre: 1.Reyes, 2.Llull, 3.Rudy, 4.Raul.
1. Reyes. Va estar esplèndid contra Sèrbia en el partit inaugural, i la necessitat (no estic segur si tècnica o bé de promoció del producte) de posar a Pau i, també, a Garbajosa, van fer que només comptés amb 14 minuts. Va fer 12 punts i potser hagués pogut fer alguna cosa més... si hagués jugat més Brillant en el tercer partit, amb 34 minuts de 45 possibles (també per la lesió de Garbajosa), i 17 punts. Si Marc no espavila i Pau segueix fallant tirs lliures i grinyolant en defensa, ha de ser titular a la segona fase.
2.Llull. Segon millor percentatge triplista de l'equip (3/7, un 42,9%), després de Claver (2/2 en 24 minuts jugats). Claver i Llull estan per davant de Pau (2/5, 40%), Rudy (5/13, un 38,5%) i Navarro (5/17, un infame 24,9%). Amb Llull, defensa i contraatacs assegurats. Contra Sèrbia, però, va cometre quatre pèrdues i contra Gran Bretanya no va anotar en 10 minuts a pista. Pecats de joventut, ja se sap. Però tota la resta, un gran debut, molta grapa.
3.Rudy. El vam trobar a faltar al primer partit. Després, àmplia participació (26,5 minuts), potser per que Navarro tampoc està massa fi. Punts, faltes provocades però amb el contrapunt perillós de que li assenyalin alguna tècnica per simulació quan rep algun contacte o per provocar als rivals.
4.Raül. Si, si, de moment el base que més m'està agradant. 12 minuts contra Sèrbia i 12 més contra Gran Bretanya. Crec que la titularitat de Ricky és discutible, malgrat el seu instint per recuperar pilotes o per defensar al seu nou company, Jaka Lakovic. Per ara Raül és l'únic que he vist que cridava als companys per dir-los quelcom durant el partit, per esperonar-los o llegir-los la cartilla.
Com sempre, quan dona la sensació que és "obligat" que juguin alguns jugadors (com Garbajosa al primer partit: 0 punts en 16 minuts), Pau Gasol (més de 25 per partit sense haver fer cap partit de preparació... i amb 13/27 en tirs lliures, un 48,1%), Ricky, o fins i tot Navarro quan no està fi, no només és que juguin jugadors que no estan al màxim. El més rellevant és que se'ls pren l'oportunitat a uns altres que si podrien demostrat estar a alt nivell.
Bé, veurem què passa a la segona fase. Turquia és tot menys un equip fàcil, Polònia juga a casa i té un cinc inicial força competitiu (la banqueta és una altra cosa), i Lituània és capaç del millor i el pitjor... Però fa una setmana va guanyar convincentment a Espanya de +20. La qüestió és, a partir d'ara i quan ja (gairebé) no valen els passos en fals, si juguen els que estan més "endollats" aquell dia, o bé el tècnic decideix posar els que haurien d'estar-ho "per decret" (o per estatus, digueu-ho com vulgueu).
Jugar amb jugadors que no estan al seu màxim, que els falta esperit de lluita o prou concentració, té, evidentment, aquests riscos. Senyors i senyores: barrar-li el pas als companys que no han tingut ocasió de demostrar si estan "endollats" és el preu que es paga, així com una seguit immens de patiments. Tot això, doncs, veient que els escollits per Scariolo per jugar més minuts puguin arribar a ser irreconeixibles en el seu joc, tal com els hem conegut darrerament, i així també la Selecció, que juga amb foc.
No em dona la sensació de que hi hagi alarma enlloc, quan a mi se m'estan disparant totes i cadascuna de les que tinc. Parlen de "confiança", de que no podia ser tot un llit de roses... Però mirem amb atenció: Espanya, la que porta per senyera el segell ÑBA, ha estat al límit de quedar despenjada de la lluita per les medalles... sinó fos per la ventafocs de Gran Bretanya i una Eslovènia que sempre promet molt, però que després no li demanis que faci un podi.
Per mi, malgrat els números de Pau Gasol (hem de tenir en compte els percentatges de tir, i pensar en tot allò que no reflecteixen les estadístiques... com ara defensa 1x1, puntejar tirs llunyans o els rebots ofensius condedits al rival), els jugadors que més m'estan agradant amb el que portem de campionat són, en aquest ordre: 1.Reyes, 2.Llull, 3.Rudy, 4.Raul.
1. Reyes. Va estar esplèndid contra Sèrbia en el partit inaugural, i la necessitat (no estic segur si tècnica o bé de promoció del producte) de posar a Pau i, també, a Garbajosa, van fer que només comptés amb 14 minuts. Va fer 12 punts i potser hagués pogut fer alguna cosa més... si hagués jugat més Brillant en el tercer partit, amb 34 minuts de 45 possibles (també per la lesió de Garbajosa), i 17 punts. Si Marc no espavila i Pau segueix fallant tirs lliures i grinyolant en defensa, ha de ser titular a la segona fase.
2.Llull. Segon millor percentatge triplista de l'equip (3/7, un 42,9%), després de Claver (2/2 en 24 minuts jugats). Claver i Llull estan per davant de Pau (2/5, 40%), Rudy (5/13, un 38,5%) i Navarro (5/17, un infame 24,9%). Amb Llull, defensa i contraatacs assegurats. Contra Sèrbia, però, va cometre quatre pèrdues i contra Gran Bretanya no va anotar en 10 minuts a pista. Pecats de joventut, ja se sap. Però tota la resta, un gran debut, molta grapa.
3.Rudy. El vam trobar a faltar al primer partit. Després, àmplia participació (26,5 minuts), potser per que Navarro tampoc està massa fi. Punts, faltes provocades però amb el contrapunt perillós de que li assenyalin alguna tècnica per simulació quan rep algun contacte o per provocar als rivals.
4.Raül. Si, si, de moment el base que més m'està agradant. 12 minuts contra Sèrbia i 12 més contra Gran Bretanya. Crec que la titularitat de Ricky és discutible, malgrat el seu instint per recuperar pilotes o per defensar al seu nou company, Jaka Lakovic. Per ara Raül és l'únic que he vist que cridava als companys per dir-los quelcom durant el partit, per esperonar-los o llegir-los la cartilla.
Com sempre, quan dona la sensació que és "obligat" que juguin alguns jugadors (com Garbajosa al primer partit: 0 punts en 16 minuts), Pau Gasol (més de 25 per partit sense haver fer cap partit de preparació... i amb 13/27 en tirs lliures, un 48,1%), Ricky, o fins i tot Navarro quan no està fi, no només és que juguin jugadors que no estan al màxim. El més rellevant és que se'ls pren l'oportunitat a uns altres que si podrien demostrat estar a alt nivell.
Bé, veurem què passa a la segona fase. Turquia és tot menys un equip fàcil, Polònia juga a casa i té un cinc inicial força competitiu (la banqueta és una altra cosa), i Lituània és capaç del millor i el pitjor... Però fa una setmana va guanyar convincentment a Espanya de +20. La qüestió és, a partir d'ara i quan ja (gairebé) no valen els passos en fals, si juguen els que estan més "endollats" aquell dia, o bé el tècnic decideix posar els que haurien d'estar-ho "per decret" (o per estatus, digueu-ho com vulgueu).
