EDUCATION & COACHING EXPERIENCES

Un blog dedicat als apassionats pel bàsquet que els agrada pensar i reflexionar

divendres, d’abril 24, 2009

EN DEFENSA DE LA DEFENSA

Aquest és un escrit que pretén alertar de possibles perills metodològics a entrenadors refiats en el coneixement establert que circula arreu. És a dir, és un escrit per advertir certes situacions que afecten a la defensa en el bàsquet i que en certa manera tenen en comú que limiten les possibilitats del jugador de desenvolupar-se.

La meva voluntat és indiscutiblement crítica i em mou l'afany de regular certes idees que circulen sense peatges ni impostos, el consum de les quals estan fent créixer una sèrie de creences que lamentablement no ajuden gaire al treball defensiu.

Hi ha una prèvia al debat que vull obrir i és: quan ensenyem quelcom, ho fem segons ens ho indica la programació o quan ens ho demanen els jugadors? Crec que no hi ha res millor que escoltar els jugadors, i veure l'encaix del seu desig amb la nostra programació, sense gaire demora de sessions. No podem desaprofitar cap ocasió en que els jugadors volen aprendre.

Parteixo a més a més també de la base, com he recollit en Manual de minibasket. Una visión integradora y ecológica (properament amb Paidotribo), l'atac és allò que aporta plaer al jugador. és l'acció d'encistellar aquella que més movilitza a un jugador, que li permet arribar més lluny. La defensa passa a ser la realitat de voler recuperar la possessió el més aviat possible.

Hi ha una sèrie de circumstàncies del bàsquet, sobretot d'iniciació i formació, que m'amoïnen i penso que és convenient denunciar com situacions errònies. Em refereixo precisament a aquestes situacions que involucren els jugadors i que limiten enormement el seu procés de formació:
  1. No es defensa amb les mans. Com volem recuperar la pilota sense fer servir les mans? Només si l'altre equip la perd? És una bajanada. Es confon fer servir les mans (per molestar, per pressionar el bot, per tapar línies de passada) amb el fet de fer falta. De vegades fins i tot han de portar les mans a l'esquena, sense poder equilibrar-se en els desplaçaments laterals. Alguna vegada s'arriba fins a l'extrem de l'absurditat quan se li exigeix al jugador defensar amb opció de recuperar la pilota: No li robis la pilota! Em demano: ens podem afartar de recuperar i encistellar? Ens interessa donar-li al jugador jove aquest missatge?
  2. No canviar en els bloqueigs directes. El cert és que alguns equips fan servir el bloc directe, i alguns entrenador volen defensar negant el canvi. Crec que aquí es confon l'acomodar-se del jugador que no mira de passar els bloqueigs, i escapa el contacte amb el bloquejador, amb l'opció tàctica del canvi, que pot ser tant bona com una altra si es treballa bé.
  3. Amb minis no hi ha ajudes. No ensenyem les ajudes o no en fan els jugadors? La veritat és que sembla encara llunyà el dia en que els minis tinguin assumit que l'objectiu és, més enllà d'aturar el seu home, un altre. L'objectiu, abans de tot, és que el seu equip recuperi la pilota com abans millor per poder encistellar, i evitar que els encistellin, sigui o no el seu home.
  4. No saltem al tap! Aquí de nou es confon el tema vital del timing de salt i no caure amb les fintes de tir, amb el fet de no programar el treball del tap. No he vist enlloc que es plantegi una progressió per millorar l'habilitat del tap. Jo crec que hem d'explicar i entrenar com i quan saltar per col·locar el tap o fer canviar el tir.
  5. Oblit de les defenses agosarades. Què hem fet dels traps o de la defensa per darrera (empaitant) l'home pilota? Crec que la defensa ha de ser agressiva i mirar de recuperar la possessió, i per això no podem tancar-nos a darrera. A curt termini estar tancats acostuma a no servir per evitar tir còmodes i facilita les penetracions. A llarg termini no serveix ni per controlaer el rebot, ja que els jugador baixen el to muscular en defensa, "es reserven".