Jugar amb jugadors que no estan al seu màxim, que els falta esperit de lluita o prou concentració, té, evidentment, aquests riscos. Senyors i senyores: barrar-li el pas als companys que no han tingut ocasió de demostrar si estan "endollats" és el preu que es paga, així com una seguit immens de patiments. Tot això, doncs, veient que els escollits per Scariolo per jugar més minuts puguin arribar a ser irreconeixibles en el seu joc, tal com els hem conegut darrerament, i així també la Selecció, que juga amb foc.
dilluns, de setembre 07, 2009
FORMAR I GUANYAR
Dusan Ivkovic ha donat tota una lliçó de bàsquet amb els jovincells de la selecció sèrbia en la jornada inaugural de l'Eurobasket 2009. En la tant absurda i habitual disjuntiva de jugar per formar o jugar per guanyar, el veterà tècnic serbi ha demostrat com dosificar una plantilla de 12 jugadors on només ha quedat un jugador sense participar, el base Bojan Popovic, i a més a més tombar l'actual campiona del Món, sots campiona d'Europa i també Olímpica.
Amb l'entrada ja a la segona part del gegant Raduljica i del tot terreny Bjelica, Ivkovic havia donat entrada a tot un reguitzell de jugadors a banda de també tenir un marge a favor de 15 punts des de mitjans de segon quart. No s'ha posat gaire nerviós quan la selecció espanyola ha retallat la diferència a 9 punts, i ha seguit amb les seves rotacions.
Els comentaristes de La Sexta veien un altre partit, com és habitual en ells, i expressaven una certa estranyesa alhora de dels canvis que feia Ivkovic. "Es fa estrany que faci jugar jugadors que no han participat en els dos primers quarts", deia algun d'ells. No s'havien parat a pensar que, com bé havien apuntat ells mateixos alguns minuts abans, aquesta selecció de Sèrbia s'està preparant a un grup ben jove de jugadors (Krstic seria un dels veterans, i només té 26 anys) que vol tornar a fer bé les coses i arribar en les millors condicions als Jocs Olímpics de Londres 2012.
Em trec el barret davant un bàsquet seriós i efectiu, sense gaire floritures. La jugada que per mi retrata millor el partit són Raduljica i Velickovic (el '5' i el '4' de l'equip) corrent el contraatac pel carril central, i enllestint una jugada de passada llarga que rep Raduljica i que suament ha assistit sobre bot a Velickovic, que a encistellat amb una safata amb la ma esquerra. Tota una declaració d'intencions del bàsquet total que ofereixen els serbis, amb moviment constant en atac i amb homes grans que poden jugar oberts o córrer la pista. Milan Macvan ha estat mostrant pinzellades de la seva indubtable maduresa, i haig de dir que és un jugador que admiro molt des de que el vaig veure al Torneig Júnior d'Hospitalet.
Per part d'Espanya, molt pocs arguments per guanyar en el debut al campionat. Només Raül en el segon quart, amb la seva direcció i punts, i Llull en la recta final, amb un triple i un parell de cistelles fàcils en contraatac, han donat alguna nota positiva. Alarmants els pocs minuts de Reyes (14 crec que han estat) quan ha aportat 11 punts i 6 rebots, mentre que els dos Gasols i Garbajosa han estat irreconeixibles. Els serbis s'han encarregat d'anar tallant els contraatacs que treia Ricky, que ha fet un partit discret. Navarro, espès tot el partit, i un Claver que ha perdut la titularitat per un Mumbrú que tampoc ha tingut gens d'encert.
L'esperança per demà i demà passat és que millorin tots ells i que Rudy estigui en condicions de jugar. Pau ha estat bé quan ha entrat com primer recanvi interior, però no ha fet res de bo a la segona part, on els pivots serbis han anotat i rebotejat a plaer, mentre ell anava a la línia i fallava els tirs lliures. L'he notat especialment falta de sensacions amb les seves mans, perdent alguna passada dels companys o algun rebot.
Així, Sèrbia ha estat molt superior, ha merescut la victòria i, a més a més, ha demostrat que es pot jugar per guanyar mentre estàs formant els jugadores que en el futur han de resoldre campionats. Felicitats, mestre Ivkovic!
Amb l'entrada ja a la segona part del gegant Raduljica i del tot terreny Bjelica, Ivkovic havia donat entrada a tot un reguitzell de jugadors a banda de també tenir un marge a favor de 15 punts des de mitjans de segon quart. No s'ha posat gaire nerviós quan la selecció espanyola ha retallat la diferència a 9 punts, i ha seguit amb les seves rotacions.
Els comentaristes de La Sexta veien un altre partit, com és habitual en ells, i expressaven una certa estranyesa alhora de dels canvis que feia Ivkovic. "Es fa estrany que faci jugar jugadors que no han participat en els dos primers quarts", deia algun d'ells. No s'havien parat a pensar que, com bé havien apuntat ells mateixos alguns minuts abans, aquesta selecció de Sèrbia s'està preparant a un grup ben jove de jugadors (Krstic seria un dels veterans, i només té 26 anys) que vol tornar a fer bé les coses i arribar en les millors condicions als Jocs Olímpics de Londres 2012.
Em trec el barret davant un bàsquet seriós i efectiu, sense gaire floritures. La jugada que per mi retrata millor el partit són Raduljica i Velickovic (el '5' i el '4' de l'equip) corrent el contraatac pel carril central, i enllestint una jugada de passada llarga que rep Raduljica i que suament ha assistit sobre bot a Velickovic, que a encistellat amb una safata amb la ma esquerra. Tota una declaració d'intencions del bàsquet total que ofereixen els serbis, amb moviment constant en atac i amb homes grans que poden jugar oberts o córrer la pista. Milan Macvan ha estat mostrant pinzellades de la seva indubtable maduresa, i haig de dir que és un jugador que admiro molt des de que el vaig veure al Torneig Júnior d'Hospitalet.
Per part d'Espanya, molt pocs arguments per guanyar en el debut al campionat. Només Raül en el segon quart, amb la seva direcció i punts, i Llull en la recta final, amb un triple i un parell de cistelles fàcils en contraatac, han donat alguna nota positiva. Alarmants els pocs minuts de Reyes (14 crec que han estat) quan ha aportat 11 punts i 6 rebots, mentre que els dos Gasols i Garbajosa han estat irreconeixibles. Els serbis s'han encarregat d'anar tallant els contraatacs que treia Ricky, que ha fet un partit discret. Navarro, espès tot el partit, i un Claver que ha perdut la titularitat per un Mumbrú que tampoc ha tingut gens d'encert.
L'esperança per demà i demà passat és que millorin tots ells i que Rudy estigui en condicions de jugar. Pau ha estat bé quan ha entrat com primer recanvi interior, però no ha fet res de bo a la segona part, on els pivots serbis han anotat i rebotejat a plaer, mentre ell anava a la línia i fallava els tirs lliures. L'he notat especialment falta de sensacions amb les seves mans, perdent alguna passada dels companys o algun rebot.
Així, Sèrbia ha estat molt superior, ha merescut la victòria i, a més a més, ha demostrat que es pot jugar per guanyar mentre estàs formant els jugadores que en el futur han de resoldre campionats. Felicitats, mestre Ivkovic!
dimarts, de setembre 01, 2009
NATÀLIA RODRIGUEZ, DE LA SANCIÓ AL PREMI
L'altre dia em feia ressò de l'embolicada situació en la que s'havia vist immersa l'atleta tarragonina Natàlia Rodriguez. En aquell primer article em referia al vet al que s'havia vist exposada la frustrada primera classificada de la final de 1.500 en els recents Mundials d'atletisme. En la cerca d'informació hi va haver quelcom que em va fer posar en guàrdia.
Segons redacta Luis F. Gago a ideal.es: "Desde la cúpula nacional se transmitió también que a Natalia se la consideraría, a efectos de becas, como una campeona. Se le dará el mismo trato que a Marta Domínguez, por lo que percibirá en conceptos diferentes de ayudas y subvenciones, un total de 120.000 euros repartidos en dos años. Esta es la máxima dotación económica prevista para los deportistas, a través del plan ADO."
Em vaig quedar esparverat. La mesura del Consejo Superior de Deportes sembla clar: malgrat haver estat desqualificada, li tindrem en compte els mèrits. Em dona la sensació que aquest és un missatge molt poc "educatiu". Sembla ser que malgrat haver desequilibrat una rival i haver trepitjat fora de la pista, les autoritats esportives espanyoles la vulguin seguir considerant una campiona a efectes de beques.Perdoneu-me, però el que va aconseguir Marta Domínguez, l'atleta de Palència, si que va ser un or. Natàlia Rodriguez podria haver-lo aconseguit ni no s'hagués ficat en aquest sidral, quelcom que ella mateixa va dir després, en arribar a Espanya.
Allò aconseguit per Marta o Paquito a Berlín no és el mateix que va aconseguir Natàlia, amb tot el meu respecte per la reacció sencera (i sincera) de l'atleta tarragonina. I per tant no mereix el mateix tracte. A algú se li acut dir que la final entre Barça i Panathinaikos amb el tap il·legal de Vrankovic sobre José Antonio Montero mereixés que després li paguessin diners al Barça, havent perdut de la final, com si fos realment el campió?
I tornem, aleshores, a un tema ja conegut: els premis i els càstigs. Sembla que el Consejo vulgui "premiar" Natàlia amb una beca de campiona per haver estat "castigada". Però en això estan ben equivocats. La Federació d'Atletisme va sancionar Natàlia, és a dir, va aplicar la norma i en conseqüència va quedar fora del podi. La sanció, como ja he dit, ens recorda que actuar té conseqüències. El discurs dels premis i càstigs gens tenen a veure amb el que passa. No pot ser que després de la maniobra manipuladora de l'organització del míting de Zurich vulgui "corregir-se" la relliscada, la pixada fora de test, i "recompensar" l'atleta per un èxit que de fet no va assolir.
Segons redacta Luis F. Gago a ideal.es: "Desde la cúpula nacional se transmitió también que a Natalia se la consideraría, a efectos de becas, como una campeona. Se le dará el mismo trato que a Marta Domínguez, por lo que percibirá en conceptos diferentes de ayudas y subvenciones, un total de 120.000 euros repartidos en dos años. Esta es la máxima dotación económica prevista para los deportistas, a través del plan ADO."
Em vaig quedar esparverat. La mesura del Consejo Superior de Deportes sembla clar: malgrat haver estat desqualificada, li tindrem en compte els mèrits. Em dona la sensació que aquest és un missatge molt poc "educatiu". Sembla ser que malgrat haver desequilibrat una rival i haver trepitjat fora de la pista, les autoritats esportives espanyoles la vulguin seguir considerant una campiona a efectes de beques.Perdoneu-me, però el que va aconseguir Marta Domínguez, l'atleta de Palència, si que va ser un or. Natàlia Rodriguez podria haver-lo aconseguit ni no s'hagués ficat en aquest sidral, quelcom que ella mateixa va dir després, en arribar a Espanya.
Allò aconseguit per Marta o Paquito a Berlín no és el mateix que va aconseguir Natàlia, amb tot el meu respecte per la reacció sencera (i sincera) de l'atleta tarragonina. I per tant no mereix el mateix tracte. A algú se li acut dir que la final entre Barça i Panathinaikos amb el tap il·legal de Vrankovic sobre José Antonio Montero mereixés que després li paguessin diners al Barça, havent perdut de la final, com si fos realment el campió?
I tornem, aleshores, a un tema ja conegut: els premis i els càstigs. Sembla que el Consejo vulgui "premiar" Natàlia amb una beca de campiona per haver estat "castigada". Però en això estan ben equivocats. La Federació d'Atletisme va sancionar Natàlia, és a dir, va aplicar la norma i en conseqüència va quedar fora del podi. La sanció, como ja he dit, ens recorda que actuar té conseqüències. El discurs dels premis i càstigs gens tenen a veure amb el que passa. No pot ser que després de la maniobra manipuladora de l'organització del míting de Zurich vulgui "corregir-se" la relliscada, la pixada fora de test, i "recompensar" l'atleta per un èxit que de fet no va assolir.
dimecres, d’agost 26, 2009
NATÀLIA RODRIGUEZ, DE LA SANCIÓ AL CÀSTIG
La corredora tarragonina va tenir, fa pocs dies, el més amarg final de carrera que es podia esperar. Encara i arribar primera al final dels 1.500 metres, sabia que tenia molt números de ser desqualificada de la cursa, com així va ser.
Els telenotícies han recollit abastament la informació. De la sensació inicial de "no hi havia per tant" per alguns mitjans es va passar a la comprensió, fruit també de la reacció mesurada de la corredora. Tot semblava resolt amb la redistribució de les medalles, i la sensació de que en el pròxim míting Natàlia Rodriguez podria demostrar el seu bon estat de forma.
Fins aquí, i segons el reglament de la Federació d'Atletisme, la desqüalificació d'una atleta "susceptible (o sospechoso) de haber derribado" a un altre atleta quedava en concentrada en l'amargor i el desencís. La mateixa atleta tarragonina, amb sobrietat, va afirmar que va ser "una tàctica de carrera poc encertada" la de voler avançar per l'interior en el moment que ho va fer. Unes paraules que la honren, quina altra cosa puc dir. I és que reconèixer el que és, el que hi ha, és una virtut que costa de trobar.
El que m'ha sorprès és que uns dies després de que la corredora quedés sense medalla, amb lògica segons el que explicava la pròpia corredora (sobretot per un estrany de l’atletisme com jo), és que el tema no hagi quedat aquí. L'anunci que la tarragonina estarà vetada al míting de Zurich resulta del tot increïble: és el pas de la sanció dins del reglament al càstig, d'allò que contempla la norma a allò indiscriminat, fruit de una resolució del que difícilment podem treure l'aigua clara. Ser vetada no té relació amb el que ha passat, doncs negar-li la participació és un fet a discreció de l'organització, i no sembla que segon cap norma establerta. Però sembla l'excusa perfecte de l'organització.
Algunes circumstàncies que sembla que es tenen en compte són que l'organització no es vol "mullar" (típic dels suissos en això de voler ser neutrals), ni provocar reaccions d'animadversió del públic. Com també que es vol fer un camí planer per la medalla d'or del Mundial, l'atleta de Bahrein Maryam Yusuf Jamal, per tal de que l'altleta faci una gran marca. Vaja, quin seguit de despropòsits, quin míting més descafeïnat.
És com imaginar-nos que a l'Open de tennis dels EUA convidin a Federer, però no cridin a Nadal o a Murray o a Djokovic, per tal d'aplanar-li el camí. Tampoc m'imagino als organitzadors del torneig de Wimblendon de fa un parell de dècades deixant fora a John McEnroe per possibles reaccions d'animadversió del públic. I el tennista si que la feia grossa de veritat, no com la tarragonina. Ella, que ja ha pagat pel seu error, per la seva infracció i ha estat sancionada, retirant-li el primer lloc. El que ve després és càstig, interessos polítics o econòmics, i excuses de pa sucat amb oli.
Per un altre escrit proper queda pendent de reflexionar sobre una informació que m'ha deixat pensatiu. Segons redacta Luis F. Gago a ideal.es: "Desde la cúpula nacional se transmitió también que a Natalia se la consideraría, a efectos de becas, como una campeona. Se le dará el mismo trato que a Marta Domínguez, por lo que percibirá en conceptos diferentes de ayudas y subvenciones, un total de 120.000 euros repartidos en dos años. Esta es la máxima dotación económica prevista para los deportistas, a través del plan ADO." En parlaré aviat, quan hagi barrinat una mica el tema.