Aquests cinc punts són un tast de situacions que seria important tenir en compte, ja que pesen com a llosses en el funcionament dels equips, sobretot en iniciació i formació. Es tracta de situacions les quals no rebatem gaire sovint, que donem per bones. Forma part d'un seguit d'idees limitadores que considero cal posar en dubte de manera evident i notòria, i que aquest canvi de mentalitat repercutirà de manera progressiva en el desenvolupament esportiu dels nostres jugadors i jugadores.

dijous, d’abril 23, 2009

ENTRENAR "COMO DIOS MANDA"

Fa pocs dies estava absorbit amb la lectura d'un llibre de pedagogia crítica. Podríem dir que la pedagogia crítica és una branca de la teoria de l'educació a la que no se li cauen pas els anells per enfangar-se amb assumptes pràctics i controvertits, i que podríem dir que és més aviat d'esquerres. Destaquen autors por Paulo Freire, bell hooks (és així, amb minúscules, respon a un pseudònim d'una dona afroamericana), Michael Apple o Henry Giroux.

El llibre és Educar "como Dios manda" (Paidós), i l'autor és en Michael Apple. Prefereixo els matisos del títol en anglès, que és Educating the Right Way. En anglès donaria joc a relacionar "right" amb les dretes (el partit republicà als EUA), que certament també són ben cristians, així que podem arribar a entendre la llicència de la traducció i no es perd massa el fil.

Ahir escoltava un programa radiofònic en que parlen de bàsquet. Un dels locutors i redactors parlava d'habilitats que havien de tenir els entrenadors i assenyalava: “Exigir únicament el possible. És a dir, els fracassos són de tots, però sobretot de l’entrenador. [L’entrenador] ha d’assumir la seva responsabilitat i saber que de vegades és ell el que fa perdre els equips... els partits. No sobrecarregar de responsabilitat als jugadors de forma individual, sempre doncs intentar fer-ho en equip.”

Començo a disparar, no em puc estar:
  1. Ei, nois. Els hem de demanar als jugadors l'impossible! Més concretament: hem de tractar-los de manera que puguin arribar a imaginar-se que allò impossible ho tenen, de fet, a l'abast si és que s'ho proposen i ho desitgen.
  2. El fracàs és de tots, però sobretot dels entrenadors. Tremolo! Què vol dir això? Que els entrenadors hem de fer de paraigua i aixoplugar als jugadors, que es puguin espolsar les responsabilitats? Per que puguin penjar-nos el mort o ser el ase dels cops? No, gràcies!
  3. Reconèixer que ell (l'entrenador) és el que fa perdre els equips/els partits. Terrible! Com podem fer-nos respectar en el nostre rol si ens apuntem a la idea catastròfica i lamentable d'anar arrossegant-nos dient què és el que hem fet malament. Si ens arrosseguem ens trepitjaran i després no ens podrem queixar: ens ho haurem buscat.
  4. No sobrecarregar als jugadors de responsabilitat individual. Què passa si els jugadors no es prenen com responsables del joc? Doncs que miraran al costat, i si no ens poden carregar el mort als tècnics, o faran amb els companys o amb els àrbitres. O amb algú altre. Res més lluny del procés que hauríem de promoure amb els jugadors que entrenem, i que va estretament lligat a la seva formació i a la seva millora, basada en el que creuen que són capaços i d'allò que volen fer-se càrrec.
Estic garratibat. No tinc paraules. Com poden donar-se aquestes indicacions tant barroeres i pernicioses? Em sembla tot plegat un atemptat contra el manual del bon entrenador. Encara que sigui fet amb intenció constructiva, és tot un desastre.