Els telenotícies han recollit abastament la informació. De la sensació inicial de "no hi havia per tant" per alguns mitjans es va passar a la comprensió, fruit també de la reacció mesurada de la corredora. Tot semblava resolt amb la redistribució de les medalles, i la sensació de que en el pròxim míting Natàlia Rodriguez podria demostrar el seu bon estat de forma.
Fins aquí, i segons el reglament de la Federació d'Atletisme, la desqüalificació d'una atleta "susceptible (o sospechoso) de haber derribado" a un altre atleta quedava en concentrada en l'amargor i el desencís. La mateixa atleta tarragonina, amb sobrietat, va afirmar que va ser "una tàctica de carrera poc encertada" la de voler avançar per l'interior en el moment que ho va fer. Unes paraules que la honren, quina altra cosa puc dir. I és que reconèixer el que és, el que hi ha, és una virtut que costa de trobar.
El que m'ha sorprès és que uns dies després de que la corredora quedés sense medalla, amb lògica segons el que explicava la pròpia corredora (sobretot per un estrany de l’atletisme com jo), és que el tema no hagi quedat aquí. L'anunci que la tarragonina estarà vetada al míting de Zurich resulta del tot increïble: és el pas de la sanció dins del reglament al càstig, d'allò que contempla la norma a allò indiscriminat, fruit de una resolució del que difícilment podem treure l'aigua clara. Ser vetada no té relació amb el que ha passat, doncs negar-li la participació és un fet a discreció de l'organització, i no sembla que segon cap norma establerta. Però sembla l'excusa perfecte de l'organització.
Algunes circumstàncies que sembla que es tenen en compte són que l'organització no es vol "mullar" (típic dels suissos en això de voler ser neutrals), ni provocar reaccions d'animadversió del públic. Com també que es vol fer un camí planer per la medalla d'or del Mundial, l'atleta de Bahrein Maryam Yusuf Jamal, per tal de que l'altleta faci una gran marca. Vaja, quin seguit de despropòsits, quin míting més descafeïnat.
És com imaginar-nos que a l'Open de tennis dels EUA convidin a Federer, però no cridin a Nadal o a Murray o a Djokovic, per tal d'aplanar-li el camí. Tampoc m'imagino als organitzadors del torneig de Wimblendon de fa un parell de dècades deixant fora a John McEnroe per possibles reaccions d'animadversió del públic. I el tennista si que la feia grossa de veritat, no com la tarragonina. Ella, que ja ha pagat pel seu error, per la seva infracció i ha estat sancionada, retirant-li el primer lloc. El que ve després és càstig, interessos polítics o econòmics, i excuses de pa sucat amb oli.
Per un altre escrit proper queda pendent de reflexionar sobre una informació que m'ha deixat pensatiu. Segons redacta Luis F. Gago a ideal.es: "Desde la cúpula nacional se transmitió también que a Natalia se la consideraría, a efectos de becas, como una campeona. Se le dará el mismo trato que a Marta Domínguez, por lo que percibirá en conceptos diferentes de ayudas y subvenciones, un total de 120.000 euros repartidos en dos años. Esta es la máxima dotación económica prevista para los deportistas, a través del plan ADO." En parlaré aviat, quan hagi barrinat una mica el tema.
dijous, d’agost 20, 2009
FEEDBACK EN L'EXECUCIÓ MOTRIU
Ahir em banyava a la piscina (piscina és un dir: un petit vas inflable) amb la meva neboda, com ja portem unes quantes tardes aquest estiu, i de cop i volta em va dir:
Ara creuaré la piscina bussejant i amb els ulls tancats, i m'has de dir si em desvio de la línia recta quan arribi a l'altra banda.
Vaig tenir un esglai fruit de la sorpresa i de la il·lusió de sentir el que em semblava que estava sentint. La meva neboda de 9 anys m'estava demanant un feedback extern per la seva execució motriu! Sense disposar d'estímuls visuals, li feia falta un cert tipus d'informació per tal de que pogués corregir la seva trajectòria si ella es desviava. Em va semblar una situació interessant en la que posar en pràctica alguns dels meus coneixements sobre cibernètica.
Com bon seguidor de Gregory Bateson, vaig estar alerta per tal de descobrir la pauta de la seva conducta. Ho havia de fer sense precipitar-me, veient a partir de la repetició com s’estava orientant per sota de l’aigua. Vaig veure que en dues ocasions es desviava lleugerament a la dreta. Li vaig dir tots dos cops, i després -en en meu afany de barrejar el meu rol de tiet amb el d'entrenador- vaig afegir:
Estàs anant una mica cap a la teva esquerra cada cop que et desvies. Ara, per tal d'anar recta, mira d'anar una mica, molt poc, cap a la teva dreta quan estiguis bussejant. Així aniràs recta.
La desviació era petita, però la distància a recórrer també ho era, així que calia fer alguna modificació. Tot i que ella tenia la sensació d'estar bussejant en línia recta, necessitava algun tipus d'ajustament. Ara bé, no podia dir-li que girés massa cap a la dreta, doncs aleshores realment aniria cap a la dreta, enlloc de mantenir una trajectòria meridianament recta.
D'alguna manera vaig monitoritzar la seva execució i li vaig donar un tipus d'informació, a mode de feedback, per mirar d'ajustar el seu recorregut submarí.
Ara creuaré la piscina bussejant i amb els ulls tancats, i m'has de dir si em desvio de la línia recta quan arribi a l'altra banda.
Vaig tenir un esglai fruit de la sorpresa i de la il·lusió de sentir el que em semblava que estava sentint. La meva neboda de 9 anys m'estava demanant un feedback extern per la seva execució motriu! Sense disposar d'estímuls visuals, li feia falta un cert tipus d'informació per tal de que pogués corregir la seva trajectòria si ella es desviava. Em va semblar una situació interessant en la que posar en pràctica alguns dels meus coneixements sobre cibernètica.
Com bon seguidor de Gregory Bateson, vaig estar alerta per tal de descobrir la pauta de la seva conducta. Ho havia de fer sense precipitar-me, veient a partir de la repetició com s’estava orientant per sota de l’aigua. Vaig veure que en dues ocasions es desviava lleugerament a la dreta. Li vaig dir tots dos cops, i després -en en meu afany de barrejar el meu rol de tiet amb el d'entrenador- vaig afegir:
Estàs anant una mica cap a la teva esquerra cada cop que et desvies. Ara, per tal d'anar recta, mira d'anar una mica, molt poc, cap a la teva dreta quan estiguis bussejant. Així aniràs recta.
La desviació era petita, però la distància a recórrer també ho era, així que calia fer alguna modificació. Tot i que ella tenia la sensació d'estar bussejant en línia recta, necessitava algun tipus d'ajustament. Ara bé, no podia dir-li que girés massa cap a la dreta, doncs aleshores realment aniria cap a la dreta, enlloc de mantenir una trajectòria meridianament recta.
D'alguna manera vaig monitoritzar la seva execució i li vaig donar un tipus d'informació, a mode de feedback, per mirar d'ajustar el seu recorregut submarí.
dimecres, d’agost 19, 2009
"JUGUEU TOTS!"
Amb aquest to inquisitorial, i una puntuació clarament imperativa, és com vaig sentir que una dona ben empolainada s'adreçava a un marrec que no devia tenir més de 5 o 6 anys (el seu fill, és d'esperar). La situació era que una nena un xic més petita havia expressat, en to de queixa, que no volien jugar amb ella.
De seguida que vaig veure aquesta escena ahir per la tarda vaig tenir la sensació de que tenia un filó pel meu bloc. Hi vaig saber i vaig exclamar que quin coi de situació, i com de bona seria retratar-la i discutir-ne els detalls amb calma i parsimònia.
Què ens evoca aquest manament adult de "jugueu tots!"? El cert és que a mi em sembla del tot absurd demanar quelcom així. El joc infantil, estretament lligat a l'espontaneïtat de l'infant, és una activitat que no pot ser gaire dirigida. Si l'adult hi fica molt el nas és ben possible que la situació es torni tèrbola i deixi de tenir interès pels nens i nenes.
Sóc fervent defensor de que els infants han d'escoltar els seus processos de vida (Wild), i que els adults som allà per fer-los costat en el seu desenvolupament. No ens interessa que un infant digui gràcies per obligació o per cortesia, sinó que ho faci per que així se sent. El mateix passaria amb els infants que juguen o no deixen jugar als altres amb els seus jocs.
Tinc la sensació de que l'escena que estava veient es referia no tant a algú que no deixava jugar a un de més petit en els jocs, sinó més aviat infants amb diferents ritmes evolutius i que per tant era molt difícil de fer-los coincidir. La mare, amb la seva actitud irrespectuosa, no feia més que alterar la dinàmica del joc infantil que, ho hem d'assumir, en ocasions es situa en la lògica dels inclosos o els exclosos.
Forma part de l'evolució de l'infant anar-se incorporant al joc, no ja per Reial Decret de la mare, sinó per la seva pròpia perícia per anar-se introduint sense haver de recórrer a l'adult que li faci el camí més planer.
El "jugueu tots!" m'ha recordat que la imposició de situacions, ja sigui amb infants o amb adults, no porta enlloc. Tall completament el joc que s'estava duent a terme i al mateix temps deixa al "denunciant" amb la sensació de culpa inevitable per haver interromput i escapçat aquella situació plaent de joc de la que volia sentir-se part. Un mal favor per tots aquells infants.
De seguida que vaig veure aquesta escena ahir per la tarda vaig tenir la sensació de que tenia un filó pel meu bloc. Hi vaig saber i vaig exclamar que quin coi de situació, i com de bona seria retratar-la i discutir-ne els detalls amb calma i parsimònia.
Què ens evoca aquest manament adult de "jugueu tots!"? El cert és que a mi em sembla del tot absurd demanar quelcom així. El joc infantil, estretament lligat a l'espontaneïtat de l'infant, és una activitat que no pot ser gaire dirigida. Si l'adult hi fica molt el nas és ben possible que la situació es torni tèrbola i deixi de tenir interès pels nens i nenes.
Sóc fervent defensor de que els infants han d'escoltar els seus processos de vida (Wild), i que els adults som allà per fer-los costat en el seu desenvolupament. No ens interessa que un infant digui gràcies per obligació o per cortesia, sinó que ho faci per que així se sent. El mateix passaria amb els infants que juguen o no deixen jugar als altres amb els seus jocs.
Tinc la sensació de que l'escena que estava veient es referia no tant a algú que no deixava jugar a un de més petit en els jocs, sinó més aviat infants amb diferents ritmes evolutius i que per tant era molt difícil de fer-los coincidir. La mare, amb la seva actitud irrespectuosa, no feia més que alterar la dinàmica del joc infantil que, ho hem d'assumir, en ocasions es situa en la lògica dels inclosos o els exclosos.
Forma part de l'evolució de l'infant anar-se incorporant al joc, no ja per Reial Decret de la mare, sinó per la seva pròpia perícia per anar-se introduint sense haver de recórrer a l'adult que li faci el camí més planer.
El "jugueu tots!" m'ha recordat que la imposició de situacions, ja sigui amb infants o amb adults, no porta enlloc. Tall completament el joc que s'estava duent a terme i al mateix temps deixa al "denunciant" amb la sensació de culpa inevitable per haver interromput i escapçat aquella situació plaent de joc de la que volia sentir-se part. Un mal favor per tots aquells infants.
dijous, d’agost 13, 2009
LA IMPORTÀNCIA DEL GRUP I LA IMPORTÀNCIA DEL MERCHANDISING
El fotoperiodista Jordi Cotrina ens regala, en l'edició del 13 d'agost de El Periódico, una bonica i suggerent instantània.
El cert és que ahir el Telenotícies recollia les declaracions de Maxwell, un dels reforços de l'estiu, dient que era important el grup. Amb l'arribada amb comptagotes de jugadors nous, les convocatòries internacionals i les lesions, Guardiola -que no sembla tenir cap recança de tirar de pedrera- ha convocat durant aquestes setmanes de pre-temporada jugadors del Barça Atlètic i fins i tot del juvenil.
La instantània de Cotrina em sembla molt suggerent en la mesura que s'emfatitza la importància del grup entrenant i, al mateix temps, els jugadors del primer equip s'han d'entrenar amb un panell immens amb la foto del flamant fitxatge del davanter suec.
Poden conviure la professionalitat i el savoir faire dels futbolistes amb les operacions de màrketing associades a marques com Nike o organitzacions com Unicef o ACNUR? Pot fer-se una pedagogia de grup des de l'staff tècnic quan el prou gegantí Ibrahimovic té, a més a més, la seva pròpia ombra colossal que vigila l'esdevenir al camp d'entrenament?
Tinc la sensació que el món de l'esport està ple de confusions i contradiccions, i una de ben notòria l'he pogut reconèixer en la suggerent fotografia de Cotrina, que evoca els equilibris que s'ha de fer en un equip professional per conrear la idea de la importància del grup i que això no afecti l'entrada de diners per samarretes o altres tipus de merchandising.
Sembla que una organizació com el Barça no es planteja la repercussió que té en els futbolistes posar un Ibrahimovic immens, inabastable (però encara i així fals, encara no ha vestit la samarreta del Barça, tot és un fotomuntatge) en el camp d'entrenament. Han valorat si això pot afectar el rendiment del grup en la mesura que contradiu el valor o la senyera que es fa del grup? Sembla evident que no. Però serà quelcom que seguirem investigant, doncs el davanter suec encara ha de demostrar la seva immensitat al camp de joc.
El cert és que ahir el Telenotícies recollia les declaracions de Maxwell, un dels reforços de l'estiu, dient que era important el grup. Amb l'arribada amb comptagotes de jugadors nous, les convocatòries internacionals i les lesions, Guardiola -que no sembla tenir cap recança de tirar de pedrera- ha convocat durant aquestes setmanes de pre-temporada jugadors del Barça Atlètic i fins i tot del juvenil.
La instantània de Cotrina em sembla molt suggerent en la mesura que s'emfatitza la importància del grup entrenant i, al mateix temps, els jugadors del primer equip s'han d'entrenar amb un panell immens amb la foto del flamant fitxatge del davanter suec.
Poden conviure la professionalitat i el savoir faire dels futbolistes amb les operacions de màrketing associades a marques com Nike o organitzacions com Unicef o ACNUR? Pot fer-se una pedagogia de grup des de l'staff tècnic quan el prou gegantí Ibrahimovic té, a més a més, la seva pròpia ombra colossal que vigila l'esdevenir al camp d'entrenament?
Tinc la sensació que el món de l'esport està ple de confusions i contradiccions, i una de ben notòria l'he pogut reconèixer en la suggerent fotografia de Cotrina, que evoca els equilibris que s'ha de fer en un equip professional per conrear la idea de la importància del grup i que això no afecti l'entrada de diners per samarretes o altres tipus de merchandising.
Sembla que una organizació com el Barça no es planteja la repercussió que té en els futbolistes posar un Ibrahimovic immens, inabastable (però encara i així fals, encara no ha vestit la samarreta del Barça, tot és un fotomuntatge) en el camp d'entrenament. Han valorat si això pot afectar el rendiment del grup en la mesura que contradiu el valor o la senyera que es fa del grup? Sembla evident que no. Però serà quelcom que seguirem investigant, doncs el davanter suec encara ha de demostrar la seva immensitat al camp de joc.