Atenció als productes que consumiu, companys, hi ha una amenaça que pot aparèixer arreu, que està al tombar la cantonada. Algunes paraules o idees que us han de posar en guàrdia: intel·ligència emocional, coaching, l'entrenador com líder de l'equip, donar confiança (o l'oportunitat) als jugadors.

Que tingueu una bona Diada de Sant Jordi!

divendres, d’abril 17, 2009

ME LLAMAN MALA PERSONA

Durant la dècada dels 90, un grup de tres humoristes anomenats Acadèmica Palanca van aparèixer en el circuit dels petits teatres barcelonins. Fins i tot en una ocasió van anar al Festival de Tàrrega. Eren enginyosos, venien d'haver treballat de músics amb el Joaquín Sabina, i tenien un humor interessant.

Després un d'ells va deixar la formació i encara avui es poden veure, fent un humor blanc i insípid, en les nits de dissabte a TVE. Un trist final per una formació que prometia amb la seva barreja d'acudits i música. Concretament m'ha vingut al cap una cançó seva, de les més còmiques de les que els vaig sentir: Me llaman mala persona.

Per què aquesta introducció musico-humorística en el meu bloc? Doncs bé, vaig pensar en la cançó dels Acadèmica Palanca quan em vaig assabentar dels dubtes existencials d'un Director Tècnic (DT). Si, ara veureu com ho lligo tot plegat, encara que sigui difícil d'imaginar la relació, a hores d'ara, amb la poca informació que us he ofert.

Aquest DT ha hagut de prendre una decisió i acomiadar un tècnic del club. Com sempre en aquest casos, és una decisió compromesa. Degut a les moltes situacions que ha anat vivint en els darrers mesos (la primera vegada que enfronta la tasca de fer de DT), ha tingut estires i arronses amb els entrenadors, mares i pares i un llarg etcètera. Algunes persones han posat en dubte, no ja la seva vàlua com DT, sinó com persona.

És de vegades comú, i problemàtic, quan els professionals es posen en dubte a si mateixos no tant per la seva actuació professional, sinó per la seva vessant personal o moral. Insisteixo que dic que "es posen a si mateixos", ja que només t'exposes a desqualificacions personals quan deixes la porta oberta per fer-ho. Si ets curós amb la construcció del teu rol, poses els límits adients i dibuixes quin és el teu enquadrament, difícilment et podran dir res com persona.

Quan és possible que pares, mares, entrenadors (o fins i tot directius) posin en dubte la teva vàlua personal, és que la feina no té cap mena de valor professional. Si poden assaltar-te els pares i deixar-te com un drap brut, estàs perdut. Si els entrenadors es salten a la torera la teva proposta de treball i les teves normes de funcionament, estàs venut. Si els dirigents s'ocupen de les decisions tècniques que tu mateix hauries d'haver pres, estàs sent trepitjat.

Un no està "perdut", ni tampoc és un "venut", ni molt menys és "trepitjat" sinó es posa en l'actitud, en el rol de ser-ho. Hauríem de parar atenció de com ens relacionem professionalment, i així no arribar mai a l'extrem de pensar-nos que algú altre ens pot dir si obrem de manera correcta, o no. El infern o el purgatori no són llocs als quals ens hauríem de sentir potencialment exposats els entrenadors o els DT, així com els professionals en general.

dimecres, d’abril 08, 2009

SÓC ENTRENADOR I SÓC ESCRIPTOR

Estic content. El meu any a l'atur com entrenador de sènior m'ha deparat sorpreses molt interessants. Per una banda, he pogut fer un projecte molt maco d'entrenaments específics a El Masnou Basquetbol. Han estat sis mesos i un total de 8 sessions amb sis grups de minis, pre-infantils, infatils i cadets. En propers posts, quan hagi tancat finalment aquesta activitat, en donaré més detalls.