EN TERRES HOLANDESES
Fa menys de 24 hores que he tornat de passar uns dies a Amsterdam. A tort i a dret a les botigues he pogut veure samarretes de futbol, de la selecció holandesa... però també moltes, una pila, del Madrid, el Barça i el ManU.
Una altra cosa que he detectat, en aquest cas en les meves inevitables visites a les llibreries, és la nombrosa bibliografia sobre l'Ajax o sobre el venerat Johan Cruyff, així com altres equips o seleccions de llegenda.
La febre del futbol ho acapara gairebé tot. I al mateix temps jo seguint el degoteig d'altes i baixes a la Lliga ACB, mentre el món no para de girar al voltant de la pilota de futbol i no tant de la de bàsquet. Em dona la sensació d'una engruna en mig d'un gran bassal de futbol.
Tinc ganes de arribi l'Europeu de Polònia i veure Espanya dirigida per Scariolo. Per cert, al final Llull ocupa la plaça de Berni.
Una altra cosa que he detectat, en aquest cas en les meves inevitables visites a les llibreries, és la nombrosa bibliografia sobre l'Ajax o sobre el venerat Johan Cruyff, així com altres equips o seleccions de llegenda.
La febre del futbol ho acapara gairebé tot. I al mateix temps jo seguint el degoteig d'altes i baixes a la Lliga ACB, mentre el món no para de girar al voltant de la pilota de futbol i no tant de la de bàsquet. Em dona la sensació d'una engruna en mig d'un gran bassal de futbol.
Tinc ganes de arribi l'Europeu de Polònia i veure Espanya dirigida per Scariolo. Per cert, al final Llull ocupa la plaça de Berni.
diumenge, de juliol 26, 2009
VACANCES
El dijous començaré la meva segona tongada de vacances estiuenques, després de tenir deu dies del 9 al 19 de juliol. El cert és que em ve de gust aparcar la munió de projectes que estic començant a lligar pel primer trimestre de la temporada vinent, i prendre'm uns dies de relax i de turisme.
Durant la primera quinzena d'agost deixaré el bloc en stand by i si me'n penso alguna, me la guardaré per les darreries d'agost o el començament de curs... Que espero sigui àgil i trepidant.
Espero il·lusionat que m'arribin els exemplars de cortesia del meu nou llibre, 100 suggeriments per educar dins de la família (Cossetània). Coincideix que serà el meu primer llibre en català i en el que em desmarco dels meus inicis més propers al món de l'entrenament per capbussar-me en el món de l'educació i la pedagogia. No poca cosa.
També estic il·lusionat per poder estrenar les reformes al meu despatx amb un curs sobre Direcció Tècnica. Teniu la informació a la columna de la dreta, amb el link corresponent.
Puc dir que amb aquesta he escrit en 274 ocasions diferents en el meu bloc, i a hores d'ara penso si, tot acostant-nos al nombre 300, puc canviar format, nom... Tot això ho veurem passat l'estiu.
Bones vacances a tot i totes!
Durant la primera quinzena d'agost deixaré el bloc en stand by i si me'n penso alguna, me la guardaré per les darreries d'agost o el començament de curs... Que espero sigui àgil i trepidant.
Espero il·lusionat que m'arribin els exemplars de cortesia del meu nou llibre, 100 suggeriments per educar dins de la família (Cossetània). Coincideix que serà el meu primer llibre en català i en el que em desmarco dels meus inicis més propers al món de l'entrenament per capbussar-me en el món de l'educació i la pedagogia. No poca cosa.
També estic il·lusionat per poder estrenar les reformes al meu despatx amb un curs sobre Direcció Tècnica. Teniu la informació a la columna de la dreta, amb el link corresponent.
Puc dir que amb aquesta he escrit en 274 ocasions diferents en el meu bloc, i a hores d'ara penso si, tot acostant-nos al nombre 300, puc canviar format, nom... Tot això ho veurem passat l'estiu.
Bones vacances a tot i totes!
dimecres, de juliol 22, 2009
PSICOLOGIA DE L'ESPORT EN EL TENNIS: DOS ASSUMPTES A ANÀLISI
De l'any 2000 al 2008 vaig estar col·laborant intensament amb l'organització d'activitats de la Secció de Psicologia de l'Esport del Col·legi Oficial de Psicòlegs de Catalunya. Vaig conviure amb una munió de psicòlegs, sent jo l'únic aliè en la meva formació: ni psicòleg ni màster en psicologia de l'esport. Alguns dels meus companys treballaven, aleshores, en el camp del tennis.
Per mi aquest ha estat un esport que he practicat de manera puntual en el meu temps de lleure, i que he seguit amb una certa assiduïtat a la televisió. Però la meva reflexió entorn aquest esport no ha anat més enllà. Fins ara.
Fa uns dies Espanya va jugar una eliminatòria de la Copa Davis contra Alemanya. Va ser una eliminatòria força avorrida, amb derrotes de Verdasco i Robredo, i l'aparició in extremis d'un renascut Juan Carlos Ferrero.
Hi ha un parell d'assumptes als que vull treure punta. Per una banda, parlar de les rutines per la sacada en el cas dels jugadors. Per una altra, parlar una mica de la presència dels entrenadors en algunes competicions, o bé absència en unes altres (la majoria).
Si comencem per la sacada (el servei), hi ha un aspecte que voldria dir. Em sembla que el reglament permet agafar dues pilotes per fer el primer i, eventualment, el segon servei. Ara bé, també permet que els jugadors agafin la primera bola i en cas d'errar la sacada, demanar-ne una altra. Què indica seguir una rutina o bé una altra?
Fa uns mesos parlava si havia diferències entre fer una roda d'entrades amb dues pilotes o bé tres. Lluny de ser un aspecte menyspreable, vaig voler-li treure punta. Ara faré eñ mateix amb el tema del servei. A Marbella, durant l'eliminatòria de la Copa Davis, el públic recriminava que un dels tennistes de l'equip alemany, que era Philipp Kohlschreiber, demanés la pilota després de fallar el primer servei.
Per mi aquell fet, no massa comú en els tennistes (esperar-se a veure si fallen per agafar la segona bola), em va donar ales per pensar. I vaig dir-me: "Si agafa les dues boles, el tennista s'està preparant per fallar la primera!" Va ser un flaix potent, i de seguida vaig veure que podia prendre aquest fil per parlar de la preparació de la sacada. Només agafes la segona bola si penses (encara que sigui inconscientment) que vas a fallar la primera. El teu projecte ja grinyola agafant la segona bola, quan no estàs pas obligat.
Algú podrà dir que això no té importància, que és un detall menor. No penso gens ni mica que sigui un detall menor. És simptomàtic que una persona faci quelcom que indica, ni que sigui indirectament, la possibilitat de fallar. No és qüestió d'"intentar" ficar el primer servei, sinó de ficar-lo dins, i a poder ser col·locar un ace.
Anem al segon assumpte. El tema dels entrenadors. En Copa Davis l'entrenador (però que de fet s'anomena "capità") està a peu de pista, com no passa en el circuit professional. Fins aquí podem dir que és un factor diferent del que estan acostumats els jugadors durant el gruix de la temporada. Però el que em sorprèn és el poti-poti de gent darrera de la "banqueta" on està el capità i on descansa i rep instruccions el jugador de l'equip nacional.
Dic poti-poti ja que es barregen els jugadors que no participen del partit, però barrejats amb els entrenadors que durant la temporada preparen als tennistes de l'equip nacional. No m'imagino a Del Bosque en la banqueta de la selecció de futbol i just al darrera Guardiola, Pellegrini i Emery. La sensació és que, a banda que es barregen entrenadors amb jugadors, els entrenadors poden entrar en competència amb el rol de capità de l'equip, el més semblant a l'entrenador d'un tennista però en l'àmbit federatiu de la selecció nacional.
Ja em sembla bé que un tennista pugui enraonar amb el seu jugador... Però aquesta barreja sui generis de tennistes amb entrenadors propis o dels altres tennistes, així com la competència entre entrenadors i capità, em semblen factors de risc. Per una banda, pel que fa al desenvolupament d'una dinàmica grupal dins l'equip nacional, aspecte que hauria de recaure en el capità, sense interferències. Per una altra banda, la possibilitat de confondre els tennistes, que veuen el partit barrejats amb els entrenadors dels seus companys d'equip.
Aquests dos apunts de reflexió serveixen per desembussar segons quins debats reiterats i que avorreixen sobre motivació, cohesió de grup o fins i tot una visió de la comunicació de pa sucat amb oli. Tot plegat la meva lluita és treballar els temes mirant de deixar de costat tot allò que donem per suposat, i mirar de revisar les diferents situacions. Per dir-ho d’alguna manera, la meva aspiració és mirar el que passa amb ulls que no jutgin quelcom com “normal”, sinó preguntar-me en tot moment la funcionalitat de les conductes que fan els esportistes. Aquesta és la manera que entenc com a vàlida per treure l'aigua clara de dinàmiques de treball que, en alguns casos com la munió d’entrenadors, jugadors i el capità de l’equip, poden ser ambigües i perjudicials en el rendiment dels esportistes.
Per mi aquest ha estat un esport que he practicat de manera puntual en el meu temps de lleure, i que he seguit amb una certa assiduïtat a la televisió. Però la meva reflexió entorn aquest esport no ha anat més enllà. Fins ara.
Fa uns dies Espanya va jugar una eliminatòria de la Copa Davis contra Alemanya. Va ser una eliminatòria força avorrida, amb derrotes de Verdasco i Robredo, i l'aparició in extremis d'un renascut Juan Carlos Ferrero.
Hi ha un parell d'assumptes als que vull treure punta. Per una banda, parlar de les rutines per la sacada en el cas dels jugadors. Per una altra, parlar una mica de la presència dels entrenadors en algunes competicions, o bé absència en unes altres (la majoria).
Si comencem per la sacada (el servei), hi ha un aspecte que voldria dir. Em sembla que el reglament permet agafar dues pilotes per fer el primer i, eventualment, el segon servei. Ara bé, també permet que els jugadors agafin la primera bola i en cas d'errar la sacada, demanar-ne una altra. Què indica seguir una rutina o bé una altra?
Fa uns mesos parlava si havia diferències entre fer una roda d'entrades amb dues pilotes o bé tres. Lluny de ser un aspecte menyspreable, vaig voler-li treure punta. Ara faré eñ mateix amb el tema del servei. A Marbella, durant l'eliminatòria de la Copa Davis, el públic recriminava que un dels tennistes de l'equip alemany, que era Philipp Kohlschreiber, demanés la pilota després de fallar el primer servei.
Per mi aquell fet, no massa comú en els tennistes (esperar-se a veure si fallen per agafar la segona bola), em va donar ales per pensar. I vaig dir-me: "Si agafa les dues boles, el tennista s'està preparant per fallar la primera!" Va ser un flaix potent, i de seguida vaig veure que podia prendre aquest fil per parlar de la preparació de la sacada. Només agafes la segona bola si penses (encara que sigui inconscientment) que vas a fallar la primera. El teu projecte ja grinyola agafant la segona bola, quan no estàs pas obligat.
Algú podrà dir que això no té importància, que és un detall menor. No penso gens ni mica que sigui un detall menor. És simptomàtic que una persona faci quelcom que indica, ni que sigui indirectament, la possibilitat de fallar. No és qüestió d'"intentar" ficar el primer servei, sinó de ficar-lo dins, i a poder ser col·locar un ace.
Anem al segon assumpte. El tema dels entrenadors. En Copa Davis l'entrenador (però que de fet s'anomena "capità") està a peu de pista, com no passa en el circuit professional. Fins aquí podem dir que és un factor diferent del que estan acostumats els jugadors durant el gruix de la temporada. Però el que em sorprèn és el poti-poti de gent darrera de la "banqueta" on està el capità i on descansa i rep instruccions el jugador de l'equip nacional.
Dic poti-poti ja que es barregen els jugadors que no participen del partit, però barrejats amb els entrenadors que durant la temporada preparen als tennistes de l'equip nacional. No m'imagino a Del Bosque en la banqueta de la selecció de futbol i just al darrera Guardiola, Pellegrini i Emery. La sensació és que, a banda que es barregen entrenadors amb jugadors, els entrenadors poden entrar en competència amb el rol de capità de l'equip, el més semblant a l'entrenador d'un tennista però en l'àmbit federatiu de la selecció nacional.
Ja em sembla bé que un tennista pugui enraonar amb el seu jugador... Però aquesta barreja sui generis de tennistes amb entrenadors propis o dels altres tennistes, així com la competència entre entrenadors i capità, em semblen factors de risc. Per una banda, pel que fa al desenvolupament d'una dinàmica grupal dins l'equip nacional, aspecte que hauria de recaure en el capità, sense interferències. Per una altra banda, la possibilitat de confondre els tennistes, que veuen el partit barrejats amb els entrenadors dels seus companys d'equip.
Aquests dos apunts de reflexió serveixen per desembussar segons quins debats reiterats i que avorreixen sobre motivació, cohesió de grup o fins i tot una visió de la comunicació de pa sucat amb oli. Tot plegat la meva lluita és treballar els temes mirant de deixar de costat tot allò que donem per suposat, i mirar de revisar les diferents situacions. Per dir-ho d’alguna manera, la meva aspiració és mirar el que passa amb ulls que no jutgin quelcom com “normal”, sinó preguntar-me en tot moment la funcionalitat de les conductes que fan els esportistes. Aquesta és la manera que entenc com a vàlida per treure l'aigua clara de dinàmiques de treball que, en alguns casos com la munió d’entrenadors, jugadors i el capità de l’equip, poden ser ambigües i perjudicials en el rendiment dels esportistes.
dilluns, de juliol 20, 2009
ELS CAPS DE TURC DINS LA MALA ORGANITZACIÓ
En els darrers dies hem sentit molt a parlar a la televisió del cas de Rayán, el nadó nascut al Gregorio Marañón i que va morir fa uns dies. M'interessa parlar-ne un xic per tal de traslladar l'assumpte de les condicions de treball i la formació de l'àmbit recorrent d'aquest bloc (l'esport, i sobretot el bàsquet) a l'àmbit sanitari.
Fa poques setmanes llegia un llibre sobre institucions sanitàries. L'escrivia un psicoanalista kleinià (és a dir, seguidor de la teoria de les relacions objectuals de Melanie Klein), R. Hinshelwood, i el cert es que moltes de les situacions que ell explicava d'hospitals i serveis mèdics tenien una relació més o menys directa amb el que he pogut viure als clubs de bàsquet. Com tota organització, un hospital o un club es consagra a una sèrie d'activitat i defensa, de diferents formes, unes més evidents i uns de més imperceptibles, una sèrie de valors.
En el cas de l'errada en la via d'alimentació de Rayán penso que ha estat molt interessant sentir algunes infermeres parlar d'excés de càrrega de treball, rotació entre diferents serveis o la manca d'especialització a nivell de carrera universitària (imagino que amb Bolonya i el pas a graus això canviarà). M'ha fet pensar que aquesta infermera, que pel que sembla pot quedar inhabilitada o fins i tot anar a la presó, resulta un cap de turc de la mala gestió d'una institució.