He tingut temps i ganes de posar-me en contacte amb ajuntaments, clubs i altres entitats per oferir-los els serveis de Keysport. Tota aquesta tasca de formigueta comença a donar els seus fruits i als clients ja coneguts se'n van afegint de nous. No fa ni dos anys que vaig començar amb Keysport, i puc dir que fins ara tot va rutllant, i cada dia millor.

La feina d'escriptor... li estic trobant cada cop més el gust. Després de El entrenador y el equipo (Paidotribo, 2008), després de l'estiu arribarà 100 suggeriments per educar dins de la família (Cossetània, 2009). També puc avançar que hem arribat a l'acord amb l'editorial Paidotribo per publicar Manual de minibasket. Una visión integradora y ecológica.

També tinc altres plans professionals, i alguns en l'àmbit personal que també m'omplen de joia i il·lusió. La temporada 2008-09, encara que orfe d'un equip sènior al que poder entrenar, ha estat joiosa i especial en molts altres aspectes.

Em dono compte que per primer cop en la meva vida em dic a mi mateix: Sóc entrenador i sóc escriptor. Això em fa recordar una entrevista al poeta i també arquitecte Joan Margarit a La contra de La Vanguardia el divendres passat, i on precisament es definia dient: Sóc poeta i sóc arquitecte.

A banda de la seva poesia, de Joan Margarit m'agrada la seva manera d'enfrontar-se a la vida. Hi ha moltes coses que diu que m'agraden. Una que no és la que més m'agrada, però que m'ha vingut al cap, és que diu que, des de fa temps, no sap destriar dues paraules. Cada cop que diu que és feliç, assenyala que és misteriosament feliç.

Misteriosament o no tant (és bo de reconèixer el "curro" que tenim al darrera dels nostres èxits), estic content d'haver esdevingut, a l'edat de 31 anys, entrenador i escriptor.

divendres, d’abril 03, 2009

HOY EMPIEZA TODO

Com la bella pel·lícula que ens retratava la tortuosa existència -això de tortuós és un dir, potser amb "turmentada" o "contradictòria" n'hi hauria prou- d'un director d'escola francès, avui divendres 3 d'abril de 2009 comença tot de nou.

El Barça va imposar-se al TAU amb una segona meitat per emmarcar. Després de la derrota al Palau en el primer partit de la sèrie i de la pobre imatge oferta el dimarts passat (ja no era una qüestió de si estava o no Navarro, sinó de com estaven tota la resta de jugadors), ahir segurament molt barcelonistes escèptics van creure que arribar a Berlin és possible.

La màquina de fer bàsquet de Dusko Ivanovic mostra les seves debilitats on, normalment, no falla. Concedir-li 40 punts a la primera meitat va ser el primer pas per animar-se els blaugrana. Tot seguit, en el tercer quart, va aparèixer un excels Andersen per començar a marcar distàncies i un Vázquez que, per mèrits i lògica meridiana, havia de ser titular un dia o altre.

El dia en que ni Splitter a la zona, ni Teletovic a l'arc de 6,25, ni tampoc el bregador McDonald es van lluir van aparèixer Ilyasova i Andersen desmuntant les possibles ajudes. El turc amb les seves penetracions amb esmaixada (fins a tres accions de gran contundència i valor psicològic), fins i tot quan va estar aparellat amb un home ràpid com és Mickeal. El danès-autralià, amb el seu fade away al pal baix, moviment que salvant les enormes distàncies recorda al tir en suspensió del déu MJ.

Amb Ilyasova i Andersen anotant a plaer, i Basile, Navarro i Lakovic endollats en els triples, la intendència va estar també a punt. Sada, Barton, Vázquez. Grimau i fins i tot Santigo van fer un memorable partit en la defensa, tant fos en el rebot, les recuperacions o les ajudes.

40 minuts separen la secció de bàsquet del Barça de reconciliar-se definitivament amb la seva afició després de la marxa de Pesic, la frustrada etapa duskista i les noves esperances arribades amb Creus i els fitxatges estel·lars d'enguany. Què ens depararà el cinquè partit?