Això mateix passa a molts clubs, on els entrenadors no estan prou qualificats ni tampoc se'ls supervisa adequadament, i malgrat això se'ls culpa d'errors de funcionament que tenen més a veure amb variables organitzacionals que no només amb una persona. Hi ha situacions en les que tot en l'organització apunta a la possibilitat de que es produeixin problemes i fins i tot desgràcies. Tot depèn de la formació dels diferents càrrecs i dels riscos que comporta funcionar d'una manera, o bé d'una altra.
Un servei hospitalari tant delicat com el de prematurs necessita una supervisió curosa. No sembla coherent que es deixi una persona en el seu primer dia al càrrec de l'alimentació d'un nadó tant feble. No només podem dir que va ser un accident fatal, sinó també que allà es deixa entreveure les mancances de l'organització dels grups de treball en la seva dimensió operativa. No és el mateix fer bé la feina pel teu compte, sense que ningú hi participi, que aprendre a treballar amb altres professionals.
Aquesta infermera esdevé cap de turc, i és alhora el símptoma institucional d’un problema que afecta a més persones (el servei en el seu conjunt, la direcció del centre, el departament de recursos humans, etc.). En el cas de les relacions formatives, penso de seguida en els cursos d'entrenador, del que ja sóc un professor "veterà". Allà no es planteja como treballar plegats, sinó sobretot com aprendre un temari. No és el mateix formar algú per desenvolupar una tasca complexa i oberta, que dir tot el que ha de fer, quins passos ha de seguir. No podem demanar que els entrenadors siguin responsables amb els seus equips quan la majoria de professors els estan fent de "papas", i tant uns com altres es queden tant amples. No els formem prou bé i després es queixen algunes persones des de les Federacions o els clubs mateixos.
Quelcom semblant passa amb el tracte dels pares d'esportistes. Veuen als seus fills com àngels, incapaços de trencar un plat, i el cap de turc esdevé l'entrenador, que mai és prou. Se'ls exculpa completament, se'ls mira de manera malaltissa com eterns infants (puer aternus) i no se'ls mostra com el que fan té efectes, conseqüències. Se'ls convida a viure en una bombolla de vidre.
I no podem deixar de mencionar als directius, que no poques vegades també s'interposen entre els jugadors i el tècnic, provocant un daltabaix, una crisi institucional. Els directius tracten de "redreçar" segons quines situacions des del seu rol, gràcies a un carisma que manipula i sedueix. Però ficant el nas allà on no se'ls demana arriben a provocar una situació clara de confusió de rols i de desviament de l'atenció del tècnic envers el directiu. I després acabaran sent ells els que paguin els plats trencats.
Amb aquesta reflexió transversal volia fer palès que les organitzacions, ja siguin sanitària, esportives o d'un altre tipus, generen dinàmiques d'intromissions i confusió. Basant-nos en la necessitat de reforçar els rols dins del seu àmbit, sense ingerències amb altres departaments, necessitem tirar per la vida de no "culpabilitzar" als tècnics i fer-los servir com caps de turc de problemes que tenen una dimensió institucional, i no només personal. Però la il·lusió de que ho siguin tranquil·litza als directius del centre i polítics, mentre els allibera de les llums i ombres sobre l'excés en la càrrega de treball i la manca de supervisió.
Fa poques setmanes llegia un llibre sobre institucions sanitàries. L'escrivia un psicoanalista kleinià (és a dir, seguidor de la teoria de les relacions objectuals de Melanie Klein), R. Hinshelwood, i el cert es que moltes de les situacions que ell explicava d'hospitals i serveis mèdics tenien una relació més o menys directa amb el que he pogut viure als clubs de bàsquet. Com tota organització, un hospital o un club es consagra a una sèrie d'activitat i defensa, de diferents formes, unes més evidents i uns de més imperceptibles, una sèrie de valors.
En el cas de l'errada en la via d'alimentació de Rayán penso que ha estat molt interessant sentir algunes infermeres parlar d'excés de càrrega de treball, rotació entre diferents serveis o la manca d'especialització a nivell de carrera universitària (imagino que amb Bolonya i el pas a graus això canviarà). M'ha fet pensar que aquesta infermera, que pel que sembla pot quedar inhabilitada o fins i tot anar a la presó, resulta un cap de turc de la mala gestió d'una institució.
Això mateix passa a molts clubs, on els entrenadors no estan prou qualificats ni tampoc se'ls supervisa adequadament, i malgrat això se'ls culpa d'errors de funcionament que tenen més a veure amb variables organitzacionals que no només amb una persona. Hi ha situacions en les que tot en l'organització apunta a la possibilitat de que es produeixin problemes i fins i tot desgràcies. Tot depèn de la formació dels diferents càrrecs i dels riscos que comporta funcionar d'una manera, o bé d'una altra.
Un servei hospitalari tant delicat com el de prematurs necessita una supervisió curosa. No sembla coherent que es deixi una persona en el seu primer dia al càrrec de l'alimentació d'un nadó tant feble. No només podem dir que va ser un accident fatal, sinó també que allà es deixa entreveure les mancances de l'organització dels grups de treball en la seva dimensió operativa. No és el mateix fer bé la feina pel teu compte, sense que ningú hi participi, que aprendre a treballar amb altres professionals.
Aquesta infermera esdevé cap de turc, i és alhora el símptoma institucional d’un problema que afecta a més persones (el servei en el seu conjunt, la direcció del centre, el departament de recursos humans, etc.). En el cas de les relacions formatives, penso de seguida en els cursos d'entrenador, del que ja sóc un professor "veterà". Allà no es planteja como treballar plegats, sinó sobretot com aprendre un temari. No és el mateix formar algú per desenvolupar una tasca complexa i oberta, que dir tot el que ha de fer, quins passos ha de seguir. No podem demanar que els entrenadors siguin responsables amb els seus equips quan la majoria de professors els estan fent de "papas", i tant uns com altres es queden tant amples. No els formem prou bé i després es queixen algunes persones des de les Federacions o els clubs mateixos.
Quelcom semblant passa amb el tracte dels pares d'esportistes. Veuen als seus fills com àngels, incapaços de trencar un plat, i el cap de turc esdevé l'entrenador, que mai és prou. Se'ls exculpa completament, se'ls mira de manera malaltissa com eterns infants (puer aternus) i no se'ls mostra com el que fan té efectes, conseqüències. Se'ls convida a viure en una bombolla de vidre.
I no podem deixar de mencionar als directius, que no poques vegades també s'interposen entre els jugadors i el tècnic, provocant un daltabaix, una crisi institucional. Els directius tracten de "redreçar" segons quines situacions des del seu rol, gràcies a un carisma que manipula i sedueix. Però ficant el nas allà on no se'ls demana arriben a provocar una situació clara de confusió de rols i de desviament de l'atenció del tècnic envers el directiu. I després acabaran sent ells els que paguin els plats trencats.
Amb aquesta reflexió transversal volia fer palès que les organitzacions, ja siguin sanitària, esportives o d'un altre tipus, generen dinàmiques d'intromissions i confusió. Basant-nos en la necessitat de reforçar els rols dins del seu àmbit, sense ingerències amb altres departaments, necessitem tirar per la vida de no "culpabilitzar" als tècnics i fer-los servir com caps de turc de problemes que tenen una dimensió institucional, i no només personal. Però la il·lusió de que ho siguin tranquil·litza als directius del centre i polítics, mentre els allibera de les llums i ombres sobre l'excés en la càrrega de treball i la manca de supervisió.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
Entrades
